Gran Manitú (V+ - 310 metres)

Dissabte 14 de novembre, com que el company de cordada habitual, el Joan, està absent per tenir que treballar, tot apuntava que tocaria anar a fer esportiva a Calders. Al final però, aconsegueixo convèncer a l’Edgar, fanàtic de l’esportiva, per anar a fer una via llarga. Pensant amb el meu company, em decideixo per la via Gran Manitú, a Roca Narieda. Pràcticament equipada (perquè ell no ha posat mai cap “catxarru”), amb un grau obligat ben assequible (perquè ell té el V+ més que superat), amb uns primers llargs senzills (perquè ell es pugui anar adaptant), on, tot i els 310 metres, no hi ha sensació de timba (perquè no el preocupi l’alçada) i... perquè enganyar-vos... perquè la placa final fa una pinta brutal, i jo tinc moltes ganes de fer-la!!!

Aquí us deixo la ressenya d’onaclimb, i la del bloc del Xavi

A les 8 del matí, sota una fina pluja que ens convida a deixar-ho córrer, sortim de Manresa. Després del cafè de rigor al Tahussà, a Coll de Nargó, i veient que els núvols van escampant, decidim no demorar-ho més i enfilem cap a Roca Narieda. No tindrem un dia assolellat, però sembla que la pluja ens respectarà!

Aproximació: Poc després de Coll de Nargó, agafarem la L-401 (trencall a mà dreta), i seguirem per aquesta carretera fins que trobem a la nostra esquerra el trencall cap a Canelles. Després d’uns centenars de metres, trobarem una petita esplanada a la nostra esquerra, on podrem deixar el cotxe. De l’aparcament surt una pista que baixa fins al riu de Canelles. Després de creuar-lo, anirem seguint el corriol que primer a l’esquerra i llavors cap a la dreta, va enfilant cap a la paret (fites). El camí no està massa fresat, però la gran placa a la dreta del cim de Narieda Sud ens ha de permetre orientar-nos amb facilitat. El peu de via el trobarem en una canal, on hi ha el nom escrit. (35’)

Material: La via està semi-equipada, però els passos claus estan protegits amb parabolts. Nosaltres portàvem 12 cintes exprés, tascons, bagues i un joc de camalots C4 (0,3 al 2). Imprescindible portar cordes de 60 m.

Un cop a peu de via, i després d’un últim repàs al muntatge de reunions, al funcionament del Reverso i d’aclarir els últims dubtes a l’Edgar (“Això vols dir que frena? No ens aniria millor el Grigri?”, “Tot això he de portar penjat?”...) ens equipem i ens preparem per començar. Decidim que el primer llarg el farà l’Edgar, ja que és molt senzill, i li anirà bé per anar-se familiaritzant a l’escalada amb llast (motxilla, friends, bagues, ...), alhora que li permetrà entrar en matèria de forma gradual.

L'Edgar equipat amb els estris de via llarga. Foto: Josep

L1 (IV – 50 metres). Sortirem per una placa tombada amb llastres a caçar el primer parabolt que es troba a uns 8-10 metres de terra. Superada la mateixa, haurem d’anar en compte de no anar-nos-en cap a l’esquerra, ja que la via segueix amb tendència a la dreta tot superant un seguit de ressalts amb passos aïllats que no ens implicaran masses dificultats. La reunió és molt còmode.

La placa inicial del primer llarg. Foto: Josep

Aquí ens va començar a plovisquejar, i varem començar a dubtar de si el temps ens permetria seguir, tot i així, decidim fer un llarg més i veure que passa.

L2 (IV+ – 50 metres). El segon llarg és molt similar a l’anterior, però trobarem passos aïllats una mica més difícils. Sortirem cap a l’esquerra superant un seguit de plaques que ens deixaran en una canal per la que avançarem fins la R. La reunió és molt còmode.

Com que seguia plovisquejant, decidim parar una estoneta tot fent una cigarreta per veure si escampava (Això d’anar amb un company de cordada amb els meus mateixos vicis està molt bé, no vaig haver-me de sentir en cap moment la frase “Ja fumaràs després, ara tira!”). Ja amb el cel més clar, decidim seguir endavant.

L3 (V – 60 metres). El llarg comença amb un flanqueig a l’esquerra, a buscar un parabolt, sobre una placa d’adherència molt ajaguda i fàcil. Un cop xapat el parabolt, seguirem amunt i amb tendència a la dreta a buscar una diedre-xemeneia. Aquesta ziga-zaga sobre terreny de poc interès, primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta, ens generarà molt fregament a les acaballes del llarg. El nostre consell és sortir de la reunió recte amunt a buscar directament el diedre-xemeneia (trobarem savines per assegurar-nos), saltant-nos el flanqueig a l’esquerra.

Un cop al diedre-xemeneia, trobarem les dificultats del llarg. Començarem situant-nos al diedre per, a mida que progressem, anar sortint cap a l’esperó. Un cop a dalt de tot, seguirem per terreny fàcil, però una mica trencat fins a la R. Novament molt còmode.

L'Edgar anant a buscar el diedre-xemeneia. Foto: Josep

L'Edgar embolicat amb la corda doble, a la sortida del diedre-xemeneia. Foto: Josep

L’Edgar, al diedre va posar a prova els camalots, penjant-se a dues mans d’un C4 (0,75) que havia col•locat ell mateix uns segons abans. Aquesta maniobra, li va permetre, per una banda, aconseguir sortir de la xemeneia on s’havia ficat, i per l’altre comprovar que els friends, si estan ben posats, aguanten sense problemes!!!

L4 (III+ – 40 metres). És un llarg de transició que ens portarà, després d’una petita grimpada i una passejada fins la base de la imponent placa que recorren els últims llargs de la via.

L5 (V+ – 60 metres). El millor llarg de la via. Seixanta metres de placa d’adherència tècnica i molt mantinguda, amb passos de V/V+ obligats, i on haurem d’escalar entre xapa i xapa, ja que les assegurances allunyen i la protecció entre les mateixes és complicada. El pas clau del llarg, per fer-ho més divertit, el trobarem a l’entrada a la R. La reunió és incòmode, penjats a mitja placa.

La placa del cinquè llarg des de la R4. Foto: Josep

A la R5. Foto: Josep

L'Edgar a punt de començar el L5. Foto: Josep

L'Edgar encarant els metres finals del L5. Foto: Josep

L6 (V – 50 metres). La primera part d’aquest llarg, és la continuació de la placa del llarg anterior, per tant, la tònica serà la mateixa: passos tècnics d’adherència obligats entre xapes. Sortirem de la R navegant per la placa amb tendència a la dreta, per seguir després recte amunt a buscar un desplom que remata la placa d’adherència. El desplom, és d’aquells agraïts de fer, amb molt bona presa i fàcil de protegir. Superat el mateix, seguirem per terreny fàcil, i amb tendència a la dreta a buscar la última R (molt còmode).

El sisè llarg des de la R5. Foto: Josep

L’Edgar, capaç d’encadenar passos d’esportiva inhumans i de barallar-se amb problemes de boulder impossibles va veure com el seu cos es bloquejava a l'alçada del segon parabolt i havia de ser despenjat novament fins la reunió. Una nova mostra de que el cap en l’escalada és el múscul més important!

Un cop a la reunió, i després de la cigarreta de rigor de final de via, endrecem el material i ens preparem per la baixada, que no és de les curtes.

Publicitant la Consulta Popular del 13D a Calders. Foto: Josep

Descens: Segons la ressenya, es pot fer rapelant, però després de pujar la via, jo no el recomanaria, tenim molts números de que se’ns enganxin les cordes. Per tant, la millor opció és caminant. Des de la última reunió, pujarem amunt sempre amb tendència a la dreta, fins que assolirem un corriol que seguint cap a la dreta ens portarà a un primer coll. El passarem i continuarem, seguint unes fites, que ens portaran a un segon coll, on trobarem la canal de baixada. Un cop al peu de la carena, desfarem l’aproximació fins al cotxe (1 hora)

Via molt recomanable, encara que només sigui per poder gaudir dels dos últims llargs de placa. Una molt bona opció, per quan els dies siguin una mica més llargs, ha de ser continuar l’ascensió fins al cim de Narieda, empalmant la Gran Manitú amb la Sal de Frutas Eno. Me l'apunto.