Cherokee Express (6b – 145 metres)

Dissabte 28 de novembre, amb el Joan ja recuperat, decidim anar-nos-en a Canalda a fer la polèmica via Cherokee Express, de la que hem vist diverses piades i tenim curiositat per conèixer de primera mà el conflictiu itinerari. De manera que a les 8 del matí quedem a Manresa i enfilem cap a Solsona, on parem a fer el cafè de rigor abans d’adreçar-nos a la paret. Allà, coincidim amb un grup d’escaladors que també té intenció d’apropar-se a Canalda. Un d’ells, posteriorment ens n’assabentaríem, era en Mingo, company blogger que seguim!

Aproximació: A Solsona, agafarem la carretera que va cap al Port del Compte, desviant-nos al cap d’uns kilòmetres cap a Canalda. Seguirem la carretera fins que estiguem a l’alçada de la Paret de Canalda, on aparcarem. Seguidament, agafarem una pista que puja cap a la paret. A l’alçada d’un dipòsit d’aigua, ens desviarem a l’esquerra per un corriol (fites) que ens deixarà pràcticament a peu de via. L’itinerari s’inicia uns metres a la dreta d’unes balmes.

Nosaltres portàvem la ressenya d’en Joan Vidal, on a part del croquis, s’identifica amb facilitat la localització i el camí a seguir per arribar a peu de via. Aquí us la deixem:

Ressenya del Joan Vidal

Material: En tindrem prou amb 14 cintes exprés.

L1 (6a+ - 45 metres). Llarg recomanable. La sortida presenta el tram del llarg amb roca més discreta, però tot i així es bona. Sortirem amunt per situar-nos sota un sostret que després de flanquejar-lo (V+) l’evitarem per la seva esquerra amb uns passos d’encastament (6a). Superat aquest primer ressalt, seguirem a la caça d’un segon desplom que es pot vèncer pel mig, sense necessitat d’evitar-lo per l’esquerra (6a+). D’aquí fins assolir la R, seguirem amb tendència cap a la dreta superant algun pas atlètic aïllat en la nostra progressió.

El Joan encarant el 2n ressalt del L1. Fotos: Josep

L2 (6a – 25 metres). Sortida atlètica molt guapa (6a), per seguir per terreny cada cop més fàcil fins que arribarem a un tram brut i herbós. Aquí trobarem una corda fixa que ens permetrà arribar a la R fent caure el menor nombre de pedres possible.

El Joan arribant al tram herbós del L2. Foto: Josep

L3 (6a+ - 40 metres). Sortirem cap a l’esquerra a buscar un diedre, per seguidament tornar cap a la dreta, on anirem trobant un seguit de panxetes típiques de Canalda. Les anirem superant de forma atlètica aprofitant les excel•lents preses que anirem trobant, fins a situar-nos a una gran balma, de la que haurem de sortir per l’esquerra. Aquí comença el tram clau del llarg, sortida tècnica per situar-se a una placa que, durant uns quants metres, ens obligarà a treballar de valent. Tram tècnic i mantingut. Trobarem un munt d’assegurances, i el fet de xapar-les totes ens forçarà a bloquejar durant més estona, conferint al llarg més continuïtat de la que realment hi hauria si hi hagués més distància entre proteccions. Superat el tram de placa, anirem a la dreta a buscar una bonica i curta xemeneia que ens deixarà gairebé a la R.

El Joan no va poder gaudir del llarg sencer, ja que quan anava a encarar la placa va haver d’aturar-se durant uns minuts per deixar passar una cordada que rapelava per la via, fent caure alguna que altra pedra.

El Joan a punt d'encarar la placa del L3. Fotos: Josep

L4 (6b – 35 metres). Llarg molt recomanable. Just a l’entrada del llarg, trobarem el pas de 6b. Es tracte d’un parell de passos aïllats sobre placa molt vertical, on ens caldrà una bona tècnica de peus i aguantar de valent sobre presa petita. Al xapar la segona assegurança, et veus obligat a fer un bloqueig amb una mà sobre presa petita que li confereix dificultat al pas. Sortint d’aquesta secció, la via va a buscar un seguit de balmes, que anirem superant de forma atlètica, trobant sempre excel•lents cantells per progressar. Val la pena gaudir de la primera balma (6a+), que superarem pràcticament amb els peus volats. Finalment, el llarg perd verticalitat, i per terreny més fàcil ens permet arribar a la R.

Des de la R4. Foto: Josep

Descens: Caminant. Sortírem amunt amb tendència a la dreta, fins assolir una feixa, d’aquí, seguint fites anirem resseguint la paret cap a la dreta fins que trobarem la pista que tot rodejant la paret des de l’est, ens tornarà plàcidament fins l’aparcament.

La via ens ha agradat. Sense ànim de generar polèmica però, a l’igual que hi ha vies on penso que alguna assegurança addicional no estaria de més, aquesta és una via on penso que es podrien haver resolt els llargs amb la meitat de proteccions, conferint-li més ambient i emoció. Tot i així, he de confessar que la via m’ha agradat més del que m’esperava. “Chapeau” per l’equipador, la recomanaré!

Per cert, al baixar caminant, vàrem estar examinant la paret est: ombrívola, amb menys alçada i més descomposta, tot i així al Joan i a mi ens va cridar l’atenció un possible itinerari. Algú sap si per allà hi passa alguna via?

Mas Brullet (6c o V+/A1 - 295 metres)

Dissabte 21 de novembre, com que el company de cordada habitual, el Joan, està malalt, quedem amb el Pablo i el Gerard per anar tots tres al Serrat del Moro a fer la Mas Brullet (1ªAscensió: Jaume Mas i Josep Mª Brullet, 1960). Cap dels tres l’ha fet mai, i ja sabem que diu la dita: “qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat”.

Nosaltres portàvem la ressenya del Pep Soldevila (“Las 100 mejores escaladas de Cataluña”), on es detalla molt bé l’itinerari, i la del Luichy-Buxó (“Montserrat Vertiente Norte”). Aquí us deixem el nostre croquis:

Aproximació: Ens adreçarem cap al Monestir de Santa Cecília on deixarem el cotxe. Creuarem la carretera i agafarem el camí de l’Arrel cap a l’esquerra. Al cap d’uns metres, trobarem un corriol que es desvia cap a la dreta i puja directe cap al Serrat. En 20 minuts ens plantarem a peu de via.

Material: 15 cintes exprés, 1 joc de camalots del 0,3 al 2 (0.5, 0.75, 1 i 2 repetits), semàfor d’aliens, 1 friend del 4, tascons i bagues per savines. També ens caldran els estreps i el fifí si el 9è llarg el pensem fer combinant el lliure i l’artificial.

L1 (V+/6a – 40 metres). El primer llarg és un diedre-fissura perfecte, llàstima que estigui tant “sobat”.

Vista del primer llarg. Foto: Josep

La progressió, combinant la oposició i l’encastament, se’ns va fer molt més dura del que ens pensàvem. La fissura està equipada amb tacs de fusta i material vell i divers i els camalots grans ens aniran de meravella per completar la protecció. Sortint del diedre, trobarem una reunió que ens saltarem per encarar una xemeneia estreta que surt per l’esquerra. Tot i que algunes piades indiquen que la sortida per la xemeneia és força complicada, donada l’estretor de la mateixa, no ens va semblar tant difícil. Reunió molt còmoda en una lleixa.

El Pablo progressant pel diedre de L1. Fotos: Josep

El Pablo a punt d'encarar la xemeneia final. Foto: Josep

L2 (V+/6a – 35 metres). Sortirem de la reunió cap a la dreta seguint una llastra-fissura d’autoprotecció fins a l’alçada d’un arbre que queda a sota d’un sostret. La superació del sostret és complicada, ja que costa situar-se, i ens haurem d’enfilar a l’extrem de l’arbre per poder sortir. Trobarem un friend a la fissura que ens permetrà protegir el pas. Un cop a fora, continuarem seguint la fissura en autoprotecció fins que assolirem el pas clau del llarg, l’entrada a la reunió. Es tracte d’un lleuger desplom que cal superar amb mans escasses i peus precaris on trobarem 2 pitons que ens permetran assegurar el pas. Reunió molt còmoda en una lleixa. A l’igual que l’anterior llarg, la roca està molt “sobada”.

Vista de l'inici del L2. Foto: Pablo

Progressant pel primer tram del L2. Fotos: Pablo

Des de la R1. Foto: Pablo

L3 (6b – 35 metres). Sortirem de la reunió flanquejant cap a la dreta, superant una placa ressenyada de 6b. Es tracte de tres passos fins i tècnics, però molt ben assegurats amb 2 espits, i que es poden escamotejar en A0. Al deixar la placa ens situarem a una canal herbosa i bruta, que ens conduirà fins un diedre fissurat molt guapo, que podrem protegir amb facilitat. Sortint del diedre trobarem la reunió, també molt còmoda.

El Gerard a la placa de 6b. Fotos: Josep

El Pablo a la R2. Foto: Josep

L4 (IV – 40 metres). Es tracte d’un llarg de tràmit. Sortida fineta amb un pas de IV no massa exigent, protegit amb un rebló rovellat, que ens deixarà a una feixa. Un cop a la feixa, anirem flanquejant cap a la dreta fins a una gran alzina on muntarem la reunió, novament molt còmoda.

El Pablo al pas de IV del L4. Foto: Josep

El Pablo al flanqueig del L4. Foto: Josep

L5 (V+ - 30 metres). Sortida per terreny fàcil a buscar un diedre evident. Avançarem cap a una zona de blocs, fàcil de superar per l’esquerra, però difícil de protegir i un cop sobrepassada, enfilarem el diedre, vertical i mantingut. Podrem protegir-lo al gust amb camalots petits i/o aliens. La sortida del diedre, una mica bruta, està protegida amb dos pitons. Superat el diedre, localitzarem la reunió a la nostra dreta. Reunió Còmoda.

Des de la R4. Foto: Pablo

Superant els blocs per l'esquerra del L5. Fotos: Pablo

Progressant pel diedre del L5. Foto: Pablo

L6 (V/V+ – 15 metres). Sortirem de la reunió enfilant-nos a un arbre que tenim a la nostra dreta i que ens permetrà superar una panxeta on hi ha el pas de V/V+. Un cop sobrepassada la panxeta, seguirem avançant per una placa ajaguda i fàcil fins la R. La R té un únic parabolt, però la podrem reforçar fàcilment amb els camalots.

La R6 refoçada amb els cams. Foto: Josep

L7 (V+ – 40 metres). Anirem a buscar de nou un diedre-fissura evident. La sortida de la reunió és per terreny fàcil, però cal anar amb compte amb els blocs de pedra, ja que n’hi ha de descalçats. Arribats al diedre, superarem un primer tram en bavaresa fins a caçar un espit. A partir d’aquí, ens tocarà treballar-nos el diedre-fissura, combinant l’oposició i l’encastament. Trobarem material a l’interior de la fissura que ens permetrà protegir els passos. Sortint del diedre, arribarem a una gran lleixa on muntarem la reunió.

El Gerard treballant-se el diedre del L7. Fotos: Josep

Des de la R6. Foto: Pablo

L8 (III+ – 10 metres). Llarg de tràmit. Sortirem en tendència a l’esquerra i amunt per anar a buscar l’inici de la fissura del 9è llarg. Trobarem un pitó, i un rebló per protegir els passos. Reunió còmoda.

A la meitat del fàcil L8. Foto: Pablo

Des de la R7. Foto: Pablo

L9 (6c ó V+/A1 – 30 metres). Que ningú s’enganyi, no és un llarg d’artificial, per tant haurem d’escalar. Tot i que algunes assegurances estan el suficientment properes les unes de les altres, trobarem passos obligats en els que haurem de sortir en lliure.

Sortirem de la reunió a caçar un primer pitó, aquí la fissura va en tendència a la dreta, amb un pas obligat i atlètic per pujar a una primera lleixa. Des de la lleixa, començarem a enfilar la fissura vertical, treballant els encastaments, l’oposició i la bavaresa. El material que hi ha per protegir el llarg, pitons en emplaçaments dubtosos, reblons rovellats amb la xapa a punt de saltar, bagues podrides, ..., no ens permetrà fer masses floritures en lliure, a no ser que tinguem el grau ben consolidat. A part de les peces que trobarem a la paret, haurem de completar la protecció amb camalots grans. El pas clau el trobarem a la sortida en lliure que flanqueja cap a l’esquerra, i ens ha de portar a la reunió, a la part final de la fissura.

El Pablo esforçant-se de valent al L9. Fotos: Josep

El Gerard als últims metres del L9. Foto: Pablo

Des de la R9. Foto: Josep

L10 (IV – 20 metres). Sortida de la reunió resseguint l’espero fins al cim. Únicament trobarem un parabolt a mig llarg. Podem enllaçar una savina al deixar la R i posar un camalot una mica més amunt, abans d’arribar al parabolt. D’aquí fins al cim, més fàcil, però sense assegurar. La reunió la muntarem sobre dos burins molt rovellats i allunyats l’un de l’altre.

Descens: Del cim de l’agulla, crestejarem fins la canal. Un cop a la canal, agafarem un corriol que ens portarà amunt i cap a l’oest. Al cap de poca estona, trobarem les marques que ens conduiran fins als ràpels de la canal de Sant Jeroni. Trobarem el primer ràpel en un arbre, que ens deixarà a una segona instal•lació amb dos espits a mitja paret. Des d’aquesta última ens despenjarem ja fins la canal de Sant Jeroni, per on retornarem cap a Santa Cecília. (1 hora)

Marca que ens indica el camí per trobar els ràpels. Foto: Pablo

Un cop al cotxe, i després de contemplar durant una bona estona la muralla que forma el Serrat del Moro, decidim anar-nos-en a Monistrol de Montserrat a fer la birreta de rigor, i a comentar la jugada.

Vistes de l'imponent Serrat del Moro. Fotos: Josep

Sembla mentida, tot i haver fet una de les vies més clàssiques i emblemàtiques de Montserrat, tots tres tenim la sensació d’haver estat escalant en algun altre indret: fissures, encastaments, autoprotecció, ... aquesta muntanya no deixa mai de sorprendre’ns!

Gran Manitú (V+ - 310 metres)

Dissabte 14 de novembre, com que el company de cordada habitual, el Joan, està absent per tenir que treballar, tot apuntava que tocaria anar a fer esportiva a Calders. Al final però, aconsegueixo convèncer a l’Edgar, fanàtic de l’esportiva, per anar a fer una via llarga. Pensant amb el meu company, em decideixo per la via Gran Manitú, a Roca Narieda. Pràcticament equipada (perquè ell no ha posat mai cap “catxarru”), amb un grau obligat ben assequible (perquè ell té el V+ més que superat), amb uns primers llargs senzills (perquè ell es pugui anar adaptant), on, tot i els 310 metres, no hi ha sensació de timba (perquè no el preocupi l’alçada) i... perquè enganyar-vos... perquè la placa final fa una pinta brutal, i jo tinc moltes ganes de fer-la!!!

Aquí us deixo la ressenya d’onaclimb, i la del bloc del Xavi

A les 8 del matí, sota una fina pluja que ens convida a deixar-ho córrer, sortim de Manresa. Després del cafè de rigor al Tahussà, a Coll de Nargó, i veient que els núvols van escampant, decidim no demorar-ho més i enfilem cap a Roca Narieda. No tindrem un dia assolellat, però sembla que la pluja ens respectarà!

Aproximació: Poc després de Coll de Nargó, agafarem la L-401 (trencall a mà dreta), i seguirem per aquesta carretera fins que trobem a la nostra esquerra el trencall cap a Canelles. Després d’uns centenars de metres, trobarem una petita esplanada a la nostra esquerra, on podrem deixar el cotxe. De l’aparcament surt una pista que baixa fins al riu de Canelles. Després de creuar-lo, anirem seguint el corriol que primer a l’esquerra i llavors cap a la dreta, va enfilant cap a la paret (fites). El camí no està massa fresat, però la gran placa a la dreta del cim de Narieda Sud ens ha de permetre orientar-nos amb facilitat. El peu de via el trobarem en una canal, on hi ha el nom escrit. (35’)

Material: La via està semi-equipada, però els passos claus estan protegits amb parabolts. Nosaltres portàvem 12 cintes exprés, tascons, bagues i un joc de camalots C4 (0,3 al 2). Imprescindible portar cordes de 60 m.

Un cop a peu de via, i després d’un últim repàs al muntatge de reunions, al funcionament del Reverso i d’aclarir els últims dubtes a l’Edgar (“Això vols dir que frena? No ens aniria millor el Grigri?”, “Tot això he de portar penjat?”...) ens equipem i ens preparem per començar. Decidim que el primer llarg el farà l’Edgar, ja que és molt senzill, i li anirà bé per anar-se familiaritzant a l’escalada amb llast (motxilla, friends, bagues, ...), alhora que li permetrà entrar en matèria de forma gradual.

L'Edgar equipat amb els estris de via llarga. Foto: Josep

L1 (IV – 50 metres). Sortirem per una placa tombada amb llastres a caçar el primer parabolt que es troba a uns 8-10 metres de terra. Superada la mateixa, haurem d’anar en compte de no anar-nos-en cap a l’esquerra, ja que la via segueix amb tendència a la dreta tot superant un seguit de ressalts amb passos aïllats que no ens implicaran masses dificultats. La reunió és molt còmode.

La placa inicial del primer llarg. Foto: Josep

Aquí ens va començar a plovisquejar, i varem començar a dubtar de si el temps ens permetria seguir, tot i així, decidim fer un llarg més i veure que passa.

L2 (IV+ – 50 metres). El segon llarg és molt similar a l’anterior, però trobarem passos aïllats una mica més difícils. Sortirem cap a l’esquerra superant un seguit de plaques que ens deixaran en una canal per la que avançarem fins la R. La reunió és molt còmode.

Com que seguia plovisquejant, decidim parar una estoneta tot fent una cigarreta per veure si escampava (Això d’anar amb un company de cordada amb els meus mateixos vicis està molt bé, no vaig haver-me de sentir en cap moment la frase “Ja fumaràs després, ara tira!”). Ja amb el cel més clar, decidim seguir endavant.

L3 (V – 60 metres). El llarg comença amb un flanqueig a l’esquerra, a buscar un parabolt, sobre una placa d’adherència molt ajaguda i fàcil. Un cop xapat el parabolt, seguirem amunt i amb tendència a la dreta a buscar una diedre-xemeneia. Aquesta ziga-zaga sobre terreny de poc interès, primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta, ens generarà molt fregament a les acaballes del llarg. El nostre consell és sortir de la reunió recte amunt a buscar directament el diedre-xemeneia (trobarem savines per assegurar-nos), saltant-nos el flanqueig a l’esquerra.

Un cop al diedre-xemeneia, trobarem les dificultats del llarg. Començarem situant-nos al diedre per, a mida que progressem, anar sortint cap a l’esperó. Un cop a dalt de tot, seguirem per terreny fàcil, però una mica trencat fins a la R. Novament molt còmode.

L'Edgar anant a buscar el diedre-xemeneia. Foto: Josep

L'Edgar embolicat amb la corda doble, a la sortida del diedre-xemeneia. Foto: Josep

L’Edgar, al diedre va posar a prova els camalots, penjant-se a dues mans d’un C4 (0,75) que havia col•locat ell mateix uns segons abans. Aquesta maniobra, li va permetre, per una banda, aconseguir sortir de la xemeneia on s’havia ficat, i per l’altre comprovar que els friends, si estan ben posats, aguanten sense problemes!!!

L4 (III+ – 40 metres). És un llarg de transició que ens portarà, després d’una petita grimpada i una passejada fins la base de la imponent placa que recorren els últims llargs de la via.

L5 (V+ – 60 metres). El millor llarg de la via. Seixanta metres de placa d’adherència tècnica i molt mantinguda, amb passos de V/V+ obligats, i on haurem d’escalar entre xapa i xapa, ja que les assegurances allunyen i la protecció entre les mateixes és complicada. El pas clau del llarg, per fer-ho més divertit, el trobarem a l’entrada a la R. La reunió és incòmode, penjats a mitja placa.

La placa del cinquè llarg des de la R4. Foto: Josep

A la R5. Foto: Josep

L'Edgar a punt de començar el L5. Foto: Josep

L'Edgar encarant els metres finals del L5. Foto: Josep

L6 (V – 50 metres). La primera part d’aquest llarg, és la continuació de la placa del llarg anterior, per tant, la tònica serà la mateixa: passos tècnics d’adherència obligats entre xapes. Sortirem de la R navegant per la placa amb tendència a la dreta, per seguir després recte amunt a buscar un desplom que remata la placa d’adherència. El desplom, és d’aquells agraïts de fer, amb molt bona presa i fàcil de protegir. Superat el mateix, seguirem per terreny fàcil, i amb tendència a la dreta a buscar la última R (molt còmode).

El sisè llarg des de la R5. Foto: Josep

L’Edgar, capaç d’encadenar passos d’esportiva inhumans i de barallar-se amb problemes de boulder impossibles va veure com el seu cos es bloquejava a l'alçada del segon parabolt i havia de ser despenjat novament fins la reunió. Una nova mostra de que el cap en l’escalada és el múscul més important!

Un cop a la reunió, i després de la cigarreta de rigor de final de via, endrecem el material i ens preparem per la baixada, que no és de les curtes.

Publicitant la Consulta Popular del 13D a Calders. Foto: Josep

Descens: Segons la ressenya, es pot fer rapelant, però després de pujar la via, jo no el recomanaria, tenim molts números de que se’ns enganxin les cordes. Per tant, la millor opció és caminant. Des de la última reunió, pujarem amunt sempre amb tendència a la dreta, fins que assolirem un corriol que seguint cap a la dreta ens portarà a un primer coll. El passarem i continuarem, seguint unes fites, que ens portaran a un segon coll, on trobarem la canal de baixada. Un cop al peu de la carena, desfarem l’aproximació fins al cotxe (1 hora)

Via molt recomanable, encara que només sigui per poder gaudir dels dos últims llargs de placa. Una molt bona opció, per quan els dies siguin una mica més llargs, ha de ser continuar l’ascensió fins al cim de Narieda, empalmant la Gran Manitú amb la Sal de Frutas Eno. Me l'apunto.