Via G.E.M. (6a+ - 150 metres)

Dissabte set de novembre, com cada setmana, el Joan i jo quedem per anar a escalar, avui però, ens acompanyarà el Jonatan, un alumne avançat que frisava per venir a penjar-se un cop acabat el curset d’escalada. Tot i que inicialment teníem intenció de fer la Mickey Mouse als Plecs de la Vinya Nova, al final ens decantem per la G.E.M., ja que és menys obligada i força protegida, i pensem que el Jonatan la gaudirà més.

Nosaltres portàvem la ressenya de la Guia “Montserrat Cara Sur” del Luís Alfonso i el Xavi Buxó. Aquí us deixem el croquis que hem fet nosaltres:

Croquis Via G.E.M. fet per nosaltres.

Aproximació: Després de travessar el Bruc Residencial ens dirigirem cap a la Masia de la Vinya Nova. Després d’aparcar a l’esplanada de sota el Restaurant, agafarem la pista que va cap a la muntanya. De seguida ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques que, tot fent ziga-zagues, ens portarà, passant de llarg el Pollegó Oest, fins a la Roca Gris. Un cop a la Roca Gris, pujarem per la canal de la dreta que ens deixarà, en cinc minuts, a peu de via. L’itinerari comença en una placa, just al costat esquerra de la via Urquiza-Olmo. (30’)

Material: 18 cintes exprés i alguna baga. Friends i/o tascons poden ser útils per la segona tirada, nosaltres no en vàrem posar cap. Si es va just de grau, pot ser útil un estrep pels passos de 6a+.

Un cop a peu de via, ens equipem i ens repartim els llargs, avui estic de sort, me’n toquen dos, el primer i el quart. El Jonatan farà el segon, i el Joan el tercer.

L1 (V – 40 metres) A l’inici del L1 trobarem el pas clau del llarg. Haurem de superar un lleuger ressalt sobre roca bastant delicada (V). Un cop superat aquest, seguirem progressant sobre placa ben assegurada (IV) però per terreny un pèl brut. La roca anirà millorant a mida que avancem. La Reunió, bastant còmode, la muntarem sobre una alzina.

El Joan progressant al primer llarg. Foto: Josep

L2 (V+ - 50 metres) Sortirem de la R pel diedre que es forma davant nostre, per després d’uns metres fer un flanqueig tècnic de peus cap a l’esquerra (V+) i seguir per un mur vertical i mantingut fins a una fissura que marxa en diagonal cap a la dreta. La nostra progressió per la fissura no ens donarà excessiva treva i ens obligarà a treballar la nostra tècnica (V/V+). A les acaballes de la fissura, tenim l’opció de muntar una reunió, però és millor saltar-se-la i seguir endavant uns 10-15 metres més, superant el lleuger ressalt que forma la fissura per passar a l’esquerra i situar-se sobre una placa ajaguda i fàcil que ens conduirà a la següent reunió.

Des de la R2. Foto: Josep

L3 (6a+ - 35 metres) Possiblement sigui el millor llarg. Sortirem amb tendència a l’esquerra superant un lleuger desplom molt tècnic i que ens obligarà a esforçar-nos de valent, per situar-nos a continuació sobre una placa vertical i mantinguda amb roca excel•lent. La nostra progressió per la placa anirà de més a menys dificultat i serà sempre amb tendència cap a la dreta fins a la R. El Jonatan, amb problemes per superar l’entrada tècnica i dura del llarg, va poder-ho solventar amb l’ajuda d’un estrep.

Entrada tècnica del L3. Foto: Josep

El Jonatan a l'entrada del L3 amb l'ajuda de l'estrep. Foto: Josep

L4 (6a+ - 25 metres) L’últim llarg concentra les dificultats en un parell de desploms. Sortirem de la R amb tendència a la dreta per anar a buscar el punt més dèbil del primer ressalt, que superarem amb un pas tècnic de peus (V+) . Superat el primer, anirem cap a la dreta a buscar el segon desplom. Aquest molt més atlètic, ens obligarà a tibar fort (6a+). Seguirem per terreny fàcil fins al cim, on muntarem la R en una savina. Llarg molt recomanable.

Vista dels dos ressalts a superar del L4. Foto: Josep

Descens: Anirem cap a la dreta a buscar els ràpels de la via Urquiza-Olmo (fites). Baixarem en 3 ràpels de 40, 40 i 55 metres respectivament que ens deixaran a peu de via. D’allà, desfarem el camí d’aproximació fins al cotxe.

Rapelant per la Urquiza-Olmo. Foto: Josep

Un cop al cotxe, coincidim tots en que els millors llargs, amb diferència, han estat els dos últims, que, tot i concentrar els passos més durs del recorregut, recorren els murs verticals amb la millor roca de la via.

VIA SOL SOLET (IV+ - 130 metres)

Ja feia temps que intentava convèncer al meu cosí per venir a escalar, però quan no era una cosa n’era una altra i mai trobàvem el moment. És un xicot molt ocupat (Sarcasme!). Aquest novembre però, aprofitant que vàrem coincidir esmorzant al cap de setmana a Calders, per fi, vaig aconseguir que acordéssim una data. Com que ell mai ha fet tàpia, em decideixo a portar-lo a la Miranda de Can Jorba. Allà podrem fer la Sol Solet: via totalment equipada, de grau molt assequible i amb uns quants metres on experimentar noves i positives sensacions.

De manera que, a quarts de dotze del migdia, passo a recollir-lo pel Bar Soldevila. Després del cafè de rigor, enfilem cap al Bruc.

Nosaltres portàvem la ressenya de Rocktopo que està molt bé. Aquí us deixo la ressenya de “Ressenya".

Croquis de la via.

Aproximació: Després de travessar el Bruc Residencial, ens dirigirem cap a la Masia de Can Jorba, on aparcarem. Del pàrquing, sortirem pel camí que passa per l’esquerra de la capella i que ens porta cap a les parets. Anirem passant, sempre cap a l’est, per sota dels diferents sectors d’escalada esportiva de Can Jorba (El Gronxador, Guacamayo) fins que arribarem a l’inici del Joc de l’Oca. La via Sol Solet comença enmig d’unes alzines a la placa sud-est.

Material: Si ho volem xapar tot, necessitarem 11 cintes exprés. (Si decidim enllaçar el primer i el segon llarg, i ho volem xapar tot, necessitarem 14 exprés)

Un cop a peu de via, acordem que tiraré jo de primer tots els llargs, i ell anirà fent de segon. Fem un últim repàs a les diferents tècniques que haurà d’utilitzar i comencem.

L1 (IV+ - 30 metres) Sortirem amunt entre les alzines a caçar la primera xapa. Un cop assegurats, seguirem amb lleugera tendència cap a l'esquerra, seguint la filera de xapes que ens va marcant el camí fins la primera R. El pas clau del llarg el trobarem a l’inici, que és on la roca està més polida, tot i així no és excessivament complicat i està molt ben protegit.

L'Amando a les acaballes del primer llarg. Foto: Josep

L2 (IV – 20 metres) Sortirem recte amunt sobre una placa excel•lent fins la R. Nosaltres no ho vàrem fer, però val la pena enllaçar el primer i segon llarg.

L'Amando, ja més còmode, a la R2. Foto: Josep

Vistes des de la R2. Foto: Josep

L3 (IV – 30 metres) A mi sempre m’ha semblat el millor llarg. Sortim de la reunió amb lleugera tendència cap a la dreta superant trams verticals amb molt bona roca, per finalment desviar-se novament cap a l'esquerra a buscar la Reunió.

L'Amando gaudint del bonic tercer llarg. Fotos: Josep

L4 (IV+ - 25 metres) Sortirem de la reunió flanquejant cap a la dreta on haurem de superar un lleuger ressalt entre unes savines. Seguidament, sortirem cap a un diedre que sobrepassarem per situar-nos a la placa dreta del mateix, on trobarem una esplèndid mur vertical. A les acaballes de la placa, tornarem a situar-nos al diedre, i sortint més a l’esquerra arribarem a la Reunió.

L'Amando encarant el diedre del quart llarg. Fotos: Josep

L5 (IV – 25 metres) Sortim recte amunt per terreny còmode fins a la base d’un sostre, que evitarem per l'esquerra. Un cop superat el sostre, no hem de seguir pujant amunt, sinó que hem d’anar flanquejant cap a la dreta a buscar la R.

Descens: Rapelant per la via Escabroni-Escapullini. Sortirem assegurats de la R5 de la via Sol Solet flanquejant cap a la dreta a buscar la instal•lació de ràpel de la via Escabroni-Escapullini, que es troba a uns 5 metres aproximadament. Un cop a la mateixa farem el descens en tres ràpels de 45, 30 i 45 metres. El primer dels tres volat.

L'Amando al ràpel volat de la Escabroni-Escapullini. Fotos: Josep

Un cop a peu de via, sense encantar-nos massa, recollim el material i enfilem cap al cotxe, ja que ens queda poca estona de llum. Com que encara no hem menjat res des del matí, decidim anar-nos-en plegats a sopar a casa la “iaia” Cristina, que segur que estarà encantada com sempre de tenir-hi els nets! Tot sopant, comentem l’escalada, sembla que ha estat molt positiva. Espero que ho hagi gaudit tant com jo, i que puguem compartir cordada en properes ocasions.

Via Àfrica (5b - 75 metres) i Me'n vaig a Mallorca (6a+ - 70 metres)

Dissabte, 31 d’octubre, el Joan i jo quedem amb el Carlos per anar a escalar. El Carlos és un aspirant a cursetista que, donat que les places del curset d’escalada del CECB estaven complertes va quedar-ne fora. Quedem amb ell a Oliana i d’allà marxem cap a la Paret del Grau: vies assequibles, ben protegides, amb roca perfecte i de pocs llargs, ideal per començar!

Decidim que el millor és començar per la Via Àfrica, i després, un cop acabada, i si encara està animat en farem alguna altra de la zona.

A sota us deixo la ressenya de la via, del blog d’en Xavi:

Aproximació: Un cop al Coll de Nargó, enfilarem cap a les agulles de Nargó (Coll Piquer) on aparcarem. D’allà, fins a les vies no tenim més de 5 minuts.

A l’arribar a peu de via m’adono que m’he deixat el casc, comencem bé! Sort que la roca aquí és prou bona i podré escalar sense assumir masses riscos. Creuem els dits!

Aprofitant que encara no hi ha ningú, ens posem a la via Àfrica. Aquesta ja la he piada en una altra ocasió, de manera que comentaré únicament quatre detalls.

La idea inicial era que el Carlos fes el primer llarg, però ens adverteix que no està segur del tot de saber fer correctament la R. De manera que comença el Joan, que empalma primer i segon llarg.

El Joan al L1 de la via Àfrica. Foto: Carlos

Assegurant al Joan al L1 de la via Àfrica. Foto: Carlos

El Carlos, tot i ser bastant novell, es posa correctament a la roca i avança amb molta facilitat.

El Carlos progressant per la placa del L2 de la via Àfrica. Foto: Josep

A continuació faig jo el tercer llarg, sempre he trobat que és el millor de tots.

Assegurant al Joan des de la R3 de la Àfrica. Foto: Carlos

Un cop estem tots a la R, en lloc de rapelar per la via del Manelet, per on està pujant gent, ens desplacem cap a la via Me’n vaig a Mallorca per on baixem amb dos ràpels.

El Joan buscant la instal·lació de ràpel de Me'n vaig a Mallorca. Foto: Josep

Rapelant per la via Me'n vaig a Mallorca. Foto: Carlos

Acabada la via, i veient que el Carlos es troba còmode a la paret decidim provar la línia Me’n vaig a Mallorca, ja que al fer el ràpel, tant al Joan com a mi ens ha cridat l’atenció.

Material: Via totalment equipada, únicament necessitarem 8 cintes exprés i reunions. Si com nosaltres, es decideix empalmar algun llarg, millor portar 12 exprés.

L1 (6a – 25 metres). Sortirem amunt a buscar una primera panxa molt evident, on trobarem el primer pas de mirar-s’ho bé. Per superar el desplom per la vertical, ens caldrà posar-nos-hi molt bé de peus, ja que les presses de mans són escasses. Aquest pas es pot escamotejar lleugerament si sortim per l’esquerra del ressalt.

El Carlos treballant-se la sortida de la primera panxa. Fotos: Josep

Superat aquesta primera panxa, ens situarem sota un nou desplom similar a l’anterior però que, aquest cop, si que evitarem en la mesura del possible per l’esquerra. Seguidament trobarem el que possiblement sigui el pas obligat de 6a. Una sortida d’un diedre en bavaresa on ens resultarà bàsica una bona tècnica de peus si ens volem estalviar de tibar com bèsties. A partir d’aquí, arribarem a la R per terreny menys obligat.

El Carlos abans d'encarar el pas en bavaressa del L1. Foto: Joan

L2 i L3 (6a i 6a+ - 45 metres). Com que el Joan té el colze dolorit, decidim que jo faré els dos llargs restants. Sortirem de la R1 flanquejant en tendència cap a la dreta a buscar un diedre. Gairebé al capdamunt del diedre, ens haurem de situar a la placa per poder seguir progressant.

Al diedre de la sortida del L2. Foto: Carlos

Aquí entrarà en joc l’adherència, ja que la placa no presenta pràcticament cap opció franca per a les mans. Després d’uns metres, més psicològics que difícils, tornarem a situar-nos sobre un terreny més fàcil, que ja no deixarem fins la R2. Si com nosaltres es decideix empalmar el L2 i el L3, és millor no xapar a la R2 per evitar el fregament. Per sortir de la R2, haurem de superar un desplom bastant pronunciat. Per fer-ho, ens caldrà pujar peus i bloquejar d’una pinça amb la dreta mentre anem a caçar, en dinàmic, un pont de roca amb l’esquerra que costa de veure. No saps com, però l’acabes trobant! Es tracte d’un pas molt guapo, pel meu gust el millor de la via.

A punt d'encarar el desplom de l'inici del L3. Foto: Carlos

Superat el desplom, tornarem a tenir que treballar l’adherència sobre placa fins la R3, però trobant els reposos necessaris per progressar de forma relaxada. Val la pena ressaltar els últims deu metres de la via, on navegarem sobre un calcari perfecte d’aquells que es deixen fer.

Descens: Si anem en cordes de 60, podem muntar un únic ràpel fins a terra des de la R3. Les cordes arriben justes, però arriben bé. Tot i així, totes les reunions de la via estan equipades per rapelar.

Un cop a terra, decidim recollir el material i enfilar cap a Oliana a fer el got. La jornada ha estat rodona, és nota... marxem tots amb aquell somriure estúpid de satisfacció!

Integral Aresta Ribes-Anxaneta (6b+ – 305 metres)

Dissabte 23 d’octubre, després de cinc setmanes de curset, on no es pot dir que haguem escalat massa, el Joan i jo quedem per anar a fer alguna cosa per Montserrat. Esperem trobar les parets seques, ja que els últims dies ha plogut.

La idea inicial, tot i que fa molts dies que no tibem, és acostar-nos a l’Anxaneta (6c - 310 metres / Obligat: 6a) al Pollegó Oest, però aquesta via no està triada a l’atzar. L’Anxaneta es troba a tocar de l’Aresta Ribes (6a – 315 metres / Obligat: V+) i totes dues vies comparteixen unes quantes reunions, de manera que, segons com vagi la progressió, podrem passar d’una via a l’altra.

Aproximació: Travessarem el Bruc residencial, i ens dirigirem cap al restaurant de La Vinya Nova, on aparcarem el cotxe. Des del pàrquing, ja es divisa el Pollegó Oest. Agafarem una pista que va cap a la muntanya, i al cap de poc ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques i vermelles que, tot fent ziga-zagues ens portarà pràcticament fins la base de la paret. A l’alçada del Pollegó, ens desviarem a la dreta novament per anar a buscar el peu de via. La via Anxaneta comença a la cara est del Pollegó, a la dreta de l’Aresta Ribes i uns metres més amunt pujant per la canal. Localitzarem la R0 en una petita feixa-forat que va a buscar un diedre, aparentment una mica trencat. (25’)

Material: Els llargs que vàrem fer de les dues vies estan pràcticament equipats i únicament necessitarem 14 cintes exprés i bagues per encintar savines. Ens poden resultar útils els tascons i els estreps si es va amb el grau just, però no són imprescindibles.

Nosaltres portàvem la ressenya del llibre de La Vinya Nova&Can Jorba de Rocktopo, que és molt complerta i al mateix full ens apareixen les ressenyes de les dues vies. Aquí us deixo la que hem fet nosaltres a partir de la fotografia del Pollegó, i la del Luichy de l'Aresta Ribes, on he afegit en blau els llargs de l'Anxaneta que varem fer.

Itinerari que vàrem seguir. En verd l'Anxaneta i en vermell l'Aresta Ribes

Ressenya del Luichy. En verd l'Aresta Ribes, en blau l'Anxaneta.

Un cop a peu de via, el Joan em cedeix molt amablement el primer llarg de l’Anxaneta, possiblement el llarg més dur. A partir d’aquest, ens anirem alternant.

L1 (6b+ – 20 metres). Sortida de la R0 molt ben protegida amb parabolts. Anirem seguint un diedre una mica trencat i desplomat, però on trobarem bones preses. A la part superior del diedre, trobarem el pas clau del llarg. Haurem de sortir del diedre per posar-nos a la placa. Aquí ja anava just de piles! Masses dies sense escalar! Sense dubtar-ho, m’agafo de cintes i surto a la placa. Sembla mentida, no crec que hagi fet més de 15 metres i ja estic fos! Decideixo seguir amb artifo un tram més però, en la meva progressió, un tascó que he posat em salta i vaig a parar novament a l’alçada de la sortida del diedre! Comencem bé! Sense pensar-m’ho massa, torno a pujar amunt, aquest cop però, quan em trobo a l’alçada de la R2 de l’Aresta Ribes decideixo flanquejar cap allà. Un parell de passos de V/V+ una mica exposats, i ja ens situarem pràcticament a la lleixa de la R2 de l'Aresta Ribes. Després, revisant la ressenya, veiem que hauria estat més fàcil seguir amunt que flanquejar, ja que els passos compromesos del L1 ja els havíem passat.

L2 (IV+ – 45 metres). Llarg molt fàcil. Sortim amunt a buscar un parell de ponts de roca, a partir d’aquí anirem progressant per terreny més assequible fins a la R. A part dels ponts de roca, trobarem un pitó, i podrem encintar un arbust. La R ens la saltarem, per muntar-la al collet que hi ha darrera la bola cimera de l’agulla que escalem.

L3 (V+ – 60 metres). Aquest llarg em toca novament a mi. Sortida fàcil sobre roca trencada i descomposta que fa que t’ho hagis d’anar mirant. Per assegurar-nos, encintarem els arbustos que anirem trobant. Als vint metres, trobarem un arbre on si pot muntar la R, però, si porteu cordes de 60, nosaltres aconsellem seguir pujant. Des de l’arbre, passarem a la placa de la dreta, i seguirem la nostra progressió cap a un ressalt vermellós. La roca va millorant quan més amunt estem. Els millors passos del llarg (i segons diuen els més obligats) es troben al superar la panxeta vermellosa. Es tracte d’un pas d’equilibri, on cal pujar peus i tibar-li. Superat el ressalt, anirem per terreny molt fàcil fins a la R.

L4 (III - 15 metres). És un canvi de reunió de tràmit, per situar-nos novament a la lleixa de l’agulla.

L5 (6a - 55 metres). Aquest li toca al Joan. Sortida de 6a, on haurem d’anar a caçar un bon canto amb la mà dreta, però que ens obligarà a estirar-nos. D’aquí cap amunt, seguint les xapes. La dificultat del llarg va de més a menys. Superat el pas de 6a, ens trobarem un tram mantingut de V/V+, on tocarà aguantar-li, per després veure com la paret va perden verticalitat fins a la R. Un cop a la R, ens la saltarem i seguirem en passos de III fins la següent R que queda en un collet.

L6 (V – 40 metres). Aquí tenim dues opcions, posar-nos per una canal herbosa, que és per on sembla ser que passava la via original, o bé enfilar per la variant que va per la placa. Nosaltres ens decantem per aquesta última. Un cop a la R, novament ens la saltem per anar a muntar la R en un arbre que hi ha uns metres més amunt.

L7 (6a – 50 metres). Aquí varem decidir novament posar-nos a la via Anxaneta, ja que els llargs surten del mateix punt. Sortirem a caçar dos ponts de roca per terreny fàcil, per desviar-nos a la dreta cap a la placa amb millor roca. Anirem sortint per la placa amb tendència a la dreta fins que trobarem un ressalt que ens obligarà novament a esforçar-nos una mica. Ja tocava! Aquí el pas clau es troba al superar la panxeta que ens canvia de totxo. Trobarem un primer pas on ens harem d’allargar per poder caçar un gran forat. Des del forat, seguirem amunt, treballant la tècnica de peus, ja que la placa és més fina del que sembla. Després d’uns metres, la placa perd novament verticalitat fins la R.

L8 (V – 20 metres). Aquí, ens posem novament a la via Aresta Ribes. Trobarem un pas de V per sortir de la R i posar-se en un diedre una mica trencat. El diedre es va convertint en fissura a mida que avancem. Val la pena sortir del diedre i posar-se a la placa de l’esquerra, ja que la roca millora substancialment. Únicament hi ha dues assegurances a l’inici del llarg, però es pot fer sense masses complicacions. La R es pot muntar en una instal•lació que trobarem pràcticament al cim, o bé podem seguir una mica més amunt per muntar-la en una savina.

Un cop al cim, és moment per recollir el material, gaudir de les vistes i mentalitzar-se per la baixada que ens espera (per un camí bastant perdedor i ple de bardisses).

Descens: Des del cim, seguirem carenant, cap al nord. De seguida trobarem fites que ens guiaran cap a un corriolet a mà esquerra que entra al bosc i es dirigeix cap a la canal del Torrent de l’Artiga Alta, a l’est del Pollegó. Es tracte d’un corriol bastant perdedor, i el Joan i jo ens vàrem equivocar en un parell d’ocasions. Al final però, varem aconseguir arribar Torrent, i d’aquí, enllaçant amb la canal de les Dames, ja sense pèrdua, cap al camí de la Vinya Nova. Això si, degut que la canal estava humida, varem tenir que muntar un parell de ràpels aprofitant les instal•lacions de la ferrata de la canal de les Dames. (1h 30’)

L’Aresta Ribes és una via llarga i entretinguda, però el compromís, tot i no tractar-se d'una via d'iniciació, no és excesiu ja que els passos claus estan ben protegits. Malauradament, si es va bé de V+, s’escala bastant poc (l'últim tram del L3 i la primera meitat del L5). La propera vegada haurem de fer l’Anxaneta complerta, la roca té millor aspecte i sembla que a tots els llargs s’ha d’escalar. L’apunto a la llista.

No puc penjar fotos de la via, ja que, tot i portar la càmara, no tenia bateria.

Via Pirinaic (7a o V+/A2 - 145 metres)

Dissabte 19 de setembre, quedem amb el Joan i el seu germà, l’Enric, per anar a escalar a Montserrat. Inicialment el Joan i jo teníem intenció d’anar a la Paret de Diables, però, a última hora decidim anar-nos-en a Sant Benet, a la Mòmia. La via escollida és la Pirinaic (1ª Ascensió: 10/1962 per J.Castelltort, J.Garcia i J.Ortiz), via de tall clàssic sense dificultats obligades.

Aproximació: Sortint del Monestir, ens dirigirem cap al refugi de Sant Benet, just abans d’arribar al refugi, ens desviarem per un caminet cap a la dreta, que ens portarà, després de travessar una porta de totxanes, per sota la Trumfa, la Prenyada i l’Elefant. Quan siguem a l’alçada de la Mòmia, trobarem una canal a mà esquerra que ens portarà a peu de paret. La via comença a l’alçada d’un arbre que hi ha just a l’inici de la canal que hi ha entre la Mòmia i la Momieta. Veurem dos burins a l’altura de la copa de l’arbre. (50’)

La via Pirinaic ressegueix les fissures estretes de la paret de la Mòmia. Foto: Josep

Material: Ens caldran 22 cintes exprés (si ho volem xapar tot), reunions, estreps i fifi (si no ho fem en lliure), diversos cordinos petits (algunes de les xapes les haurem d’encintar amb un cordino per passar-hi les exprés), tascons i/o friends (Nosaltres portàvem un joc de tascons i camalots del 0,3 al 1, però pot ser molt útil el 2).

Nosaltres anàvem amb la ressenya del llibre de Sant Benet de Rocktopo, que és molt complerta. Aquí us deixo la del Gatsaule, que també està molt bé:

Un cop localitzada la via, ens comencem a equipar i ens adonem que únicament portem 16 cintes exprés. Amb algunes bagues i mosquetons suplementaris que portem ens preparem unes quantes cintes més. Esperem tenir-ne suficients pel 2 llarg! Un cop a punt, ens repartim els llargs: els 3 primers els farà el Joan, jo faré els 3 restants i l’Enric aprofitarà per tirar-nos fotografies. A l’hora de la veritat, però, l’Enric es va animar, i va fer l’últim llarg.

El Joan, a part de les exprés també es va deixar les ulleres d'escalar! Foto: Josep

Impressionants fissures a la Santacana-Ferrera-Balbastro i Serrano-Araguz. Foto: Enric

L1 (IV+ – 15 metres). La via surt amunt pel costat d’un arbre, per anar a buscar dos burins que hi ha més amunt. Un cop aquí, anirem flanquejant cap a l’esquerra fins a situar-nos a una gran balma. El flanqueig, tot i ser fàcil, és delicat. A part dels burins, trobarem un parabolt i un pitó vell. Si tot i així no ho veiem clar, també podem xapar un coper. La reunió és molt còmode.

El Joan al flanqueig del L1. Foto: Enric

L2 (7a o V+/A2 – 30 metres). Sortida en lliure fàcil fins al desplom de la balma. A partir d’aquí, tres o quatre passos de A2, sobre parabolts i ponts de roca, que ens obligaran a esforçar-nos una mica.

El Joan arribant al desplom del L2. Foto: Enric

El Joan treballant-se l'artificial del L2. Fotos: Enric

El Joan, com que no sabia si tindria suficients cintes exprés, va recuperar-ne alguna en la seva progressió. Això va obligar-nos, a l’Enric i a mi, a estirar-nos de valent, sobre l’últim graó dels estreps, per aconseguir caçar les assegurances.

L'Enric, patint al desplom del L2!!! Fotos: Josep

Un cop superat el desplom arribarem a una fissura vertical. A partir d’aquí val la pena progressar en lliure. Quan la fissura es torna cega podrem seguir en lliure per la placa, amb tendència cap a la dreta. Gairebé a l’alçada de la reunió, ens trobarem algun pas finet; fàcil de superar en A0. La reunió no és massa còmode.

L'Enric, arribant a la fissura del L2. Foto: Josep

Mentre l’Enric es barallava amb la sortida del desplom del L2, vaig aprofitar per tirar unes quantes fotos a una cordada que gaudia a la Normal de la Momieta.

Cordada a la Normal de la Momieta (Pol i Sergi?). Fotos: Josep

L3 (6c+ o V+/A1 – 25 metres). Llarg molt vertical, on sortirem directament en A1.

El Joan a l'artificial del L3. Fotos: Enric

L'Enric a l'artificial del L3. Foto: Josep

Aquí trobarem moltes xapes casolanes, que ens obligaran a encintar cordinos per tal de poder xapar.

Els cordinos ens faran falta per poder assegurar-nos a les xapes casolanes. Foto: Enric

A l'incòmode R3. Foto: Enric

Aproximadament a la meitat del llarg, arribarem a una fissura, on haurem de canviar l’estil de progressió, passant de l'artifo al lliure. La fissura, una mica bruta, té algun pitó amagat al seu interior, però podrem protegir-la bé amb camalots i/o tascons. Cap al final del llarg, la fissura s’obre, convertint-se en un diedre. La R3 la trobarem en una balma. Reunió no massa còmode. Llarg recomanable.

Al diedre final del L3. Fotos: Enric

L4 (V+/A0 - 20 metres). El més difícil serà sortir de la balma superant un lleuger desplom que ens ha de permetre ficar-nos a un diedre. Teòricament, s’ha de tibar d’un bloc empotrat per poder sortir, però aquest bloc fa molt mala pinta. És millor sortir en A0, garantint que no arrencarem res. Un cop al diedre, anirem progressant amb molt de compte, ja que la roca està una mica trencada.

A la sortida trencada del L4. Fotos: Enric

A l’inici del llarg trobarem 2 parabolts, i després podrem anar protegint al gust amb l’ajuda dels camalots a partir de 0,75. Superat el diedre, arribarem a una terrasseta, on, a l’esquerra trobarem la reunió, realment còmode!

A la comodíssima R4. Foto: Enric

L5 (IV+ - 30 metres). Sortirem flanquejant cap a la dreta per anar a buscar la evident llastra-xemeneia.

Flanquejant cap a la llastra-xemeneia. Fotos: Enric

Tot i ser fàcil, fa respecte, ja que la primera assegurança es troba a uns 14 metres de la reunió. No ens caldrà situar-nos a l’interior de la xemeneia que es forma, podrem avançar còmodament amb oposició per l’exterior. Abans d'arribar al primer parabolt, podrem posar un camalot del 0,3 en una fissura a l'interior de la llastra. Un cop a l’alçada del parabolt, ens situarem a sobre la placa de la gran llastra, i seguirem per la mateixa fins la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro (molt còmode). D’aquí fins la R5, uns quatre metres en bavaresa per una increïble llastra més fina que l’anterior. La reunió és còmode per 2 persones. El llarg més recomanable.

Progresant al bonic L5. Fotos: Enric

La impressionant llastra-xemeneia. Foto: Enric

Assegurant des de la R5. Foto: Enric

L'Enric arribant a la R5. Foto: Joan

L6 (IV – 25 metres). Sortida amb tendència a l’esquerra per terreny fàcil, però sense assegurar. Anirem progressant direcció a un diedre que caldrà superar. Ja per terreny més còmode (III+), assolirem el cim.

L'Enric progressant pel L6. Fotos: Joan

En aquest llarg no vàrem trobar cap assegurança, però el vàrem poder protegir amb algun merlet. De totes maneres, nosaltres recomanem muntar la R5 aprofitant la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro, així podrem protegir la sortida de l’últim llarg amb un dels parabolts que hi ha a la reunió de la Pirinaic (que ens queda just per sobre), i alhora estarem molt més còmodes.

El Joan i l'Enric a la R de la Santacana, molt més còmode que la R5 de la Pirinaic. Foto: Josep

Aquí us deixo unes quantes fotos del cim.

La foto de grup.

Panoràmiques des del cim (Elefant, Gorros, Monestir). Fotos: Enric

Descens: Buscarem cap al NW de l’agulla un cable fix que ens permetrà baixar fins a una instal•lació de ràpel. Amb un ràpel de 40 metres ens plantarem a una feixa arbrada. Desgrimparem uns 20 metres per plantar-nos al collet on comença la via Normal. Des d’aquí ens adreçarem cap a Sant Benet i d’allà cap al Monestir (55’).

Un cop a Sant Benet, aprofito per mirar-me novament la paret. Vull que la imatge em quedi gravada. Durant les properes setmanes tenim el Curset d’Iniciació a l’Escalada, i passaran uns quants dies abans no puguem gaudir novament d’aquestes fantàstiques línies.

L'Elefant, la Trumfa, la Mòmia i la Momieta des de Sant Benet. Fotos: Enric