Via G.E.M. (6a+ - 150 metres)

Dissabte set de novembre, com cada setmana, el Joan i jo quedem per anar a escalar, avui però, ens acompanyarà el Jonatan, un alumne avançat que frisava per venir a penjar-se un cop acabat el curset d’escalada. Tot i que inicialment teníem intenció de fer la Mickey Mouse als Plecs de la Vinya Nova, al final ens decantem per la G.E.M., ja que és menys obligada i força protegida, i pensem que el Jonatan la gaudirà més.

Nosaltres portàvem la ressenya de la Guia “Montserrat Cara Sur” del Luís Alfonso i el Xavi Buxó. Aquí us deixem el croquis que hem fet nosaltres:

Croquis Via G.E.M. fet per nosaltres.

Aproximació: Després de travessar el Bruc Residencial ens dirigirem cap a la Masia de la Vinya Nova. Després d’aparcar a l’esplanada de sota el Restaurant, agafarem la pista que va cap a la muntanya. De seguida ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques que, tot fent ziga-zagues, ens portarà, passant de llarg el Pollegó Oest, fins a la Roca Gris. Un cop a la Roca Gris, pujarem per la canal de la dreta que ens deixarà, en cinc minuts, a peu de via. L’itinerari comença en una placa, just al costat esquerra de la via Urquiza-Olmo. (30’)

Material: 18 cintes exprés i alguna baga. Friends i/o tascons poden ser útils per la segona tirada, nosaltres no en vàrem posar cap. Si es va just de grau, pot ser útil un estrep pels passos de 6a+.

Un cop a peu de via, ens equipem i ens repartim els llargs, avui estic de sort, me’n toquen dos, el primer i el quart. El Jonatan farà el segon, i el Joan el tercer.

L1 (V – 40 metres) A l’inici del L1 trobarem el pas clau del llarg. Haurem de superar un lleuger ressalt sobre roca bastant delicada (V). Un cop superat aquest, seguirem progressant sobre placa ben assegurada (IV) però per terreny un pèl brut. La roca anirà millorant a mida que avancem. La Reunió, bastant còmode, la muntarem sobre una alzina.

El Joan progressant al primer llarg. Foto: Josep

L2 (V+ - 50 metres) Sortirem de la R pel diedre que es forma davant nostre, per després d’uns metres fer un flanqueig tècnic de peus cap a l’esquerra (V+) i seguir per un mur vertical i mantingut fins a una fissura que marxa en diagonal cap a la dreta. La nostra progressió per la fissura no ens donarà excessiva treva i ens obligarà a treballar la nostra tècnica (V/V+). A les acaballes de la fissura, tenim l’opció de muntar una reunió, però és millor saltar-se-la i seguir endavant uns 10-15 metres més, superant el lleuger ressalt que forma la fissura per passar a l’esquerra i situar-se sobre una placa ajaguda i fàcil que ens conduirà a la següent reunió.

Des de la R2. Foto: Josep

L3 (6a+ - 35 metres) Possiblement sigui el millor llarg. Sortirem amb tendència a l’esquerra superant un lleuger desplom molt tècnic i que ens obligarà a esforçar-nos de valent, per situar-nos a continuació sobre una placa vertical i mantinguda amb roca excel•lent. La nostra progressió per la placa anirà de més a menys dificultat i serà sempre amb tendència cap a la dreta fins a la R. El Jonatan, amb problemes per superar l’entrada tècnica i dura del llarg, va poder-ho solventar amb l’ajuda d’un estrep.

Entrada tècnica del L3. Foto: Josep

El Jonatan a l'entrada del L3 amb l'ajuda de l'estrep. Foto: Josep

L4 (6a+ - 25 metres) L’últim llarg concentra les dificultats en un parell de desploms. Sortirem de la R amb tendència a la dreta per anar a buscar el punt més dèbil del primer ressalt, que superarem amb un pas tècnic de peus (V+) . Superat el primer, anirem cap a la dreta a buscar el segon desplom. Aquest molt més atlètic, ens obligarà a tibar fort (6a+). Seguirem per terreny fàcil fins al cim, on muntarem la R en una savina. Llarg molt recomanable.

Vista dels dos ressalts a superar del L4. Foto: Josep

Descens: Anirem cap a la dreta a buscar els ràpels de la via Urquiza-Olmo (fites). Baixarem en 3 ràpels de 40, 40 i 55 metres respectivament que ens deixaran a peu de via. D’allà, desfarem el camí d’aproximació fins al cotxe.

Rapelant per la Urquiza-Olmo. Foto: Josep

Un cop al cotxe, coincidim tots en que els millors llargs, amb diferència, han estat els dos últims, que, tot i concentrar els passos més durs del recorregut, recorren els murs verticals amb la millor roca de la via.

Integral Aresta Ribes-Anxaneta (6b+ – 305 metres)

Dissabte 23 d’octubre, després de cinc setmanes de curset, on no es pot dir que haguem escalat massa, el Joan i jo quedem per anar a fer alguna cosa per Montserrat. Esperem trobar les parets seques, ja que els últims dies ha plogut.

La idea inicial, tot i que fa molts dies que no tibem, és acostar-nos a l’Anxaneta (6c - 310 metres / Obligat: 6a) al Pollegó Oest, però aquesta via no està triada a l’atzar. L’Anxaneta es troba a tocar de l’Aresta Ribes (6a – 315 metres / Obligat: V+) i totes dues vies comparteixen unes quantes reunions, de manera que, segons com vagi la progressió, podrem passar d’una via a l’altra.

Aproximació: Travessarem el Bruc residencial, i ens dirigirem cap al restaurant de La Vinya Nova, on aparcarem el cotxe. Des del pàrquing, ja es divisa el Pollegó Oest. Agafarem una pista que va cap a la muntanya, i al cap de poc ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques i vermelles que, tot fent ziga-zagues ens portarà pràcticament fins la base de la paret. A l’alçada del Pollegó, ens desviarem a la dreta novament per anar a buscar el peu de via. La via Anxaneta comença a la cara est del Pollegó, a la dreta de l’Aresta Ribes i uns metres més amunt pujant per la canal. Localitzarem la R0 en una petita feixa-forat que va a buscar un diedre, aparentment una mica trencat. (25’)

Material: Els llargs que vàrem fer de les dues vies estan pràcticament equipats i únicament necessitarem 14 cintes exprés i bagues per encintar savines. Ens poden resultar útils els tascons i els estreps si es va amb el grau just, però no són imprescindibles.

Nosaltres portàvem la ressenya del llibre de La Vinya Nova&Can Jorba de Rocktopo, que és molt complerta i al mateix full ens apareixen les ressenyes de les dues vies. Aquí us deixo la que hem fet nosaltres a partir de la fotografia del Pollegó, i la del Luichy de l'Aresta Ribes, on he afegit en blau els llargs de l'Anxaneta que varem fer.

Itinerari que vàrem seguir. En verd l'Anxaneta i en vermell l'Aresta Ribes

Ressenya del Luichy. En verd l'Aresta Ribes, en blau l'Anxaneta.

Un cop a peu de via, el Joan em cedeix molt amablement el primer llarg de l’Anxaneta, possiblement el llarg més dur. A partir d’aquest, ens anirem alternant.

L1 (6b+ – 20 metres). Sortida de la R0 molt ben protegida amb parabolts. Anirem seguint un diedre una mica trencat i desplomat, però on trobarem bones preses. A la part superior del diedre, trobarem el pas clau del llarg. Haurem de sortir del diedre per posar-nos a la placa. Aquí ja anava just de piles! Masses dies sense escalar! Sense dubtar-ho, m’agafo de cintes i surto a la placa. Sembla mentida, no crec que hagi fet més de 15 metres i ja estic fos! Decideixo seguir amb artifo un tram més però, en la meva progressió, un tascó que he posat em salta i vaig a parar novament a l’alçada de la sortida del diedre! Comencem bé! Sense pensar-m’ho massa, torno a pujar amunt, aquest cop però, quan em trobo a l’alçada de la R2 de l’Aresta Ribes decideixo flanquejar cap allà. Un parell de passos de V/V+ una mica exposats, i ja ens situarem pràcticament a la lleixa de la R2 de l'Aresta Ribes. Després, revisant la ressenya, veiem que hauria estat més fàcil seguir amunt que flanquejar, ja que els passos compromesos del L1 ja els havíem passat.

L2 (IV+ – 45 metres). Llarg molt fàcil. Sortim amunt a buscar un parell de ponts de roca, a partir d’aquí anirem progressant per terreny més assequible fins a la R. A part dels ponts de roca, trobarem un pitó, i podrem encintar un arbust. La R ens la saltarem, per muntar-la al collet que hi ha darrera la bola cimera de l’agulla que escalem.

L3 (V+ – 60 metres). Aquest llarg em toca novament a mi. Sortida fàcil sobre roca trencada i descomposta que fa que t’ho hagis d’anar mirant. Per assegurar-nos, encintarem els arbustos que anirem trobant. Als vint metres, trobarem un arbre on si pot muntar la R, però, si porteu cordes de 60, nosaltres aconsellem seguir pujant. Des de l’arbre, passarem a la placa de la dreta, i seguirem la nostra progressió cap a un ressalt vermellós. La roca va millorant quan més amunt estem. Els millors passos del llarg (i segons diuen els més obligats) es troben al superar la panxeta vermellosa. Es tracte d’un pas d’equilibri, on cal pujar peus i tibar-li. Superat el ressalt, anirem per terreny molt fàcil fins a la R.

L4 (III - 15 metres). És un canvi de reunió de tràmit, per situar-nos novament a la lleixa de l’agulla.

L5 (6a - 55 metres). Aquest li toca al Joan. Sortida de 6a, on haurem d’anar a caçar un bon canto amb la mà dreta, però que ens obligarà a estirar-nos. D’aquí cap amunt, seguint les xapes. La dificultat del llarg va de més a menys. Superat el pas de 6a, ens trobarem un tram mantingut de V/V+, on tocarà aguantar-li, per després veure com la paret va perden verticalitat fins a la R. Un cop a la R, ens la saltarem i seguirem en passos de III fins la següent R que queda en un collet.

L6 (V – 40 metres). Aquí tenim dues opcions, posar-nos per una canal herbosa, que és per on sembla ser que passava la via original, o bé enfilar per la variant que va per la placa. Nosaltres ens decantem per aquesta última. Un cop a la R, novament ens la saltem per anar a muntar la R en un arbre que hi ha uns metres més amunt.

L7 (6a – 50 metres). Aquí varem decidir novament posar-nos a la via Anxaneta, ja que els llargs surten del mateix punt. Sortirem a caçar dos ponts de roca per terreny fàcil, per desviar-nos a la dreta cap a la placa amb millor roca. Anirem sortint per la placa amb tendència a la dreta fins que trobarem un ressalt que ens obligarà novament a esforçar-nos una mica. Ja tocava! Aquí el pas clau es troba al superar la panxeta que ens canvia de totxo. Trobarem un primer pas on ens harem d’allargar per poder caçar un gran forat. Des del forat, seguirem amunt, treballant la tècnica de peus, ja que la placa és més fina del que sembla. Després d’uns metres, la placa perd novament verticalitat fins la R.

L8 (V – 20 metres). Aquí, ens posem novament a la via Aresta Ribes. Trobarem un pas de V per sortir de la R i posar-se en un diedre una mica trencat. El diedre es va convertint en fissura a mida que avancem. Val la pena sortir del diedre i posar-se a la placa de l’esquerra, ja que la roca millora substancialment. Únicament hi ha dues assegurances a l’inici del llarg, però es pot fer sense masses complicacions. La R es pot muntar en una instal•lació que trobarem pràcticament al cim, o bé podem seguir una mica més amunt per muntar-la en una savina.

Un cop al cim, és moment per recollir el material, gaudir de les vistes i mentalitzar-se per la baixada que ens espera (per un camí bastant perdedor i ple de bardisses).

Descens: Des del cim, seguirem carenant, cap al nord. De seguida trobarem fites que ens guiaran cap a un corriolet a mà esquerra que entra al bosc i es dirigeix cap a la canal del Torrent de l’Artiga Alta, a l’est del Pollegó. Es tracte d’un corriol bastant perdedor, i el Joan i jo ens vàrem equivocar en un parell d’ocasions. Al final però, varem aconseguir arribar Torrent, i d’aquí, enllaçant amb la canal de les Dames, ja sense pèrdua, cap al camí de la Vinya Nova. Això si, degut que la canal estava humida, varem tenir que muntar un parell de ràpels aprofitant les instal•lacions de la ferrata de la canal de les Dames. (1h 30’)

L’Aresta Ribes és una via llarga i entretinguda, però el compromís, tot i no tractar-se d'una via d'iniciació, no és excesiu ja que els passos claus estan ben protegits. Malauradament, si es va bé de V+, s’escala bastant poc (l'últim tram del L3 i la primera meitat del L5). La propera vegada haurem de fer l’Anxaneta complerta, la roca té millor aspecte i sembla que a tots els llargs s’ha d’escalar. L’apunto a la llista.

No puc penjar fotos de la via, ja que, tot i portar la càmara, no tenia bateria.

Retorn al conglomerat

Divendres 21 d’agost, ens ajuntem el Joan, el Cabello, l’Edgar, la Núria i jo i decidim anar a la Vinya Nova. Fa molts dies que no toquem el conglomerat Montserratí, i ja el trobem a faltar.

A continuació us deixo les ressenyes del sector escollit, obtingudes de Onaclimb:

El Joan i la Núria es posen a escalfar a la via #15 (V+), una de les més llargues del sector, mentre que el Cabello, l’Edgar i jo ens posem a la via #18 (Vº).

La via #18 (Vº) no implica masses dificultats, entrada fineta, però fàcil, per anar a buscar una llastra que evitem per l’esquerra, d’aquí fins la reunió, una passejada d’anar-s’ho mirant. Un cop l’he encadenada, s'hi posa el Cabello, que feia al menys un parell de mesos que no venia a escalar. Al principi li costa una mica, però aviat li agafa el tacte, i encadena sense més problemes. Finalment, l’Edgar, tot i que no el motiva massa el conglomerat, si posa també i encadena.

D’aquí, decideixo posar-me a la via #15 (V+), que ja han fet el Joan i la Núria. Realment és una via molt bonica que val la pena fer, tot i que no impliqui massa dificultat. L’itinerari, comença amb poca verticalitat, per anar-se posant dret a mida que avances. Té un primer pas clau quan la via passa pel costat d’una fissura bastant cega, on cal treballar-s’ho i on la continuïtat serà el factor principal de l’escalada. Superat aquest tram, ens trobarem una primera reunió (per aquells que escalin amb cordes de 50), que ens saltarem per arribar a dalt de tot del totxo. Aquest segon tram fins la segona reunió, té un pas clau al flanquejar cap a l’esquerra i entrar a la R. Gran via, fàcil, mantinguda i llarga. Al despenjar-me, aprofito per fer unes fotos al Joan, que està lluitant a la via #14. Sembla que pateix!!!

L'Edgar i la Núria posant-s'hi bé per la foto. Foto: Josep

El Joan patint al pas clau de la via #14. Foto: Josep

El Cabello començant el tram fàcil de la via #15. Foto: Josep

L'Edgar en un repòs a la part bona de la fissura de la via #15. Foto: Josep

Aprofito que el Joan ha deixat les cintes posades a la via #14 (6a+), per provar-la també. Aquí ja cal apretar una mica més. Entrada bastant fineta, on cal anar amb compte amb els peus, fins que assoleixes un bon repòs a l’alçada d’una fissura. Aquí trobem un pas lleugerament desplomat per travessar la fissura i posar-se a la placa de la banda contraria. Últim repòs, i a patir! La placa, molt vertical, implica molt treball de peus i molta continuïtat, aquí trobem el pas clau de la via. El Cabello i l’Edgar la proven en top-rope, i han d’escamotejar el pas clau de la placa per la dreta, ja que no se’n surten.

A l'inici de la via #14. Foto: Núria

Finalitzant els passos finets previs a la fissura de la via #14. Foto: Núria

Encarant el pas clau de la via #14. Foto: Núria

Finalment, abans de marxar, el Joan ens anima a fer la via #16 (6a+), on el pas clau està just a l’entrada, al sortir de la primera xapa. Ho provo, però m’he de penjar. M’han dit que he d’anar a caçar un bidit però no ho veig clar. Després d’uns quants intents, aconsegueixo treure el pas. El problema és que m’he deixat totes les piles al pas anterior i la navegada per la placa fins la R se’m fa força dura. Al final però, assoleixo la preuada reunió. Aquesta l’hauré de tornar a fer la propera vegada, a veure si la puc encadenar complerta. L’Edgar la prova en top-rope, i aconsegueix treure’s el pas clau a la primera, no sé perquè no ho fa de primer.

Encarant la placa, un cop superat el pas clau de la via #16. Foto: Núria

Completada la via, donem per finalitzada la sessió montserratina. Abans de marxar, el Joan i jo acordem d’anar al dia següent al Pedraforca, a fer una de les vies del Mirador del Gresolet. Ja fa dies que tenim ganes de fer-ne alguna d’allà.