Continuïtat a la Cova de l'Arcada

Divendres 24 de juliol, quedem a les 4.15 per anar a escalar a la Cova de l’Arcada, som el Joan, el Roger, l’Edgar, la Núria, el Pablo, el Gerard i jo. Ens repartim als cotxes i sortim cap allà.

Un cop al Sector de la Desdentegada, ens separem en grupets i ens posem a escalfar. Aquí totes les vies són molt llargues i és un lloc perfecte per practicar la continuïtat. El Pablo i el Gerard que estan molt forts, comencen directament per la via #14 (6a+), i amb ells s’ajunta l’Edgar. Tots tres encadenen sense masses problemes.

El Joan i la Núria es posen a la via #17 (5c), i el Roger i jo a la #18 (5c), via de continuïtat amb dos passos finets a l’entrada on s’ha d’anar en compte per no patinar de peus. La resta, placa d’anar-s’hi posant. No implica massa dificultats.

A continuació decideixo posar-me a la via #15 (6a), una altra via de continuïtat, com gairebé totes les del sector, on la dificultat resideix a superar els primers 10-15 metres, molt finets i on cal apretar de peus i jugar amb l’equilibri del cos. Superats els metres inicials, seguirem treballant-nos la placa fins la reunió, però ara ja amb més comoditat.

Seguidament me’n vaig a la via #23 (6b), la setmana passada me l’havia estat mirant, i tenia ganes de provar-la a vista. M’hi poso, i només començar patino de peus i avall!!! El Roger m’anima i m’hi torno a posar, supero l’entrada fineta i relliscosa, per seguir per una placa que es va deixant fer fins a l’alçada d’una balma. La sortida de la balma és el pas clau, aprofito el sostret que fa la balma amb la ma dreta en invertida per pujar els peus tot el possible, i amb l’esquerra tracciono d’una rugositat miserable per allargar-me sobre la balma. Quan ja creia que no podria aguantar més el bloqueig, veig un forat salvador i el caço!!! Xapo, i amunt que fa pujada. La resta de la placa, de mirar-s’ho bé! Passos delicats on cal apretar de peus, i, quan més apurat et trobes apareix el forat salvador que et permet seguir endavant. Via molt guapa.

El Roger a la via #23. Foto: Núria

Amb la moral molt alta, i seguint les recomanacions del Joan, la Núria i el Pablo, em poso a la via #27 (6b), placa vertical de continuïtat mantinguda durant tota la seva longitud, uns 30-35 metres. És una via on cal tenir molta pila i fer un intens treball de peus, ja que els reposos són molt escassos. No l’encadeno a vista, ja que gairebé a dalt de tot, m’he de penjar per descansar. Quina ràbia!!! Després del repòs segueixo amunt i acabo els 5-6 metres que em faltaven.

A la via #27. Foto: Núria

Sense gairebé adonar-nos-en, ja se’ns ha fet fosc, i ens toca tornar fins al cotxe amb l’ajuda dels frontals!

Ja tinc deures per la propera visita, encadenar d’una tirada la #27, i provar les seves veïnes la #26, un 6a+ duríssim pel que comenten el Joan i la Núria, i la #28, un 6c assequible.

Tarda al Cargolaire

Dimecres 22 de juliol. El Joan em passa a buscar per casa, i anem al Cargolaire a tibar una mica. Des de diumenge que no fem res, i necessitem treure’ns el “mono”.

Decidim prendre’ns-ho amb calma, i comencem amb Societat del malestar (5c), placa fineta amb bona roca, on el secret està en posar-s’hi bé i controlar el joc de peus. Per mi el pas clau està al anar a buscar la tercera xapa. M’hi poso de primer i l’encadeno sense problemes. El Joan intenta provar una variant i té el primer “saque” del dia, a la segona l’encadena sense dificultats per on toca.

Seguim amb la via veïna, Solarium (6a), placa fineta, similar a l’anterior, però una mica més dura. Entrada rara, anant a buscar un bidit invertit, flanqueig a la dreta i cap amunt aprofitant un entrant pel peu esquerra i tibant d’una regleta amb l’esquerra i una bona presa amb la dreta. Superat aquest pas, la resta de la via no té secret. L’encadenem tots dos de primer sense més problemes.

Fetes aquestes, ens decidim per Mobbing Rural (6a+?), via molt guapa que segueix una fissura que puja flanquejant cap a l’esquerra per sortir a la part de dalt, superant un lleuger desplom (pas clau d’equilibri). S’hi posa el Joan, i se l’agafa tota rara, patint més del compte a la secció de la fissura, però superant el pas clau amb molta facilitat. A continuació m’hi poso jo. Entrada tibant per situar-me a la fissura que vaig pujant en oposició. A l’arribada al desplom, començo a tenir problemes: hauria d’agafar-me a un “romu” que hi ha d’haver-hi a sobre, però no el trobo, de manera que acabo tibant d’una regleta petita i pateixo molt per superar el sostret sense caure, finalment aconsegueixo pujar el peu esquerra que m’havia quedat volat, i sortir. Reunió! Cap avall, que en toca una altra.

Seguim amb la Tremenda (6a+), entrada bloquera amb molts “cantu”, on el problema està en encertar el forat correcte per superar el desplom, i sortida per una placa perfecte. Comença el Joan, i quan ja sortia del desplom li patina un peu i ... “saque”!!! Està clar que avui no té el dia. Després d’un repòs a la segona xapa i torna, encadenant sense més problemes. Em toca! Com que he pogut veure el Joan, encerto correctament els forats bons per superar el desplom, i surto sense problemes a la placa, d’aquí fins la reunió, un passeig.

Quan estem fent aquesta via, arriba la Núria. L’animem a provar-la de segona, i abans d’adonar-nos-en, ja està encordada i disposada a tirar amunt. Ho prova, però el pas per sortir del desplom a caçar el forat bo, allarga molt per a ella. O bé fa un pas entremig, tibant d’un “romu”, complicat! o bé llança! Després d’una estona lluitant, i amb un a lleugera ajuda de l’assegurador, aconsegueix superar el desplom i encadenar.

Ara tocava el torn a la via del costat, que la tinc pendent, La bruixa de Blair (6b+), però comença a ploure i decidim deixar-ho per la propera, i anar-nos-en al Racó del Pou a fer la birra de rigor.

Esportiva a l'ombra

Diumenge 19 de juliol quedem amb el Joan a quarts de nou al Soldevila per anar a escalar a Collsuspina (Creu de Castellar), ja que és un dels pocs sectors de la zona amb ombra al matí.

Arribats a Collsuspina, i un cop equipats, comencem escalfant amb una de les vies fàcils del sector, que per nosaltres, no són masses:

Curset (V). Via amb 2 parabolts curta que segueix una aresta. A l’entrada, tot i ser un cinquè, s’ha de tibar. Hi ha bon canto. Un cop superada l’entrada, es tracte d’anar-s’hi posant bé fins la reunió, que queda una mica a la dreta. La part superior de la via és una mica bruta.

Seguim amb Marmota (6a+), aquesta ja apreta una mica més. Es tracte d’una placa una mica desplomada amb molts forats, on el secret és encertar el correcte. El pas clau està al sortir de la primera xapa (espit), ja que t’has de posar de costat, pujant molt els peus cap a la dreta, per poder caçar un forat amb la mà esquerra, que pels que no són massa alts, o sigui per mi, allarga una mica. Superat aquest pas, la via es torna més fàcil fins la reunió. La part superior, al igual que a la via Curset, està una mica bruta.

A continuació, provo amb top el 6b+ que hi ha a la dreta de la via Curset, desconeixem el nom. És una via de placa amb presa petita, on s’ha de bloquejar força. Un cop has entrat a la via, has d’anar a caçar una regleta petita a l’esquerra, sobre la que s’ha de bloquejar per pujar peus. Seguidament amb la dreta vas a buscar una altra regleta minúscula que et permet col•locar el cos per anar a buscar un bidit amb l’esquerra, d’aquí rebotar a una orella, canviar el pes del cos a la dreta i llençar amb la dreta a un “romu”. Ens hi posem bé de peus, i novament anem a buscar amb la dreta una invertida que ens permetrà sortir. Em surt amb un repòs al caçar el “romu”. La via em deixa els braços a punt!!! El Joan passa de provar-la, no li agraden les regletes minúscules d’aquesta via.

Canviem de banda, i ens posem a la Ocellets (6b), el Joan l’encadena de primer sense problemes. La via té una entrada molt potent amb bon canto, per sortir sobre una aresta on hi tens una repisa per reposar. A partir d’aquí, la tònica de la via canvia. Pas fi i d’equilibri per ficar-se a la placa inferno (així l’anomenen): has de tibar d’una regleta miserable i pujar els peus a la placa. A partir d’aquí, uns passos d’adherència, caçant llastretes fins sortir a la reunió. Un cop a dalt, i aprofitant que estan de costat, el Joan munta l'Albert-Fede (6b), per provar-la en top.

Aprofitant els “muntatges” del Joan, encadeno la Ocellets de segon. Surt sense masses problemes. Jugo amb avantatge al fer-la de segon, ja que l'ambient està en fer-la de primer. Té un parell de passos mal protegits: l’entrada, que allunya bastant, però es fa bé, i la progressió per la placa a buscar el tercer químic, ja que una caiguda implicaria estavellar-se contra una repisa que queda a sota.

Seguidament provem en top l’Albert-Fede. Entrada molt potent, on s’ha de tibar de valent: oposició amb dues orelles per anar a buscar un tridit amb la dreta, rebotar amb l’esquerra a un forat dolent i llençar a una bústia que queda més amunt, d’aquí anirem a caçar una llastra i un “bolu” bo, on podrem agafar aire. Flanqueig a l’esquerra i amunt fins arribar a l’entrada a la placa superior, on trobem el primer repòs bo de la via. Entrada a la placa d’equilibri, tibant d’un bidit i una regleta molt petita per poder pujar peus. Un cop superat aquest pas, s’ha acabat la dificultat, i podrem gaudir, tibant de bons forats, de la resta de la placa fins la reunió. No aconseguim fer-la d’una tirada, i tots dos acabem penjant-nos al rebot de l’entrada de la via i a la entrada a la placa. Ens quedarà pendent per la propera visita.

Baldats, decidim deixar-ho i anar-nos-en al Racó del Pou a fer una birra i a comentar la jugada.

El proper dia m’emportaré la càmera, per fer algunes fotos de les vies.

Via del Centenari (6b/A0 - 80 metres)

Dissabte 18 de juliol, aprofitant que la gent de Calders feien una sortida a la Mola, la Núria, el Joan i jo, varem decidir acompanyar-los, però pujant al cim per Punta Serreta. Inicialment teníem intenció de fer la via de “La Punta d’en Serreta”, que ens havien aconsellat al fòrum de santllors, però un cop a peu de paret, la línia de la Via del Centenari, ens va fer decantar per aquesta última.

És tracte d’una via equipada amb parabolts, que comença amb roca dolenta, però amb un últim llarg de roca excel•lent. Tot i que està ben equipada, la qualitat de la roca fa que molts dels trams siguin força obligats. Per cert, moltes de les femelles dels parabolts estan fluixes. Nosaltres les varem enroscar una mica amb la mà, però si algú té intenció de repetir-la, li aconsellem portar una clau per cargolar-les fort; si alguna de les xapes “salta” la via serà bastant més exposada i obligada.

Aquí teniu la ressenya de la via, de Santllors:

I aquí teniu la nostra, amb el grau que ens va semblar a nosaltres al fer-la:



Aproximació: Com ja he comentat, nosaltres varem sortir en cotxes de Calders, passant pel Coll d’Estenalles, fins a Can Pobla. Aquí varem deixar els cotxes, i varem agafar la Canal de la Mola, que varem deixar just al passar per sota la paret de Punta Serreta. Molt evident, deu haver-hi uns 10 minuts des del pàrquing.

Material: Ens caldran unes 16 cintes exprés i reunions. Si no anem molt sobrats de “coco” i grau, jo recomanaria estreps i fifí. Nosaltres també varem fer servir l’ungla a l’últim llarg i una baga.

Primer llarg (6a+ o Ae – ≈ 25 metres)
Comença amb una grimpadeta cap a la dreta per anar a buscar la vertical dels primers sostres. Els evitarem per la dreta, tot i no ser excessivament complicat, s’ha d’anar amb molt de compte, ja que la roca és molt dolenta, i t’ho has de mirar per escollir correctament la presa.

El Joan començant la via. Foto: Núria

Els sostres inicials a evitar. Foto: Núria

Un cop evitats els primers sostres, arribem al pas clau del primer llarg: una sortida en desplom just abans de la reunió. Tot i que a la ressenya de santllors, el marca sortint per la dreta, si seguim l’equipament de la via, s’ha de fer pel mig. Es una sortida complicada, dos passos, on costa molt posar-s’hi bé. El Joan després de ficar-s’hi de mil maneres, va optar per fer-ho va fer-ho en Ae, deixant-nos l’estrep posat als “segons”, i ens va anar de perles.

El Joan arribant al pas clau del primer llarg. Fotos: Núria

Jo arribant al pas clau del primer llarg. Foto Joan

Un cop superat el desplom, et desplaces a l’esquerra en un pas d’adherència a buscar la reunió. Molt còmode, amb dos parabolts i una mena de vuit (per rapelar?).

Jo al pas d'adherència just abans de la R1. Foto: Joan

Segon llarg (V- – ≈ 20 metres)
Surt cap a la dreta, per anar a buscar un díedre inclinat que es fa sense problemes, just abans de la reunió, es posa una mica més vertical, però amb molt bon canto. Tot i que la roca d’aquest llarg millora una mica respecte al primer, seguim trobant roca molt discreta, que ens obliga a pensar-nos cada pas. La reunió també és molt còmode, amb 2 parabolts i la peça curiosa que sembla un vuit.

Arribant a la R2. Foto: Núria

Tercer llarg (6b o A2 – ≈ 35 metres)
El llarg més dur, però, això si, sobre roca excel•lent. Sortida de la reunió cap a la dreta, per anar a buscar una placa vertical que s’enfila per l’esquerra del sostre característic de la paret. Aquí comença el festival, els primers tres passos es poden fer còmodament en artificial (A0 o Ae), ja que les xapes estan pròximes entre si. Tot i ser molt vertical es van trobant forats i es pot seguir en lliure. Jo no ho vaig veure massa clar, i per caçar la quarta xapa vaig tibar d’ungla, ja que allunya una mica. A partir d’aquí vaig seguir pujant fins una repiseta combinant el lliure i l’artificial.
Un cop a la repiseta, has de fer un flanqueig volat a la dreta per pujar a sobre el sostre. Tot i no tractar-se d’un pas massa dur, el meu “coco” em va obligar a repensar-m’ho molt (vaig fumar-me un piti i tot abans d’animar-me a fer el pas!!!). En el flanqueig es pot aprofitar una sabina per traccionar, però s’ha d’anar amb compte de no ficar-te massa cap al díedre, ja que llavors costa molt posar-s’hi bé i sortir (ho dic per experiència).

Flanquejant el sostre cap a la dreta. Foto: Núria

A la placa de l'últim llarg. Foto: Núria

Un cop a sobre el sostre, seguim flanquejant cap a la dreta, fins que ens situem sota la placa de sortida. Ficar-se a la placa em va tornar a resultar complicat: el següent parabolt allunya i la sortida és desplomada. Un cop a la placa, molt vertical, es van trobant preses. Per sortir de la placa i arribar a la reunió, haurem de superar un últim ressalt que ens acabarà de posar les piles. La reunió està al cim, és molt còmode i hi ha 3 parabolts. En aquest últim llarg us suggereixo utilitzar cintes llargues, per una banda per tal d’evitar el fregament (flanqueja bastant) i per altra per facilitar l’ascensió dels “segons” (crec que ho agrairan).

Un cop al cim, en 10 minuts us podreu plantar a la Mola i fer una birreta tot comentant la pujada. A pocs cims es pot fer això!!!

Descens: Caminant. Agafarem la Canal de la Mola, que en 20 minuts ens portarà fins al pàrquing de Can Pobla.