Via Pirinaic (7a o V+/A2 - 145 metres)

Dissabte 19 de setembre, quedem amb el Joan i el seu germà, l’Enric, per anar a escalar a Montserrat. Inicialment el Joan i jo teníem intenció d’anar a la Paret de Diables, però, a última hora decidim anar-nos-en a Sant Benet, a la Mòmia. La via escollida és la Pirinaic (1ª Ascensió: 10/1962 per J.Castelltort, J.Garcia i J.Ortiz), via de tall clàssic sense dificultats obligades.

Aproximació: Sortint del Monestir, ens dirigirem cap al refugi de Sant Benet, just abans d’arribar al refugi, ens desviarem per un caminet cap a la dreta, que ens portarà, després de travessar una porta de totxanes, per sota la Trumfa, la Prenyada i l’Elefant. Quan siguem a l’alçada de la Mòmia, trobarem una canal a mà esquerra que ens portarà a peu de paret. La via comença a l’alçada d’un arbre que hi ha just a l’inici de la canal que hi ha entre la Mòmia i la Momieta. Veurem dos burins a l’altura de la copa de l’arbre. (50’)

La via Pirinaic ressegueix les fissures estretes de la paret de la Mòmia. Foto: Josep

Material: Ens caldran 22 cintes exprés (si ho volem xapar tot), reunions, estreps i fifi (si no ho fem en lliure), diversos cordinos petits (algunes de les xapes les haurem d’encintar amb un cordino per passar-hi les exprés), tascons i/o friends (Nosaltres portàvem un joc de tascons i camalots del 0,3 al 1, però pot ser molt útil el 2).

Nosaltres anàvem amb la ressenya del llibre de Sant Benet de Rocktopo, que és molt complerta. Aquí us deixo la del Gatsaule, que també està molt bé:

Un cop localitzada la via, ens comencem a equipar i ens adonem que únicament portem 16 cintes exprés. Amb algunes bagues i mosquetons suplementaris que portem ens preparem unes quantes cintes més. Esperem tenir-ne suficients pel 2 llarg! Un cop a punt, ens repartim els llargs: els 3 primers els farà el Joan, jo faré els 3 restants i l’Enric aprofitarà per tirar-nos fotografies. A l’hora de la veritat, però, l’Enric es va animar, i va fer l’últim llarg.

El Joan, a part de les exprés també es va deixar les ulleres d'escalar! Foto: Josep

Impressionants fissures a la Santacana-Ferrera-Balbastro i Serrano-Araguz. Foto: Enric

L1 (IV+ – 15 metres). La via surt amunt pel costat d’un arbre, per anar a buscar dos burins que hi ha més amunt. Un cop aquí, anirem flanquejant cap a l’esquerra fins a situar-nos a una gran balma. El flanqueig, tot i ser fàcil, és delicat. A part dels burins, trobarem un parabolt i un pitó vell. Si tot i així no ho veiem clar, també podem xapar un coper. La reunió és molt còmode.

El Joan al flanqueig del L1. Foto: Enric

L2 (7a o V+/A2 – 30 metres). Sortida en lliure fàcil fins al desplom de la balma. A partir d’aquí, tres o quatre passos de A2, sobre parabolts i ponts de roca, que ens obligaran a esforçar-nos una mica.

El Joan arribant al desplom del L2. Foto: Enric

El Joan treballant-se l'artificial del L2. Fotos: Enric

El Joan, com que no sabia si tindria suficients cintes exprés, va recuperar-ne alguna en la seva progressió. Això va obligar-nos, a l’Enric i a mi, a estirar-nos de valent, sobre l’últim graó dels estreps, per aconseguir caçar les assegurances.

L'Enric, patint al desplom del L2!!! Fotos: Josep

Un cop superat el desplom arribarem a una fissura vertical. A partir d’aquí val la pena progressar en lliure. Quan la fissura es torna cega podrem seguir en lliure per la placa, amb tendència cap a la dreta. Gairebé a l’alçada de la reunió, ens trobarem algun pas finet; fàcil de superar en A0. La reunió no és massa còmode.

L'Enric, arribant a la fissura del L2. Foto: Josep

Mentre l’Enric es barallava amb la sortida del desplom del L2, vaig aprofitar per tirar unes quantes fotos a una cordada que gaudia a la Normal de la Momieta.

Cordada a la Normal de la Momieta (Pol i Sergi?). Fotos: Josep

L3 (6c+ o V+/A1 – 25 metres). Llarg molt vertical, on sortirem directament en A1.

El Joan a l'artificial del L3. Fotos: Enric

L'Enric a l'artificial del L3. Foto: Josep

Aquí trobarem moltes xapes casolanes, que ens obligaran a encintar cordinos per tal de poder xapar.

Els cordinos ens faran falta per poder assegurar-nos a les xapes casolanes. Foto: Enric

A l'incòmode R3. Foto: Enric

Aproximadament a la meitat del llarg, arribarem a una fissura, on haurem de canviar l’estil de progressió, passant de l'artifo al lliure. La fissura, una mica bruta, té algun pitó amagat al seu interior, però podrem protegir-la bé amb camalots i/o tascons. Cap al final del llarg, la fissura s’obre, convertint-se en un diedre. La R3 la trobarem en una balma. Reunió no massa còmode. Llarg recomanable.

Al diedre final del L3. Fotos: Enric

L4 (V+/A0 - 20 metres). El més difícil serà sortir de la balma superant un lleuger desplom que ens ha de permetre ficar-nos a un diedre. Teòricament, s’ha de tibar d’un bloc empotrat per poder sortir, però aquest bloc fa molt mala pinta. És millor sortir en A0, garantint que no arrencarem res. Un cop al diedre, anirem progressant amb molt de compte, ja que la roca està una mica trencada.

A la sortida trencada del L4. Fotos: Enric

A l’inici del llarg trobarem 2 parabolts, i després podrem anar protegint al gust amb l’ajuda dels camalots a partir de 0,75. Superat el diedre, arribarem a una terrasseta, on, a l’esquerra trobarem la reunió, realment còmode!

A la comodíssima R4. Foto: Enric

L5 (IV+ - 30 metres). Sortirem flanquejant cap a la dreta per anar a buscar la evident llastra-xemeneia.

Flanquejant cap a la llastra-xemeneia. Fotos: Enric

Tot i ser fàcil, fa respecte, ja que la primera assegurança es troba a uns 14 metres de la reunió. No ens caldrà situar-nos a l’interior de la xemeneia que es forma, podrem avançar còmodament amb oposició per l’exterior. Abans d'arribar al primer parabolt, podrem posar un camalot del 0,3 en una fissura a l'interior de la llastra. Un cop a l’alçada del parabolt, ens situarem a sobre la placa de la gran llastra, i seguirem per la mateixa fins la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro (molt còmode). D’aquí fins la R5, uns quatre metres en bavaresa per una increïble llastra més fina que l’anterior. La reunió és còmode per 2 persones. El llarg més recomanable.

Progresant al bonic L5. Fotos: Enric

La impressionant llastra-xemeneia. Foto: Enric

Assegurant des de la R5. Foto: Enric

L'Enric arribant a la R5. Foto: Joan

L6 (IV – 25 metres). Sortida amb tendència a l’esquerra per terreny fàcil, però sense assegurar. Anirem progressant direcció a un diedre que caldrà superar. Ja per terreny més còmode (III+), assolirem el cim.

L'Enric progressant pel L6. Fotos: Joan

En aquest llarg no vàrem trobar cap assegurança, però el vàrem poder protegir amb algun merlet. De totes maneres, nosaltres recomanem muntar la R5 aprofitant la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro, així podrem protegir la sortida de l’últim llarg amb un dels parabolts que hi ha a la reunió de la Pirinaic (que ens queda just per sobre), i alhora estarem molt més còmodes.

El Joan i l'Enric a la R de la Santacana, molt més còmode que la R5 de la Pirinaic. Foto: Josep

Aquí us deixo unes quantes fotos del cim.

La foto de grup.

Panoràmiques des del cim (Elefant, Gorros, Monestir). Fotos: Enric

Descens: Buscarem cap al NW de l’agulla un cable fix que ens permetrà baixar fins a una instal•lació de ràpel. Amb un ràpel de 40 metres ens plantarem a una feixa arbrada. Desgrimparem uns 20 metres per plantar-nos al collet on comença la via Normal. Des d’aquí ens adreçarem cap a Sant Benet i d’allà cap al Monestir (55’).

Un cop a Sant Benet, aprofito per mirar-me novament la paret. Vull que la imatge em quedi gravada. Durant les properes setmanes tenim el Curset d’Iniciació a l’Escalada, i passaran uns quants dies abans no puguem gaudir novament d’aquestes fantàstiques línies.

L'Elefant, la Trumfa, la Mòmia i la Momieta des de Sant Benet. Fotos: Enric

Desiré (8a+ ó V+/A1e - 215 metres)

Dissabte 12 de setembre, decidim anar-nos-en al sempre anelat Cavall Bernat. El Joan ja hi havia pujat en un parell d’ocasions, per la Punsola i per la Normal, però el Pablo i jo encara no hi havíem pujat mai, i ens volíem treure l’espineta.

La via escollida, la Desiré (1ªAscensió: 01/12/1979 per J. Altimira, X. Nicolau, F. Parera i A.G. Picazo – Reequipada: 10/2006 per D.Tarragó, M.Grau i M.Grau pare).

En decantem per aquesta línia per diversos motius. El principal: l’itinerari de la via ens sembla molt atractiu. Els secundaris: el grau sembla assequible i l’equipament, segons indiquen, és de qualitat. Per tant, amb les ressenyes a la butxaca i tot el material al cotxe, encarem cap al refugi de Santa Cecília.

Aproximació: Sortirem del Refugi de Santa Cecília, situat a mig camí entre el Monestir i Can Massana (BP-1103). Travessant la carretera, veurem un camí que puja cap a Sant Benet (GR), el Camí de l’Arrel. L’anirem seguint, passant per davant de les grans parets de la cara nord de Montserrat (Aeri, Patriarques, Diables). En arribar a l’alçada del Cavall (20’) trobarem un torrent que puja a mà dreta i ascendeix cap a l’agulla. En l’ascensió trobarem cordes fixes que ens facilitaran la progressió. Les anirem seguint fins trobar-nos a la cara NE de la paret, moment en que flanquejarem cap a la paret amb l’ajuda d’un passamà que ens deixarà a peu de via. La via Desiré comença sota una balma bastant evident. (35’- 40’)

Material: 25 cintes exprés (si es vol xapar tot), reunions, estreps, fifi i un cordino per merlets per si faltés el que hi ha instal•lat al L4. Si es va just de grau, pot ser útil algun Camalot (0,75 o 1) per protegir la fissura del L5, però no és imprescindible.

Aquí us deixo les ressenyes que portàvem la d’Onaclimb (Luichy) i la de Kpujo.

La via té 5 llargs, i un sisè de sortida al cim. Decidim que en farem dos seguits cadascun de nosaltres, per evitar-nos canvis de cordes redundants.

L1 (V+/Ae – 45 metres). Sortida fineta flanquejant cap a la dreta, que no deu passar de IV, però que fa el seu respecte, ja que encara no t’has xapat, i tens tota la canal a sota. Superat l’inici psicològic, seguirem còmodes fins a una primera balma. A partir d’aquí, s’incrementa progressivament la verticalitat del llarg. La nostra progressió: primer combinant els A0’s amb sortides en lliure de Vº/V+, per després, on es ressenyen els passos de 7a, avançar en A1e. L’entrada a la R és un pas de V que s’ha de fer en lliure. Com sempre se’m va fer molt dur, ja que em costa acostumar-me a aquests canvis de l’artificial al lliure. La reunió no és massa cómode.

Des de la R1. Foto: Josep

L2 (V+/A1e – 40 metres). Sortirem de la R en artificial flanquejant cap a la dreta per anar a caçar una llastra que fa una mica de mala ganya, però que aguanta! Anirem pujant seguint la llastra, passos de IV/IV+, on el que fa més respecte és l’estat de la mateixa. Quan s’acaba la llastra, ens posarem novament a la placa, per seguir pujant amb tendència a l’esquerra, passos de V (Ideal mantenir-se a la dreta de les xapes, ja que el Joan, per l’esquerra, va tenir més problemes). Per entrar a la R, ens trobarem dos passos de V+ amb flanqueig inclòs. La reunió torna a ser poc còmode.

El Joan al flanqueig de l'inici del segon llarg. Foto: Josep

Des de la R2. Foto: Josep

L3 (V+/A1e – 40 metres). Sortida de la reunió bastant dura per superar un ressalt (2 passos), en lliure està acotada de 6c+, nosaltres la vàrem fer en artifo. A partir d’aquí, seguirem en lliure, treballant-nos la placa, de més grau a menys fins que arribem a un sostret. L’evitarem per l’esquerra per encarar l’entrada a la R, on tornarem a tenir un parell de passos de mirar-s’ho bé (V/V+). Per fi una reunió còmode!

El Pablo, superat el pas d'artifo de sortida del L3. Foto: Josep

El Pablo encarant la placa del L3. Foto: Josep

Des de la R3. Foto: Josep

L4 (A1/A2e – 45 metres). El llarg d’artificial, sembla ser que en lliure està acotat de 8a+. Sortida vertical de A1e fins l’alçada d’un desplom que superarem sense masses problemes (A2e). A partir d’aquí seguirem amunt en A1e fins al famós pas del merlet (A1 – 1 pas). Nosaltres varem trobar un cordino instal•lat i en bones condicions i no ens va caldre substituir-lo ni reforçar-lo. Seguirem en A1e fins a l’entrada a la R, on haurem de passar novament al lliure (IV+). Novament una reunió còmode.

El Pablo al desplom del L4. Fotos: Josep

El Joan treballant-se el desplom del L4. Foto: Josep

Unes imatges de la timba del L4. Fotos: Josep

El magnífic merlet del L4. Foto: Josep

L5 (V+/6a – 35 metres). Sortirem de la R cap a la dreta per superar un lleuger desplom (V+). Tornarem cap a l’esquerra per superar un segon ressalt, aquest cop però una mica més dur que l’anterior (V+/6a), que ens portarà a una brutal fissura. A partir d’aquí, avançarem seguint la fissura, passos de V/V+. Al mirar amunt ens semblarà una mica exposat, però trobarem un pitó rovellat amagat a l’interior de la fissura que ens permetrà relaxar-nos una mica! Acabada la fissura, trobarem un esplèndid patatal (passos de IV) que ens portarà fins la R. Possiblement el llarg més bonic de tots. La R és molt còmode, però nosaltres ens la vàrem saltar, i varem enllaçar amb el L6.

L6 (III+/IV – 10 metres). De tràmit. Passos de IV. Sortim de la R5 flanquejant una mica cap a l’esquerra, superem fàcilment un ressalt i fem reunió a la Moreneta. L’entrada al cim s’ha de fer amb compte, ja que està una mica trencat i podríem fer caure pedres als companys de cordada. Si s’opta, com nosaltres, per empalmar el L5 amb la sortida al cim, s’ha d’anar amb compte amb el fregament. (Nosaltres vàrem deixar una cinta llarga a un dels parabolts de la R5, i no vàrem xapar res més fins al cim).

Un cop dalt, com no podia ser d’una altra manera, ens vàrem fer la foto de rigor al costat de la Moreneta, i vàrem aprofitar uns minuts per gaudir de les impressionants panoràmiques que ens ofereix aquesta mítica agulla.

Pablo, "Moreneta", Josep i Joan (D'esquerra a Dreta)

Una cordada a la paret de Diables. Foto: Josep

Descens: rapelarem per la via Normal. El primer (25 metres) el muntarem directament a la Moreneta, i ens deixarà a sobre de la berruga. El segon (55 metres) ens deixarà a terra, just a l’inici de la grimpada d’accés a la Normal. D’es d’aquí, anirem cap a l’esquerra per agafar novament la Canal NE del Cavall, i desfarem el camí seguit durant l’aproximació fins al cotxe (45’- 50’)

No sé els altres, però jo estic content i feliç com si hagués pujat a l’Everest; aquesta agulla és una d’aquelles que t’omplen al conquerir-la. No per la seva dificultat, sinó pel que representa...! Si podeu, no deixeu de fer-la.

L'imponent Cavall Bernat des de peu de via. Foto: Josep