Tarda tranquil·la a la Vall de Boyeriza

Diumenge 30 d’agost, un com esmorzats, ens adrecem cap al Centre Mèdic de La Estación de Matallana, per tal de que li facin una ullada al peu de la Núria. Un cop allà, i després d’una àgil atenció, ens adrecen a les Urgències de l’Hospital de Lleó, per tal de que li facin unes radiografies, i poder així descartar qualsevol tipus de fractura. De manera que, tots quatre de nou cap al cotxe, i cap a Lleó.

A l’hopital, on també rebem un excel•lent tracte, fan les radiografies de rigor a la Núria, i es descarten els traumatismes. Li envenen el peu, i sortim d’allà, gairebé a l’hora de dinar, amb un diagnòstic, que ens tranquil•litza, d’esquinç de segon grau.

De nou a la casa de Villar del Puerto, dinem alguna cosa i decidim acostar-nos a algun sector d’esportiva amb poca aproximació. Inicialment ens decidim per anar a Geras de Gordón, al sector de la Foz del Palanco, però un cop allà, ens recomanen un sector més proper i amb menys aproximació a la Vall de la Boyeriza.

Localització de l’escola: Ens adreçarem direcció a Geras de Gordón per la LE-473. Aproximadament 3 km després del poble de Cabornera trobarem una corba bastant pronunciada cap a la dreta, i unes parets al marge dret de la carretera. El riu Casares, passa pel marge contrari de la carretera. En aquest punt, trobarem un pont petit que creua el riu. A l’altra banda del riu, agafarem una pista que seguirem durant uns 200 metres fins a la evident zona d’aparcament. D’aquí, seguint la “senda de los duendes”, en 5 minuts ens plantarem a les parets de la Vall de la Boyeriza.

No teníem les ressenyes de la zona, de manera que, després de mirar-nos les diferents vies, el Joan i jo decidim atacar les que es veuen més assequibles, mentre que l’Edgar i la Núria s’”apalanquen” per la zona. La Núria perquè no pot fer res, i l’Edgar perquè és massa d’hora, i no està motivat!

El peu embolicat de la Núria. Foto: Núria

A dia d’avui, podem explicar en aquest post les vies que vàrem fer gràcies a la informació dels sectors que ens ha facilitat la gent del Club Peñas de Prado. Aquí us deixem els sectors on varem estar:

El Joan i jo decidim començar amb dues vies que hi ha a l’altre banda del riu, al Sector Bosque. Són vies recomanables sobre una roca pràcticament excel•lent, ideals per escalfar motors. La primera en caure és Pa Soria me voy (6a), on, seguint les fissures verticals de la roca, anirem progressant per la paret. Gairebé dalt de tot, flanquejarem cap a l’esquerra per anar a buscar la R. El pas clau, a mitja via, ens obligarà a estirar-nos, per caçar una fissura i superar una de les plaques.

El Joan a Pa Soria me voy. Fotos: Núria

Feta aquesta, ens posem a la via veïna, Desayuno con miñuelos (6a+). Via molt similar a l’anterior, però aquí el pas clau de la via es troba en la superació d’un lleuger desplom. No ens faltarà nansa per traccionar. Altament recomanable.

Treballant a Desayuno con miñuelos. Fotos: Núria

Acabades aquestes, el Joan es posa a la via Mi Reina por un campano de vino (7a). Evidentment no en teníem ni idea del grau, però aviat ens n’adonem. Després de treure els estreps i tibar de pràcticament les últimes cintes, el Joan l’aconsegueix muntar. Un cop muntada, aprofito per provar-la en top. Es tracte d’una placa vertical brutal, on t’ho pots anar “currant” fins la quarta assegurança, a partir d’aquí, a patir! Arribar a la cinquena és realment difícil, placa fina per les mans, i adherència pura pels peus, però seguir en lliure a partir d’aquí fins la reunió és pràcticament impossible. Al final, amb els A0 de rigor, aconsegueixo també arribar a la R.

Als primers passos de Mi Reina por un campano de vino. Fotos: Núria

L’Edgar, que ja s’ha animat, ha escollit via, El gocho volador (6c), al Sector Estrecho. Es tracte d’una via que desploma, amb una entrada bastant bloquera, on cal un bon treball de col•locació i força per tibar de regletes. El pas clau de la via està en un pas bastant llarg per anar a caçar una orella amb la dreta, imprescindible per aconseguir xapar la quarta assegurança. L’Edgar ho va provant, i després d’anar-se penjant en nombroses ocasions, aconsegueix treure els passos de la via. Ara està decidit a provar-la novament des de l’inici i encadenar. Tot i així, no té sort, i cau novament al intentar caçar la tercera xapa. Decideix deixar-li provar al Joan, que després de penjar-se també en varies ocasions, aconsegueix arribar a la preuada R. M’animen a provar-ho, però d’estar quiet mirant, he agafat fred, i decideixo quedar-me fent companyia a la Núria, a una zona arrecerada del vent.

L'Edgar a l'inici i al pas final de El gocho volador. Fotos: Núria

Assegurant els "pegues" de l'Edgar a El gocho volador. Fotos: Núria

El Joan xapant després del pas clau de El gocho volador. Fotos: Núria

Abans de marxar, el Joan i l’Edgar decideixen provar també la via Epilepsia (6a+) al mateix sector. Es tracte d’un via molt estètica sobre un bloc curt i bastant desplomat, però amb molta nansa. Ho prova el Joan, i encadena amb més facilitat de la que esperava. A continuació ho prova l’Edgar, però al pas de sortida s’ha de penjar. Al tornar-hi encadena sense més problemes.

Provant l'estètic desplom de la via Epilepsia. Fotos: Núria

Mentre ells acaben de recollir el material, em carrego la Núria a l’esquena i la porto cap al cotxe, a l’arribar-hi, el Joan i l’Edgar ens atrapen. De camí cap a Villar del Puerto, parem a fer la birra de rigor a Pola de Gordon.