Intent a la via Sol i Serena (6a+ - 210 metres)

Dissabte 6 de novembre, quedem amb el Joan a les 8 del matí a Manresa per anar cap a Montanissell, a la Serra de Sant Joan. Després de la parada de rigor al Tahussà per esmorzar i repassar l’aproximació, sortim cap al nostre destí.

La via escollida és la Sol i Serena, via pràcticament desequipada, on, segons la informació que tenim, la roca és molt bona i el grau ben acotat. Nosaltres portàvem la ressenya que deixem a continuació:

Croquis de la via

Aproximació: Des d’Organyà, anirem cap al poble de Montanisell. Un cop al poble, seguirem per una pista que el travessa, i que després de 2,5 Km, ens deixarà a un collet, just davant del Sector Central, on podem aparcar el cotxe. Des del cotxe, enfilarem cap a la paret tot seguint un corriol poc marcat, i que enfila cap a un primer contrafort. Pràcticament a l’arribar al contrafort, ens desviarem cap a l’esquerra, a buscar l’inici de la via, que es troba sota uns lleugers sostres, a l’esquerra de la via Buffet Lliure. Veurem un pitó amb un cordino blanc a l’inici de l’itinerari, un metres per sobre nostre.

Material: Ens caldran 14 cintes exprés, un joc complert de camalots C4 (Del 0,3 al 3, repetir mitjans), un joc de C3 (del 0 al 2), tascons, bagues per sabines i cordinos per encintar pitons. Donat l’estat del primer i segon llarg, pot resultar útil portar algun pitó per protegir algun dels passos.

Arribats a peu de via, localitzem amb facilitat el primer llarg, i ens equipem per començar. Com sempre, el Joan farà els llargs imparells i jo els parells.

El Joan equipant-se a peu de via. Foto: Josep

L1 (6a – 55 metres). La via comença sota un primer desplom que haurem de superar per la seva esquerra. Trobarem un pitó sota el sostre, i, molt amagat, al teòric pas de 6a, n’hi ha un altre que costa de veure. Nosaltres no el vàrem trobar, deixant el pas força exposat. La superació del sostre, tot i no ser molt dura, és més complicada del que sembla, ja que haurem de sortir per terreny trencat i dubtós, obligant-nos a extremar les precaucions. Superat el sostre, ens situarem sobre una lleixa fàcil que ens deixarà sota la vertical del següent tram del llarg. Els següents 40 metres que ens resten, ens faran patir de valent. Haurem d’anar ascendint, amb lleugera tendència a la dreta, a buscar un esperó que ens ha de portar fins a un roure on muntarem la primera R. Dic que haurem de patir de valent, ja que, tot i no ser extremadament difícil (V/V+), el terreny està molt trencat, i és de mal protegir. Les úniques assegurances que trobarem a la resta del llarg, si som hàbils buscant-les, seran un pitó i un pont de roca (bastant podrit). Tot i així, a la part final podrem completar la protecció llaçant dues savines.

En aquest llarg, el Joan s’equivoca i s’embarca per la paret, fet que li implica dues hores d’estressant itinerari, avançant i desfent camí. Al final però, aconsegueix assolir la preuada reunió.

El Joan al desplom inicial del primer llarg. Fotos: Josep

L2 (V+ - 40 metres). Sortirem de la reunió amb lleugera tendència a l’esquerra, ja que el terreny que tenim davant nostre està molt brut i trencat, per posteriorment tornar cap a la nostra dreta tot superant un sostre per la seva esquerra. Aquesta part, amb roca discreta, és exposat, ja que és difícil de protegir. A partir d’aquí, trobarem un diedre fissurat totalment net, que podrem cosir a camalots, i que enfila amunt amb tendència a la dreta fins a situar-se sota un nou sostre que ens barra el pas. Aquest últim, l’evitarem amb un pas en horitzontal cap a l’esquerra, difícil de protegir i on ens haurem d’escarrassar de valent, ja que les branques d’un arbre podrit, ens impedeixen situar-nos de forma còmoda sobre la roca. Seguirem flanquejant en horitzontal cap a l’esquerra per terreny bastant discret fins a trobar un pitó salvador. Dic salvador perquè, a aquestes alçades, tenim molts dubtes de trobar-nos a l’itinerari correcte. A partir del pitó, seguirem amunt per, al cap d’uns metres, tornar cap a la dreta per encarar una placa vertical. El seguit de ziga-zagues que porto, implica un elevat fregament que m’impedeix progressar amb facilitat, aquest fet, sumat al dubte d’estar a la via correcte i a que se m’estan acabant els “friends”, em porta a buscar un emplaçament on improvisar una reunió. Quan ja estic a punt de muntar-la, diviso uns metres més amunt i cap a la dreta, la preuada reunió del segon llarg.

Quan el Joan es reuneix amb mi, són més de les 14:00 hores. Ens resten quatre llargs pràcticament desequipats i un descens de més d’una hora. Tot i que aparentment la roca a partir d’aquest segon llarg sembla que millora de forma considerable, el fet de que la via flanquegi cap a la dreta i ens pugui complicar l’escapatòria, ens decideix a aplicar la màxima que diu que “una retirada a temps és una victòria”. De manera que, ni curts ni mandrosos, preparem els ràpels, i desfem els dos llargs.

Un cop a peu de via, endrecem el material, i desfem el camí fins al cotxe. A quarts de sis estem a Oliana, fent la cervesa de rigor, i mentalitzant-nos per tornar aviat a la paret a acabar aquesta via, això si, la propera vegada, ens acompanyarem del martell i els pitons, per si un cas.

Vista del Sector Central de la Serra de Sant Joan. Foto: Josep