Addictes a l'escalada

Viatge Astral (6b+/Ae - 155 metres)

2011-03-03T19:35:00.011+01:00

Dissabte 5 de febrer, després d’uns quants caps de setmana de fred, per fi les previsions meteorològiques ens auguren un dia de sol. De manera que, a les 8 del matí, ens trobem amb el Joan a Manresa per anar-nos-en cap a Sant Llorenç de Montgai. Durant la parada de rigor a Artesa de Segre a esmorzar, confirmem la via que farem, l’escollida és la “Viatge Astral”.

Nosaltres portàvem la ressenya del llibre “Las 100 mejores escaladas de Catalunya” del Pep Soldevila. Aquí us deixem el nostre croquis de l’itinerari, amb els graus que ens varen semblar a nosaltres.

El croquis de la via, amb els graus subjectius que ens vàren semblar.

Aproximació: Un cop a Sant Llorenç de Montgai, podrem aparcar sense problemes al peu de la Paret de l’Ós. La via escollida, comença uns metres a la dreta de la Isaac Gabriel, davant d’un bloc adossat a un gendarme.

Material: La via està pràcticament equipada, nosaltres portàvem 12 cintes exprés, un parell d’estreps, un joc de tascons i camalots del 0,5 al 2 per completar la protecció.

Després d’equipar-nos a peu de via, ens repartim els llargs amb el Joan, com sempre, ell farà els llargs imparells i jo la resta.

El Joan a peu de via, examinant l'entrada a l'itinerari. Foto: Josep

L1 (V+ – 25 metres). Entrarem a la via pujant un primer bloc adossat a la paret on trobarem el primer pas de la via, on haurem d’equilibrar-nos sobre presa justa pujant molt els peus. Superat el pas, haurem d’entrar a la placa de la nostra esquerra amb un lleuger flanqueig tècnic ajudant-nos d’un increïble monodit. A partir d’aquest punt, tindrem una bonica navegada d’escalada tècnica per placa fins la R. El llarg està totalment equipat.

El Joan navegant per la placa del primer llarg. Fotos: Josep

El Joan arribant a la R1. Foto: Josep

L2 (V+ – 15 metres). Sortirem de la R, tot flanquejant cap a la dreta, superant un diedre herbós per situar-nos sota la placa del següent llarg, on trobarem una reunió opcional. A partir d’aquest punt, el camí a seguir ens el marca un ressalt; l’haurem de resseguir, primer cap a la dreta i després cap a l’esquerra fins situar-nos sota el sostre característic del tercer llarg. El pas clau del llarg, el trobarem al situar-nos sota el ressalt. Es tracte d’una sèrie de passos fins sobre placa que ens han de permetre arribar a la bavaresa que forma el ressalt al seu extrem dret. D’aquí fins la reunió, únicament ens restarà una passejada plaent. Llarg equipat amb un pitó i un parell de reblons. R còmoda.

Finalitzant la bavaressa del L2. Foto: Joan

L3 (6b/Ae – 25 metres). Sortirem de la R per anar a buscar el sostre que ens marca l’inici del llarg. El sostre i desplom que forma, el superarem amb quatre passos d’Ae. Un cop dalt del sostre, ens esperen una sèrie de passos d’escalada de placa molt tècnica que ens faran suar de valent, fins assolir un petit ressalt. A partir d’aquest, l’escalada per dificultat fins la R. El llarg està totalment equipat fins que perd dificultat, on podrem protegir els passos finals amb l’ajuda d’algun tascó o friend petit. La R, molt còmoda, coincideix amb la tercera reunió de la via Isaac-Gabriel.

El Joan superant els primers passos del sostre del L3. Fotos: Josep

L4 (6b – 35 metres). Pel meu gust, el millor llarg de la via. Es tracte d’un llarg atlètic i aeri a l’inici, on la “pila” serà la clau per gaudir-lo al màxim. Deixarem la R tot superant un primer desplom bastant “llepat”, donat que està compartit per la repetida Isaac-Gabriel, per, seguidament, encarar la vertical paret que tenim davant. Es tracte d’un seguit de passos atlètics i lleugerament desplomats que amb tendència a la dreta primer, i a la esquerra després, ens deixaran a una lleixa amb uns grans blocs. A partir d’aquest punt, haurem d’encarar un diedre clau, on trobarem el pas més dur del llarg, això si, ben protegit, que ens deixarà a un diedre-fissura més fàcil, a protegir al gust. A les acaballes de la fissura, la deixarem per flanquejar cap a la dreta, on trobarem la còmoda R. El llarg està equipat fins a la fissura final, on podrem completar la protecció amb l’ajuda dels camalots.

Impressionants vistes des de la R4. Foto: Josep

L5 (6b+/c – 30 metres). Deixarem la R amb tendència a la dreta, tot superant un gran bloc que ens situarà sobre una placa. Després d’un parell de passos de finura, ens situarem al pas clau del llarg, un flanqueig cap a la dreta, molt tècnic, que ens ha de permetre superar un gran bloc tot rodejant-lo. Passat el bloc, seguirem fins a una brutal fissura, més fàcil però atlètica, que ens deixarà a pocs metres de la R. La progressió fins la mateixa, serà ja de menor dificultat. El llarg està equipat fins a les acaballes de la fissura i la resta la podrem protegir al gust. R còmoda.

Aquí es pot veure el pas clau que flanqueja cap a la dreta del L5. Foto: Josep

L6 (V – 25 metres). Sortirem de la Reunió, buscant les debilitats de la paret, i anirem avançant per terreny una mica dubtós però fàcil fins al cim. Es tracte d’un llarg desequipat, a protegir al gust amb camalots i bagues, on l’itinerari a seguir ens el marcarà el nostre sentit comú. La reunió la muntarem al cim, aprofitant alguna de les savines que allà trobarem.

Descens: Un cop al cim, trobarem fites que ens conduiran, tot seguint un corriol fresat, novament fins a peu de via.

L'itinerari de la via per la Paret de l'Os. Foto: Josep

Es tracte d’un itinerari molt recomanable on, combinarem uns primers llargs on predominarà l’escalada tècnica sobre placa, que donaran pas a una escalada atlètica i amb més ambient a partir del tercer llarg.

Gómez-Xalmet (6a/a+ o V+/A0 - 145 metres)

2011-02-18T19:24:00.014+01:00

Dissabte 8 de gener, aconseguim convèncer a la Núria per venir a escalar. Donat que fa molts dies que no toca pedra, ens decidim per una de les clàssiques de Sant Benet, la Gómez-Xalmet a la Prenyada.

Aquí us deixem un parell de croquis de la via. Un de caire més clàssic, cortesia de Kpujo, i un altre de més recent, cortesia de Ressenya. Aquest últim amb els graus més humanitzats.

El croquis, de caire més clàssic, de Kpujo.

El croquis, de caire més actual, de Ressenya.

Aproximació: Sortint del Monestir, agafarem el camí del Pas dels Francesos per enfilar cap al Refugi de Sant Benet. Tot just passat el refugi, agafarem un corriol a mà esquerra, que després d’una curta pujada, ens deixarà a peu de via.

Al passar pel refugi ens indiquen que la via s’ha “restaurat”, i que han eliminat la majoria d’expansions, de manera que ens recomanen portar friends, ja que s’ha deixat un parell d'expansius per llarg. Com que portem un assortit variat de camalots, decidim no canviar de plans, i veure com ha quedat la via.

Material: ens caldran 8 cintes exprés, i per completar la protecció ens anirà molt bé un joc de friends del 0,4 al 1 i alguna baga savinera. També pot resultar-nos útil alguna recuperable pel primer llarg.

Un cop a peu de via, ens equipem i ens distribuïm els llargs amb el Joan. La Núria, després de que ens hagin comentat que l’equipament s’ha “modificat” recentment, prefereix deixar-nos fer a nosaltres dos.

L1 (6a+ ó V+,A0 – 30 metres). Començarem progressant per un diedre fàcil, que mica a mica es va posant vertical, fins situar-nos en una balma on podrem assegurar-nos en un arbre. La nostra progressió pel diedre s’anirà complicant, ja que aquest comença a desplomar lleugerament. Els passos que segueixen, i que farem en oposició, ens obligaran a concentrar-nos de valent, ja que la pedra està molt llepada i un moviment en fals ens pot provocar un ensurt. Un cop superat el ressalt que forma el diedre, seguirem amb compte per terreny polit fins la R. Trobarem les assegurances necessàries, això si, per superar el ressalt que forma el diedre, ens aniran molt bé un parell de camalots, i alguna xapa recuperable o tascó de cable (en el seu defecte), per assegurar-nos als burins sense xapa. Reunió còmoda.

El Joan als passos inicials del diedre. Fotos: Núria

El Joan arribant al ressalt polit. Fotos: Núria

La Núria, lluïtant al pas crític del L1. Fotos: Josep

L2 (V – 30 metres). Sortirem de la R, cap a la placa de la nostra esquerra i progressarem, tot resseguint la fissura que ens va marcant l’itinerari. Es tracte d’un llarg força entretingut, donat que està força polit i ens veurem obligats a navegar per la placa tot evitant els trams més llepats. Novament trobarem les assegurances justes, però no patirem en cap moment, ja que podrem completar l’equipament sense problemes amb els camalots i llaçant alguna de les savines que trobarem al nostre pas. Reunió no massa còmoda.

La Núria i el Joan enfilant el L2. Fotos: Josep

L3 (V- – 35 metres). A l’igual que al llarg anterior, sortirem novament per placa, tot seguint l’itinerari evident que ens marca la fissura. A la sortida de la reunió trobarem el pas més delicat, un pas polit per entrar a la placa. A les acaballes del llarg, s’acaba la fissura, i ens hem de situar dins d’una canaleta. El pas per situar-se dins la canaleta es fa sobre roca un tant discreta, però la podrem protegir amb camalots sense més problemes. D’aquí fins la reunió, únicament ens resten uns metres fàcils. La reunió la podem muntar a l’arbre que trobarem a mitja canaleta, però val la pena sortir de la mateixa i anar-ne a buscar una de molt còmoda que trobarem a la nostra dreta, sobre una ampla lleixa. Aquí la vàrem fer nosaltres. L’equipament del llarg, segueix la tònica dels anteriors, just però en cap moment exposat, ja que podrem protegir els passos amb camalots.

El Joan treballant-se el L3. Fotos: Núria

L4 (IV – 25 metres). Sortirem de la còmoda reunió per encarar el mur que s’enfila per sobre la berruga. Aquí, els passos són més exposats, però l’escalada perd dificultat i la roca és excel•lent. En la nostra progressió, trobarem un parell d’assegurances. Un cop sobre la berruga, vorejarem una sabina, on no muntarem reunió, i seguirem uns metres més endavant, fins a trobar una reunió amb dos parabolts. R còmoda.

Al plaent L4. Fotos: Núria

Buscant la R. Foto: Núria

L5 (IV+ – 25 metres). Últim llarg. El pas més complicat el trobarem al deixar la R per pujar al cap de la prenyada. El pas està ben assegurat i no haurem de patir gens. Superada l’entrada, el llarg va perdent verticalitat fins al cim on podrem muntar la R.

Iniciant el L5. Fotos: Núria

Descens: Al NW trobarem una instal•lació per baixar en un ràpel de 40 metres. Si volem podem fer-ne un de 30 metres, ficar-nos a la canal, i desgrimpar la resta. Un cop a terra, la millor opció es grimpar a l’agulla de l’Abortó, que tenim just davant, i fer un nou ràpel per la seva cara nord, que ens deixarà al camí que porta al refugi de Sant Benet.

Preciosa clàssica de dificultat assequible que cap amant de Montserrat hauria de perdre’s.

La Prenyada des del Refugi de Sant Benet. Foto: Josep

Via GEDE al Sentinella (V+ - 95 metres)

2011-01-14T21:02:00.011+01:00

Diumenge 2 de Gener, quedem amb en Joan i en Jaume per anar a fer la primera escalada de l’any. La via escollida es la GEDE al Sentinella, una clàssica que tot escalador montserratí hauria de gaudir almenys una vegada a la seva vida.

Aquí us deixem la ressenya de la via, del “Balcó de la Lluna”, en la meva opinió, molt fidel al que trobarem.

Croquis de la via GEDE, cortesia de "El Balcó de la Lluna"

Aproximació: Nosaltres vàrem pujar fins a Sant Joan amb el Funicular (bàsicament perquè som una mica “perrus”) des d’on s’agafa el camí que va cap a Sant Jeroni. Just després de passar el Gorra Frígia, i abans d’arribar al Mirador del Serrat de les Paparres, trobarem un corriol a mà esquerra que, tot davallant ens deixarà al peu del Sentinella. Per arribar al peu de via, el més còmode es vorejar l’agulla per la cara est.

Material: Ens caldran 8 cintes exprés, i ens pot resultar molt útil algun friend petit o tascó per completar la protecció.

L1 (V+ - 40 metres). Sortirem per terreny fàcil a buscar la primera assegurança, que està força amunt. A partir d’aquí, l’itinerari va guanyant verticalitat, i l’escalada es va tornant més fina.

El Joan als primers passos de la via

Passada la segona assegurança trobarem el pas clau del llarg, un tram de placa molt vertical i de poca presa que ens obligarà a treballar-nos el pas. Un cop superat el pas, la paret ens donarà una lleugera treva, però no val a refiar-se, ja que novament ens trobarem navegant per la fina i mantinguda placa, ara mig metre a la dreta ara mig metre a l’esquerra, fins a arribar a la reunió.

El Joan a punt d'encarar el passos claus del llarg

En aquest llarg, força mantingut, tot i trobar-hi químics als passos claus, hi ha bastant aire entre les assegurances i no es recomanable anar-hi just de grau.

El Joan arribant a la R

El Jaume assegurant amb el "vuit", això ja no es veu sovint!

L2 (V – 45 metres). La sortida de la reunió és molt fina, i haurem d’anar amb compte amb una possible caiguda ja que la primera assegurança, a uns 6 metres de la reunió és un rebló amb la xapa trencada que amb prou feines podrem encintar amb un cordino prim (4/5 mm). Seguirem uns metres més per placa fins al següent rebló per, ja després, seguir per terreny menys vertical. Aquesta part menys vertical, que ens ha de portar a buscar la part final de l’aresta, és exposada i de mal protegir, però prou fàcil com per no haver de patir en excés. Un cop arribats a la part final de l’aresta, novament la paret s’enfila vertical, i novament ens trobarem amb una escalada de passos fins, ben protegida, que ens acabarà conduint a la Reunió.

L2 des de la R1

Asegurant amb "vuit" però...quins gats que gasta!!!

Descens: Des de la Reunió, acabarem de pujar fins al cim del Sentinella i anirem a buscar el ràpel que es troba a l'altra banda de l’agulla. Farem un bonic ràpel volat d’uns 40 metres entre el Sentinella i el Fusell, des d’una instal•lació que, personalment, crec que es mereixeria un reequipament.

Una bònica corona de reina a una horrenda instal·lació de ràpel!

Un cop a peu de via, i recollit el material, aprofitem per mirar-nos l’entrada de la Pany-Farrera, per una propera visita a la Plantació.

El Centinella i el Fusell

Intent a la via Sol i Serena (6a+ - 210 metres)

2010-11-12T17:24:00.009+01:00

Dissabte 6 de novembre, quedem amb el Joan a les 8 del matí a Manresa per anar cap a Montanissell, a la Serra de Sant Joan. Després de la parada de rigor al Tahussà per esmorzar i repassar l’aproximació, sortim cap al nostre destí.

La via escollida és la Sol i Serena, via pràcticament desequipada, on, segons la informació que tenim, la roca és molt bona i el grau ben acotat. Nosaltres portàvem la ressenya que deixem a continuació:

Croquis de la via

Aproximació: Des d’Organyà, anirem cap al poble de Montanisell. Un cop al poble, seguirem per una pista que el travessa, i que després de 2,5 Km, ens deixarà a un collet, just davant del Sector Central, on podem aparcar el cotxe. Des del cotxe, enfilarem cap a la paret tot seguint un corriol poc marcat, i que enfila cap a un primer contrafort. Pràcticament a l’arribar al contrafort, ens desviarem cap a l’esquerra, a buscar l’inici de la via, que es troba sota uns lleugers sostres, a l’esquerra de la via Buffet Lliure. Veurem un pitó amb un cordino blanc a l’inici de l’itinerari, un metres per sobre nostre.

Material: Ens caldran 14 cintes exprés, un joc complert de camalots C4 (Del 0,3 al 3, repetir mitjans), un joc de C3 (del 0 al 2), tascons, bagues per sabines i cordinos per encintar pitons. Donat l’estat del primer i segon llarg, pot resultar útil portar algun pitó per protegir algun dels passos.

Arribats a peu de via, localitzem amb facilitat el primer llarg, i ens equipem per començar. Com sempre, el Joan farà els llargs imparells i jo els parells.

El Joan equipant-se a peu de via. Foto: Josep

L1 (6a – 55 metres). La via comença sota un primer desplom que haurem de superar per la seva esquerra. Trobarem un pitó sota el sostre, i, molt amagat, al teòric pas de 6a, n’hi ha un altre que costa de veure. Nosaltres no el vàrem trobar, deixant el pas força exposat. La superació del sostre, tot i no ser molt dura, és més complicada del que sembla, ja que haurem de sortir per terreny trencat i dubtós, obligant-nos a extremar les precaucions. Superat el sostre, ens situarem sobre una lleixa fàcil que ens deixarà sota la vertical del següent tram del llarg. Els següents 40 metres que ens resten, ens faran patir de valent. Haurem d’anar ascendint, amb lleugera tendència a la dreta, a buscar un esperó que ens ha de portar fins a un roure on muntarem la primera R. Dic que haurem de patir de valent, ja que, tot i no ser extremadament difícil (V/V+), el terreny està molt trencat, i és de mal protegir. Les úniques assegurances que trobarem a la resta del llarg, si som hàbils buscant-les, seran un pitó i un pont de roca (bastant podrit). Tot i així, a la part final podrem completar la protecció llaçant dues savines.

En aquest llarg, el Joan s’equivoca i s’embarca per la paret, fet que li implica dues hores d’estressant itinerari, avançant i desfent camí. Al final però, aconsegueix assolir la preuada reunió.

El Joan al desplom inicial del primer llarg. Fotos: Josep

L2 (V+ - 40 metres). Sortirem de la reunió amb lleugera tendència a l’esquerra, ja que el terreny que tenim davant nostre està molt brut i trencat, per posteriorment tornar cap a la nostra dreta tot superant un sostre per la seva esquerra. Aquesta part, amb roca discreta, és exposat, ja que és difícil de protegir. A partir d’aquí, trobarem un diedre fissurat totalment net, que podrem cosir a camalots, i que enfila amunt amb tendència a la dreta fins a situar-se sota un nou sostre que ens barra el pas. Aquest últim, l’evitarem amb un pas en horitzontal cap a l’esquerra, difícil de protegir i on ens haurem d’escarrassar de valent, ja que les branques d’un arbre podrit, ens impedeixen situar-nos de forma còmoda sobre la roca. Seguirem flanquejant en horitzontal cap a l’esquerra per terreny bastant discret fins a trobar un pitó salvador. Dic salvador perquè, a aquestes alçades, tenim molts dubtes de trobar-nos a l’itinerari correcte. A partir del pitó, seguirem amunt per, al cap d’uns metres, tornar cap a la dreta per encarar una placa vertical. El seguit de ziga-zagues que porto, implica un elevat fregament que m’impedeix progressar amb facilitat, aquest fet, sumat al dubte d’estar a la via correcte i a que se m’estan acabant els “friends”, em porta a buscar un emplaçament on improvisar una reunió. Quan ja estic a punt de muntar-la, diviso uns metres més amunt i cap a la dreta, la preuada reunió del segon llarg.

Quan el Joan es reuneix amb mi, són més de les 14:00 hores. Ens resten quatre llargs pràcticament desequipats i un descens de més d’una hora. Tot i que aparentment la roca a partir d’aquest segon llarg sembla que millora de forma considerable, el fet de que la via flanquegi cap a la dreta i ens pugui complicar l’escapatòria, ens decideix a aplicar la màxima que diu que “una retirada a temps és una victòria”. De manera que, ni curts ni mandrosos, preparem els ràpels, i desfem els dos llargs.

Un cop a peu de via, endrecem el material, i desfem el camí fins al cotxe. A quarts de sis estem a Oliana, fent la cervesa de rigor, i mentalitzant-nos per tornar aviat a la paret a acabar aquesta via, això si, la propera vegada, ens acompanyarem del martell i els pitons, per si un cas.

Vista del Sector Central de la Serra de Sant Joan. Foto: Josep

Via Pornostar (6b+ - 105 metres)

2010-11-05T18:43:00.013+01:00

Després d’uns quants mesos de no piular res per temes de feina (he tingut una agenda una mica atapeïda!!!), he cedit a les pressions dels companys, i miraré de tornar a explicar allò que, setmana rere setmana, anem fent per les diverses parets de les nostres contrades. Començaré amb la via que hem fet aquest cap de setmana passat, però intentaré també, en la mesura que em sigui possible, anar afegint aquelles que han quedat al tinter i que hem gaudit en els darrers mesos en diferents indrets de la península (Penyal d’Ifach, Puigcampana, Sella, Midi d’Ossau, Etxauri, ....)

Dissabte 30 d’octubre, després de quatre setmanes de curset amb uns alumnes molt diligents, però en les que pràcticament no hem escalat, el Joan i jo decidim anar-nos-en a la Roca Alta a fer una via ràpida, d’aquelles de gaudir sense patir.

La via escollida és la Pornostar, itinerari sobre roca excel•lent, que ronda els 105 metres de longitud i amb un equipament extremadament generós (amb l’excepció del primer llarg), que ens permetrà gaudir de dificultats de fins al 6b+ sense massa compromís.

Nosaltres portàvem la ressenya del Pep Soldevila de la guia "Las 100 mejores escaladas de Catalunya", però aquí sota us deixo la del blog dels "Kutrescaladors", on es detalla molt bé l'itinerari a la paret.

Itinerari de la via dels Kutrescaladors

Aproximació: Arribats a Vilanova de Meià, seguirem la carretera que va cap al Congost del Pas Nou. Després d'uns tres quilòmetres, trobarem una pista que surt a la nostra esquerra i que ens condueix cap a l'ermita de la Mare de Déu del Puig. La seguirem durant uns tres quilòmetres, moment en el que trobarem una nova pista a la nostra dreta. Seguirem aquesta última durant uns tres quilómetres més, tot passant per davant d'una caseta, fins que, novament a la nostra dreta, trobem una pista en pitjor estat que, després d'uns pocs minuts, ens deixarà a una esplanada on podrem aparcar. La "zona d'estacionament" es troba pràcticament a la vertical del Diedre Vidal-Ferreny. Des del cotxe, enfilarem cap a la paret. Ascendirem, sempre amb tendència a la dreta, per un evident corriol que ens deixarà a la base de la paret. Seguirem resseguint la paret cap a la dreta, i després de passar una evident canal que trenca la continuitat de la Roca Alta, podrem localitzar un evident sostre, a la dreta del qual, comença la nostra via. (25 minuts des del cotxe)

Material: En tindrem prou amb 12 cintes exprés. Al primer llarg, tot i que podem llaçar una sabina, pot resultar-nos útil portar algun friend petit per completar la protecció.

L1 (6b - 30 metres). A l’entrada trobarem el pas més dur del llarg, un lleuger desplom que haurem de superar amb l’ajuda de preses romes i regletes petites. Aquest pas es pot escamotejar pujant a una alzina que hi ha a peu de via, i que ens permetrà arribar al primer parabolt sense dificultats. Un cop xapada la primera assegurança, anirem amb tendència a l’esquerra a buscar una sabina que ens permetrà assegurar la nostra progressió (al costat de l’arbust hi ha un pitó, però costa de veure). Un cop assegurats a la sabina, reprendrem el nostre camí, ara amb tendència a la dreta, a buscar un esperó evident que caldrà superar fins arribar a la reunió. La progressió per la placa, un cop xapat el segon parabolt, no supera en cap cas el V+, i està suficientment equipada com per no patir. La reunió és molt còmoda.

Com haurà superat el Joan el desplom de l'inici? Foto Josep

El Joan flanquejant cap a l'esperó del L1. Foto Josep

A punt d'encarar la sortida final de l'esperó del L1. Foto Josep

L2 (6b - 20 metres). Des de la R, ja veurem el que ens espera al segon llarg. Haurem de superar un seguit de ressalts desplomats cosits a parabolts. Sortirem de la R tot superant un lleuger ressalt que ens situarà sota una panxa que superarem per l’esquerra amb l’ajut de molt bons cantells. Un cop superada, en trobarem una altra, que ens obligarà de nou a tibar per sortir. D’aquí fins la R, seguirem per terreny vertical però més fàcil, amb lleugera tendència a l’esquerra. La R és molt còmoda i amb anelles per rapelar.

Dia enboirat, des de la R2. Foto Josep

L3 (V+ - 40 metres). Preciós llarg sobre placa excel•lent, molt vertical, però cosit a assegurances. Anirem progressant còmodament amb l’ajuda de cantells perfectes que trobarem a cada pas. A les acaballes de la placa, trobarem un pas més tècnic, però que no ens implicarà masses dificultats. Al deixar la placa, ens restarà superar una nova panxa, amb cantells enormes, que serà la cirereta del llarg. La R és molt còmoda i amb anelles per rapelar.

El Joan, navegant per l'excel·lent placa del L3. Fotos Josep

Detall de l'itinerari que segueíx el tercer llarg. Foto Josep

L4 (6b+ - 15 metres). Llarg molt curt i explosiu. Deixarem la R per anar a buscar una placa lleugerament desplomada i fina d’uns set o vuit metres d’alçada, que, un cop superada, ens deixarà a una lleixa més còmoda. D’aquesta, amb lleugera tendència a la dreta, seguirem fins la reunió. La reunió és còmoda i amb anelles per rapelar.

Encarant la placa del L4. Fotos Joan

La superació de la placa desplomada concentra la dificultat del llarg, ens haurem d’ajudar de regletes petites per poder caçar un cantell salvador que ens permetrà situar-nos correctament per afrontar la sortida de la placa.

Patint a la placa del L4. Fotos Joan

Superant, per fi, la placa del L4. Foto Joan

Descens: sortirem cap a l’est (direcció a la Roca dels Arcs), tot seguint un corriol fresat que ens portarà després d’uns metres fins al collet de baixada. D’aquí podrem seguir fins al peu de la via, i desfer el camí d’aproximació fins al cotxe. També hi ha la possibilitat de rapelar per la via.

Via molt recomanable, a un paratge tranquil i amb roca excel•lent. Ideal per combinar amb alguna altra via de la zona, per aprofitar al màxim el dia.

VIA PACHO-HIDALGO (6a – 100 metres)

2010-03-29T20:43:00.011+02:00

Dissabte 12 de desembre, recullo al Joan a Manresa per anar a escalar a Montserrat. Hem quedat de trobar-nos amb el Carlos i el German a Ca l'Anna al Bruc, dos amics que s'estan iniciant a l'escalada. Tot esmorzant, acabem de decidir a on anirem. Busquem una zona ben orientada – el fred no dona treva – on tinguem un parell de línies properes, de grau assequible i amb bona roca, on ells puguin practicar i gaudir de l'ascensió. Després de donar-hi unes quantes voltes, el Joan proposa anar al Serrat de la Pastereta, al Clot de la Mònica; allà, el Carlos i el German poden fer la via blava “Aresta Brucs”, mentre nosaltres fem la “Pacho-Hidalgo”.

Nosaltres portàvem el croquis de “Montserrat Cara Sur”, aquí sota un deixo la ressenya que he trobat de la via al “Balcó de la Lluna”.

Serrat de la Pastereta - Vessant Est

Aproximació: Des del Bruc, baixarem cap al Bruc Residencial agafant seguidament el Camí de Collbató, després d'uns centenars de metres, trobarem un trencall a mà esquerra que en pocs minuts ens connectarà a una altra pista. De nou girarem cap a l'esquerra, i després d'uns metres ja veurem una esplanada evident on deixar el cotxe. A partir d'aquí, únicament haurem de seguir el Camí del Clot de la Mònica, que surt just davant nostre, i que ens portarà fins l'aresta sud de la Pastereta. La via comença a la part dreta de l'aresta. Per arribar-hi, seguirem un evident corriol, marcat amb una gran fita, que, després d'una fàcil grimpada (assegurada amb cordes fixes), ens deixarà pràcticament a peu de via.

Material: Necessitarem 6 cintes exprés. Poden resultar útils microfriends/tascons i cordinos per merlets si la distància entre xapes fa respecte.

L1 (IV+ - 25 metres). Començarem superant un mur molt vertical, amb bona presa i sobre-protegit, amb quatre espits molt pròxims entre si. Superat el mur, la paret perdrà verticalitat, i seguirem durant uns quants metres navegant per placa fàcil fins la R. Tram de IV una mica exposat.

El Joan gaudint del primer llarg. Fotos: Josep

L2 (6a+ – 35 metres). La sortida de la R, és un flanqueig cap a l’esquerra molt fàcil, però una mica exposat (1 espit). Seguirem progressant cap a l’esquerra fins a una savina que trobarem al peu del ressalt on hi ha el pas de 6a+. El pas de 6a+ està sobre-protegit amb 4 espits. Es tracte d’un parell de passos molt verticals, sempre sobre roca excel·lent. Superada la panxa, i conseqüentment el 6a+, flanquejarem cap a l’esquerra a buscar una balma on trobarem la R.

El Joan lluitant al pas clau del L2. Fotos: Josep

L3 (IV – 40 metres). Des de la R, no es veu cap assegurança, i penses que la via ha de sortir amb tendència a l’esquerra, però no és així. Hem de sortir amunt, i després d’uns 6-7 metres trobarem un espit per assegurar-nos (podem equipar merlets). Aquest llarg és perdedor, ja que no veurem les assegurances. Seguirem amunt, i sempre amb lleugera tendència a la dreta per garantir-nos la millor roca, a l’alçada d’una savina trobarem una segona assegurança, que ja és l’últim expansiu del llarg. Seguirem navegant sobre terreny fàcil però expo (Possibilitat de posar algun friend petit o tascó) fins al cim del totxo. Aquí podem muntar la R en una savina, o bé anar a buscar la R de la via Blava ("dels amics")

Descens: En dos ràpels per la via blava que puja seguint el fil de l’aresta (Cordes de 60). El primer ràpel l’hem de fer seguint el fil de l’aresta, i aviat trobarem una nova instal·lació amb esplèndids parabolts, però anelles rovellades. D’aquesta segona, amb cordes de 60, i amb un elegant ràpel volat ens plantarem a terra.

El Joan explicant com rapelar correctament al Carlos i al German. Foto: Josep

És una via bastant ràpida de fer, amb una roca excel·lent, i amb els passos claus ben protegits. Ideal per aquells dies d’hivern en que volem fer alguna coseta per treure’ns el “mono”.

Via Isaac-Gabriel (V+ - 160 metres)

2010-03-03T19:31:00.005+01:00

Dimarts 8 de desembre, com a cloenda dels quatre dies de pont, decidim quedar-nos novament a Sant Llorenç de Montgai i fer alguna de les clàssiques de la paret de l'Os. El Gerard i el Pablo faran la “Jordi-Andreu”, el Joan i jo anirem a la sempre recomanable “Isaac-Gabriel” i l'Edgar, que va pujar ahir a la nit i avui no s'ha llevat massa fi, ens esperarà tranquil·lament a la vora de l'embassament.

Mentre esmorzem al bar, fent temps per tal de que el sol faci acte de presència, arriba el Toni. Animem a l'Edgar a formar cordada amb ell perquè facin alguna de les clàssiques de la zona, però segueix bastant fotut i ens confirma que no escalarà, de manera que li suggerim al Toni d'afegir-se a la nostra cordada. Als pocs minuts ja ens trobem tots sis a peu de la paret de l'Os. Després d'indicar al Gerard i al Pablo on comença la “Jordi-Andreu” i d'acomiadar-nos de l'Edgar, que ens esperarà tombat al sol, el Toni, el Joan i jo ens adrecem a l'inici de la via escollida.

Nosaltres portàvem la ressenya del Pep Soldevila (“Las 100 mejores Escaladas de Cataluña”), però aquí us deixem l'esplèndid croquis del blog de la Paula i l'Eduard, on, a més, podreu trobar una molt bona piulada.

Croquis dels Escalatroncs

Croquis de Ressenya.net

Aproximació: La via es troba a la part dreta de la paret de l'Os, comença en un marcat diedre, pràcticament a tocar de la carretera. (1')

Material: La via està pràcticament equipada, tot i així pot resultar útil algun tascó i friend mitjà per protegir algun pas polit. Nosaltres portàvem 12 cintes exprés, joc de tascons i camalots C4 (0,5 al 1).

L1 (V – 25 metres). Començarem en un diedre evident que s'enfila pràcticament fins la primera R. La via està bastant polida, de manera que haurem d'anar progressant amb molt de compte. Tot i així, no és un llarg complicat, i si ens trobem apurats, podrem aprofitar la fissura que forma el diedre per completar la protecció. A l'entrada a la reunió, cal anar amb compte amb uns grans blocs que es mouen. La R la muntarem a una còmoda lleixa.

L2 (V+ – 40 metres). Sortirem de la reunió superant un lleuger ressalt, amb molt bona presa, per situar-nos sobre una placa. Seguirem en adherència i amb lleugera tendència a l'esquerra fins a situar-nos al pas clau del llarg: un diedre vertical i polit, però molt ben protegit. La sortida del diedre ens deixarà novament sobre una placa que, amb tendència a la dreta, ens portarà a la còmoda reunió.

L3 (V+ – 30 metres). A l'inici del llarg haurem de superar un lleuger desplom, amb molta nansa, però extremadament polida. Tot i així, és un pas més fàcil del que sembla a priori. Superat el desplom, haurem d'iniciar un llarg i aeri flanqueig cap a l'esquerra (s'ha d'anar en compte de no ficar-se a la “Viatge Astral” tot seguint la filera de parabolts que continuen recte amunt un cop superat el desplom inicial). Acabat el flanqueig, prosseguirem recte amunt, per terreny vertical i mantingut però amb molt bona presa, fins la còmoda reunió. Llarg molt recomanable.

Als últims metres d'aquest llarg, vàrem trobar una preciosa serp gaudint sobre la roca del sol, que ens va obligar a passar amb més cura de l'habitual.

L4 (IV+ – 25 metres). Sortirem recte amunt per un diedre amb molt bona presa, per continuar per terreny més còmode i amb tendència a la dreta que ens situarà a una reunió força precària, amb dos reblons i un espit, però fàcil de reforçar. La R és còmoda.

Hi ha la possibilitat de saltar-se aquesta reunió i muntar-la en una reunió opcional que trobarem al següent llarg.

L5 (V+ – 40 metres). A la sortida de la reunió trobarem el pas clau del llarg, i jo diria que de la via. Sortirem amb tendència a la dreta per una fissura diagonal lleugerament desplomada, molt polida i en alguns punts pràcticament cega, que ens obligarà a tibar de valent. A les acaballes de la fissura, farem un parell de passos “rars” en oposició, que ens permetran donar per finalitzat el crux. Tot i tractar-se dels passos claus del llarg, estan suficientment protegits com per poder-los escamotejar en A0.

Pocs metres després de la fissura, trobarem una reunió opcional que ens saltarem, i progressarem ja amunt per terreny fàcil i a protegir al gust fins al cim. Muntarem la reunió final en una savina.

Descens: El descens és molt evident, trobarem un corriol fresat i marcat amb fites que, anant cap al nord-est, ens conduirà al camí principal de baixada que ens ha de retornar novament a la carretera (15').

Gran via, clàssica imprescindible de Sant Llorenç que, tot i estar una mica polida, es d'aquelles que et fan gaudir de l'escalada. Malauradament no podem deixar fotos de l'ascensió, ja que, tot just començar, ens vàrem quedar sense bateria a la càmera!

Sant Llorenç de Montgai,meravellós paratge. Foto: Josep

Un cop a peu de via, després de reunir-nos amb l'Edgar, esperem l'arribada del Pablo i el Gerard per anar a fer la birreta de rigor al bar, abans de retornar cap a casa després de quatre dies d'escalada.

Integral Hivern Kòsmic-Martinetti (6a+/A1 - 130 metres)

2010-02-26T14:33:00.006+01:00

Dilluns 7 de desembre, després de dos dies seguits d'escalada i veient que el dia no pinta massa bé, els núvols enteranyinen completament el cel i no deixen passar ni un raig de sol, decidim quedar-nos a Sant Llorenç de Montgai a fer alguna cosa una mica menys llarga. De manera que, un cop esmorzats, ens acostem al bar del poble a revisar les ressenyes. A mig cafè ja tenim clar on anirem, mentre que el Pablo i el Gerard aniran a fer la molt recomanable “Viatge Astral”, el Joan i jo ens acostarem a fer la poc repetida “Hivern Kòsmic”, totes dues línies a la paret de l'Os.

Nosaltres portàvem la ressenya copiada, amb més o menys fortuna, en un tovalló. Però aquí sota us deixem el croquis del Luichy que hem trobat a Onaclimb, una foto dels itineraris de la paret (del blog de la Edunz) i el nostre croquis, amb la variant que vàrem realitzar.

Ressenya del Luichy

Itinerari Vies (Rocaineu)

Croquis de la Integral

Aproximació: La via en qüestió es troba a la part dreta de la paret de l'Os, entre la via JE Farreny i la Martinetti. Deixarem el cotxe a peu de la paret, i pujarem, tot resseguint la cinglera. L'itinerari comença en una zona una mica bruta i herbosa, podrem veure un parell d'espits ennegrits a la placa inicial. (3')

Material: Nosaltres portàvem 14 cintes exprés, tascons i Camalots C4 (0,3 al 1). També necessitarem un parell d'estreps pel tercer llarg.

L1 (V+ – 25 metres). El primer tram de la sortida, és una mica herbós, fet que ens complicarà una mica més del compte la nostra ascensió per la placa-diedre inicial. Un cop finalitzat aquest primer tram, ens trobarem sobre un magnífic slab on ens caldrà anar amb molt de compte, ja que la sorra acumulada, donades les poques repeticions, ens pot complicar la progressió en adherència. Trobarem la reunió just abans d'un petit ressalt de placa. Aquest llarg milloraria notablement si la via tingués més repeticions ja que el trobaríem molt més net.

El Joan barallant-se amb el tram inicial del L1. Foto: Josep

El Joan començant la placa del L1. Foto: Josep

L2 (V+ – 45 metres). Al sortir de la reunió, trobarem un pas aïllat de 6a per superar un petit ressalt de placa en adherència, ben protegit amb un pitó. Seguirem per la placa amb tendència a la dreta tot resseguint un sostre. En el punt que el sostre s'acaba, haurem d'avançar per un caos de blocs, molt trencat, que tot i ser fàcil ens obligarà a avançar amb la màxima concentració per evitar que se'ns trenqui res. Sortirem de la zona trencada amb tendència a l'esquerra per situar-nos a una còmoda lleixa, sota un impressionant desplom, on trobarem la reunió (espit i clau). La reunió és millor reforçar-la amb friends, ja que el pitó no dona massa confiança.

El Joan progressant per la placa del L2. Fotos: Josep

L3 (V+/A1 – 25 metres). Veient l'estat dels pitons del tercer llarg, i com que no estàvem segurs de portar suficient material per equipar la fissura, decidim desplaçar-nos a l'esquerra de la lleixa, a buscar la R3 de la via Martinetti.

El tercer llarg de la Martinetti, supera en artificial, per una fissura, un desplom molt aeri, pràcticament calcat al L3 de la Hivern Kòsmic, però molt més equipat (m'atreviria a dir que sobre-equipat!)

Treballant-me els primers metres del L3. Fotos: Joan

A punt per la sortida en lliure del L3. Foto: Joan

A les acaballes del desplom, trobarem una sortida en lliure bastant obligada (V+), que, tot seguint la fissura, i per terreny cada cop més agraït ens deixarà a la R3.

L4 (6a+ – 35 metres). Des de la R3 de la Martinetti, amb un curt flanqueig a la dreta, enllaçarem novament amb la via Hivern Kòsmic. Progressarem amunt per un bloc ben protegit amb dos pitons fins situar-nos a una placa on trobarem els passos claus del llarg. Primer ens situarem cap a l'esquerra per sortir després, tot superant un ressalt amb passos atlètics, per la dreta. Un cop dalt, progressarem els metres finals entre grans blocs fins la reunió, que muntarem en una savina al cim. Aquest llarg, vertical i mantingut, i amb roca excel·lent, és el més recomanable de la via.

Descens: Un cop al cim, anirem cap a l'esquerra seguint un corriol poc fresat que després d'uns metres enllaça amb el camí de baixada, que senyalitzat amb fites ens portarà novament fins la carretera (15')

Vistes de la part dreta de la Paret de l'Os. Foto: Josep

Un cop a peu de via, recollim el material, i ens esperem a que arribin el Pablo i el Gerard per anar a fer un most.

Via Amanita Moscata (6a+ - 270 metres)

2010-02-23T19:27:00.007+01:00

Diumenge dia 6 de desembre, ens aixequem d'hora per anar a la Paret de les Bagasses a l'estret de Terradets. El Pablo i el Gerard es posaran a la via “Los Delincuentes”, i el Joan, la Violeta i jo just a la seva dreta, a la “Amanita Moscata”.

Un cop a l'aparcament de la Font de les Bagasses, l'aire gèlid que travessa l'estret de Terradets, fa que la sensació tèrmica en aquell indret sigui insuportable, de manera que decidim acostar-nos a Cellers a fer temps, tot fent un últim cafè, a l'espera de que el sol faci acte de presència. Finalment, els núvols sembla que comencen a escampar, i sense més dilació ens encaminem novament cap a la paret.

Nosaltres portàvem les ressenyes del Luichy (Onaclimb) que aquí sota us deixem el croquis i l'itinerari:

Croquis de la via

Itinerari vies del sector Amanita (Terradets)

Aproximació: Deixarem el cotxe a l'aparcament de la Font de les Bagasses, i anirem a buscar el pont romà que travessa el riu. Creuarem el pont, i pujarem cap a la via del tren tot seguint uns cables a tall de passamans. Seguirem la via del tren cap a la dreta, travessant el primer túnel, a la sortida del mateix, a la dreta, trobarem un corriol que ens permetrà pujar-hi a sobre i arribar al peu de la paret de les Bagasses. A partir d'aquí, anirem seguint cap a l'esquerra, tot resseguint la cinglera fins al sector Amanita. Anirem trobant moltes fites diferents, però s'ha d'anar en compte, ja que moltes es corresponen a camins de descens o aproximació a altres sectors/vies. Nosaltres ens vàrem equivocar, i vàrem acabar a dalt de tot de la feixa de descens de les vies, més o menys a l'alçada del tercer llarg de la Amanita Moscata, de manera que una aproximació que hauria d'haver estat d'uns 30 minuts, es va acabar convertint en una excursioneta d'una hora i mitja. Al final però, vàrem assolir el peu de via, uns metres a la dreta d'una gran paret vermellosa. Un espit ens marca l'inici de la via.

Material: Nosaltres portàvem 14 cintes exprés, un joc de camalots C4 (0,3 – 2), tascons i bagues per savines.

L1 (6a+ – 45 metres). Tot i que la idea inicial era començar per la variant de 6a de la via “Los Delincuentes”, al final vàrem optar per l'entrada original de IV+, per tal de no fer-nos nosa amb el Gerard i el Pablo.
Sortirem amunt a buscar una fissura que tot formant una espècie de canal puja per terreny fàcil fins a una lleixa. Arribats a la lleixa, flanquejarem cap a l'esquerra per anar a buscar els parabolts que ens marquen el camí a seguir per la placa. S'ha d'anar en compte amb el xapatge alternatiu si es va en cordada de tres, ja que el flanqueig pot resultar una mica exposat per un dels segons.

El Joan a l'entrada original del primer llarg. Foto: Josep

La Violeta començant el L1. Foto: Josep

La placa, sobre un calcari excel·lent, ens obligarà a treballar-nos els passos per assolir la reunió. Tot i així, no cal patir en excés, ja que està molt ben assegurada. La R és molt còmoda.

El Joan assegurant des de la R1. Foto: Pablo

La Violeta encarant la placa del L1. Foto: Pablo

L2 (6b o 6a/A0 – 40 metres). A la sortida de la reunió trobarem un pas aïllat de 6b per superar un lleuger bombet que ens ha de permetre situar-nos a la placa, aquest pas es pot escamotejar amb A0. Un cop a la placa, anirem progressant cap a un diedre evident, on trobarem els passos claus del llarg. Superat el diedre, seguirem per terreny més fàcil i amb tendència a la dreta fins a la R, tot i així, al deixar el diedre, la roca perd qualitat i no val a badar. La reunió és còmoda.
Tot i que aquest llarg està ressenyat de V+, ens va semblar més exigent que no pas l'anterior i m'he pres la llibertat de ressenyar-lo de 6a.

L3 (V – 45 metres). El tercer llarg comença sobre una placa excel·lent, on haurem d'anar en compte a la sortida de la R, ja que la primera assegurança allunya una mica. Seguirem progressant fins una lleixa, on trobarem una alzina amb una instal·lació de ràpel que ens saltarem. Tot progressant sobre plaques fàcils arribarem a una ampla lleixa on trobarem la còmoda reunió.

Progressant al tercer llarg. Fotos: Pablo

Des de la R3. Foto: Josep

L4 (V – 35 metres). Sortirem de la reunió amb tendència a l'esquerra per vorejar un bloc que ens barra el camí. Un cop superat el bloc, prosseguirem per terreny fàcil a buscar una fissura que, sobre roca una mica discreta, ens conduirà fins la lleixa de la còmoda reunió.

El Gerard lluitant al L4 de "Los Delincuentes". Foto: Josep

L5 (6a – 45 metres). Sortirem de la reunió recte amunt sobre placa a buscar un evident desplom. El desplom no és el pas clau de la via, ja que la superació del mateix és més tècnica que no pas de tibar. Un cop incorporats a sobre, prosseguirem per una placa molt vertical i mantinguda on es troben els passos claus del llarg. Haurem de navegar per la placa, buscant la millor opció per arribar a una fissura que ens ha de permetre superar un ressalt per la seva esquerra. Un cop superat, seguirem cap a la dreta flanquejant per la placa fins encarar els metres finals del llarg, ja més fàcils, que ens portaran a la preuada i còmoda reunió. Llarg molt recomanable.
Sembla ser que ha saltat el pitó que hi havia poc després de superar el desplom inicial, tot i així, vàrem trobar el llarg suficientment ben assegurat.

A l'arribar aquí, donat que l'últim llarg, segons les múltiples piulades que hem vist, és poc recomanable (herbós i trencat), i que la Violeta està molt cansada (tot just és la seva segona via llarga), decidim posar fi a l'ascensió i preparar-nos pel descens.

Impressionants vistes de la Paret de les Bagasses des de la via Amanita. Foto: Josep

Descens: Baixarem en ràpel. El correcte, és baixar des de la R5 a una reunió que queda a la dreta de la R4. D'aquí, segons les ressenyes, amb un ràpel de 60 metres s'arriba a una canal que es pot desgrimpar fins la feixa de descens. Nosaltres però, ho vàrem fer diferent. Un cop a la reunió de la dreta de la R4, vàrem fer un ràpel fins la instal·lació que havíem trobat a l'alzina del tercer llarg. D'allà, amb un segon ràpel amb tendència a la dreta, vàrem arribar a la feixa de descens, sense necessitat de desgrimpar. El primer que faci aquest últim ràpel, pot dirigir el seu descens xapant-se amb un pitó que trobarà tot baixant amb tendència a la dreta. La resta de membres de la cordada, poden gaudir d'un còmode ràpel guiat fins la feixa de descens. Un cop a la feixa, anirem seguint les fites que en pocs minuts ens deixaran al camí d'aproximació, que ens retornarà fins al cotxe (1h).

Als pocs minuts d'arribar al cotxe arriben el Pablo i el Gerard. Retornem cap a Sant Llorenç, tot comentant les vies, per anar a fer la birreta de rigor.

Via Alba Artigas (6c - 275 metres)

2010-02-11T12:21:00.015+01:00

Aprofitant que molts fem pont per la Puríssima, decidim anar-nos-en cap a les terres de Lleida. Tot i que la idea inicial era allotjar-nos al càmping d'Àger, el fet de no trobar cap bungalou lliure, acaba fent-nos decantar per Sant Llorenç de Montgai. De manera que, divendres al vespre, ens trobem a Manresa per marxar cap a la nostra destinació. Un cop instal·lats, tot sopant, triem les vies que farem al dia següent. Optem per anar cap al Cap del Ras, a Àger. El Pablo i la Violeta faran la Fanal Nocturn i el Joan, el Gerard i jo ens posarem a l'Alba Artigas. De manera que, dissabte 5 de desembre, un cop llevats, esmorzats i amb el material a punt, enfilem cap a les parets d'Àger.

Aproximació: Un cop a Àger (venint de Sant Llorenç) ens desviarem a l'esquerra per una pista asfaltada que passa pel costat del cementiri. Després d'uns 12 kilòmetres, agafarem un trencall en baixada cap a la dreta que seguirem uns 4-5 kilòmetres abans d'aparcar. Continuarem a peu, remuntant una canal dreta i evident que s'enfila cap a la paret i que, en 10 minuts, ens deixarà a peu de via. L'Alba Artigas comença just a la dreta de la Fanal Nocturn. A l'inici de l'itinerari trobarem la inscripció “AA”.

Nosaltres portàvem la ressenya d'Onaclimb, que aquí us deixem:

Croquis de la via del Luichy

Itinerari de la via

Material: 15 cintes exprés, tascons, bagues per savines i un joc de camalots (C3 l’1 i C4 del 0,3 al 2).

L1 (V+ - 30 metres). L'entrada a la via la farem per un diedre fissurat evident. Després d'uns pocs metres, trobarem el pas clau del llarg, un pas finet que ens ha de permetre situar-nos a la placa (V+), en aquest punt, trobarem una gran savina que ens farà una mica de nosa. Superat aquest pas, seguirem per terreny cada cop més fàcil, però més trencat fins a la R (Còmoda).

El Joan superant el pas clau, a l'alçada de la savina, del L1. Fotos: Josep

El Pablo treballant-se el L1 de la Fanal Nocturn. Fotos: Josep

L2 (6a+ - 35 metres). El llarg s'inicia amb una sortida atlètica, en bavaresa, per un diedre fissurat (V+). Superat el mateix, prosseguirem per terreny menys vertical, però una mica trencat, fins la placa tècnica i clau del llarg. Entrarem a la mateixa per l’esquerra i anirem progressant amb tendència a la dreta. Gairebé a l'entrada a la R, trobarem el pas de 6a+, molt fi de mans i tècnic de peus. (La reunió no és massa còmoda).

El Joan a la fissura inicial del L2. Foto: Josep

El triplet verificant la ressenya a la R2. Foto: Pablo

L3 (V+ - 30 metres). El llarg s'inicia amb una sortida de la reunió flanquejant cap a l'esquerra molt maca i un pas fi que ens permetrà posar-nos a la placa. Prosseguirem per un diedre fàcil però amb roca molt dubtosa, que ens obligarà a mirar-nos-ho molt bé. A la sortida del diedre, enfilarem novament una placa que ens conduirà a un segon diedre, novament trencat i brut. La sortida d'aquest ens portarà fins la R per terreny més fàcil però, seguint la tònica del llarg, terreny trencat i brut! (La reunió no és massa còmoda).

L4 (6a – 35 metres). Sortirem cap amunt a buscar una llastra on podrem protegir-nos amb un camalot del 0,5. Un cop assegurats, iniciarem un bonic flanqueig una mica exposat cap a la dreta ajudats de petites regletes per les mans i peus fins, suficients però, com per no patir en excés. Finalitzant el flanqueig trobarem les primeres xapes del llarg, que ens marcaran l'itinerari a seguir. Avançarem cap a una placa-diedre molt vertical, però amb roca una mica dubtosa, on es concentren les dificultats del llarg. En aquesta zona vaig tenir un petit ensurt al trencar-se'm una presa de mà que a punt va estar de fer-me sortir volant. Seguirem avançant amb compte fins a situar-nos sota un desplom evident, on hi localitzarem la R (Penjada, bastant incòmoda).

Iniciant el L4. Fotos: Gerard i Pablo

Al bonic flanqueig del L4. Fotos: Gerard

Encarant la part final del L4. Fotos: Gerard

L5 (6c – 35 metres). Sortirem per l’esquerra de la R per superar el desplom que ens barra el pas. És un sostret molt ben protegit que podrem superar en lliure (6c) o amb un parell de passos de A0. Superada la segona xapa, encara trobarem un últim pas, bastant fi, que ens ha de permetre acabar de superar el desplom i situar-nos a una placa. Un cop a la placa, flanquegem per terreny més fàcil cap a l’esquerra per abordar, amb un pas tècnic, un esperó molt vertical i mantingut. Seguirem per l'esperó fins a arribar a un diedre lleugerament desplomat i mantingut que superarem amb passos atlètics aprofitant les nanses que trobarem en la nostra progressió, tot i així cal mirar-s’ho bé ja que la roca, en aquest tram, torna a ser una mica discreta. La sortida del diedre torna a ser sobre roca trencada, i cal anar amb compte amb un parell de llastres dubtoses. Arribarem a la R per terreny fàcil (Còmoda). Llarg recomanable.

El Gerard encarant la sortida del desplom del L5. Foto: Josep

L6 (V+ - 30 metres). Deixarem la R per una placa fàcil, però més tècnica del que sembla. Progressarem per placa fins a un sostret on ens caldrà tibar-li de valent per sortir ja que ens quedaran els peus volats (La ressenya marca aquest pas de V+, però a nosaltres ens va semblar més de 6a). Superat el sostret arribarem per terreny fàcil fins la R (Molt còmode). Aquest llarg, per variar una mica, està molt ben protegit i transcorre sobre roca excel·lent.

L7 (IV+ - 35 metres). Sortirem sobre roca molt bona amb lleugera tendència a la dreta per anar a buscar una placa. És fàcil però una mica exposat. A les acaballes de la placa, trobarem un pas fi, però ben protegit, on els baixos ens haurem d'allargar bastant. Seguirem per un tram fàcil amb roca dubtosa fins a arribar a una panxeta fàcil de superar. A sobre la panxeta trobarem una feixa ampla i còmoda on s'instal·la la R. La reunió, difícil de reforçar, es munta sobre un espit i un pont de roca precari amb una baga podrida. Val la pena, com vàrem fer nosaltres, anar-se'n un parell de metres a l'esquerra i aprofitar la R amb dos parabolts de la via Fanal Nocturn.

L8 (6a+ - 45 metres). El millor llarg amb diferència. Deixarem la R i avançarem per una placa molt fina amb tendència a la dreta. En aquesta secció trobarem els passos claus del llarg, passos tècnics de peus d'aquells de mirar-s’ho bé (6a+). Deixarem la placa per continuar la nostra progressió per diedres i fissures. Tram mantingut sobre roca bastant bona. A les acaballes del llarg, assolirem una petita feixa, on trobarem un bon repòs abans d’encarar els últims metres de la via. Uns últims metres sobre roca excel·lent que abordarem en bavaresa i ens deixaran al cim. Muntarem la R en una savina.

El Joan treballant-se la placa inicial del L8. Fotos: Pablo

El Joan aguantant als diedres del L8. Fotos: Gerard

Descens: Sortirem cap a la dreta (est) a buscar el coll. Gairebé a l'alçada del coll, trobarem unes fites que ens conduiran a una feixa inferior. Seguirem la feixa cap a la dreta (est) passant per diverses balmes fins a arribar a una canal, per la que baixarem fins a assolir el camí principal, a uns centenars de metres del cotxe (35’).

Baixant cap al cotxe. Foto: Pablo

Un cop ens trobem al cotxe, baixem cap al poble d'Àger a fer un most, i a comentar la jugada. Tots coincidim en que es tracte d'una via amb trams aïllats que valen molt la pena, però en global l'hem trobada una mica massa trencada.

Cherokee Express (6b – 145 metres)

2010-01-27T19:03:00.008+01:00

Dissabte 28 de novembre, amb el Joan ja recuperat, decidim anar-nos-en a Canalda a fer la polèmica via Cherokee Express, de la que hem vist diverses piades i tenim curiositat per conèixer de primera mà el conflictiu itinerari. De manera que a les 8 del matí quedem a Manresa i enfilem cap a Solsona, on parem a fer el cafè de rigor abans d’adreçar-nos a la paret. Allà, coincidim amb un grup d’escaladors que també té intenció d’apropar-se a Canalda. Un d’ells, posteriorment ens n’assabentaríem, era en Mingo, company blogger que seguim!

Aproximació: A Solsona, agafarem la carretera que va cap al Port del Compte, desviant-nos al cap d’uns kilòmetres cap a Canalda. Seguirem la carretera fins que estiguem a l’alçada de la Paret de Canalda, on aparcarem. Seguidament, agafarem una pista que puja cap a la paret. A l’alçada d’un dipòsit d’aigua, ens desviarem a l’esquerra per un corriol (fites) que ens deixarà pràcticament a peu de via. L’itinerari s’inicia uns metres a la dreta d’unes balmes.

Nosaltres portàvem la ressenya d’en Joan Vidal, on a part del croquis, s’identifica amb facilitat la localització i el camí a seguir per arribar a peu de via. Aquí us la deixem:

Ressenya del Joan Vidal

Material: En tindrem prou amb 14 cintes exprés.

L1 (6a+ - 45 metres). Llarg recomanable. La sortida presenta el tram del llarg amb roca més discreta, però tot i així es bona. Sortirem amunt per situar-nos sota un sostret que després de flanquejar-lo (V+) l’evitarem per la seva esquerra amb uns passos d’encastament (6a). Superat aquest primer ressalt, seguirem a la caça d’un segon desplom que es pot vèncer pel mig, sense necessitat d’evitar-lo per l’esquerra (6a+). D’aquí fins assolir la R, seguirem amb tendència cap a la dreta superant algun pas atlètic aïllat en la nostra progressió.

El Joan encarant el 2n ressalt del L1. Fotos: Josep

L2 (6a – 25 metres). Sortida atlètica molt guapa (6a), per seguir per terreny cada cop més fàcil fins que arribarem a un tram brut i herbós. Aquí trobarem una corda fixa que ens permetrà arribar a la R fent caure el menor nombre de pedres possible.

El Joan arribant al tram herbós del L2. Foto: Josep

L3 (6a+ - 40 metres). Sortirem cap a l’esquerra a buscar un diedre, per seguidament tornar cap a la dreta, on anirem trobant un seguit de panxetes típiques de Canalda. Les anirem superant de forma atlètica aprofitant les excel•lents preses que anirem trobant, fins a situar-nos a una gran balma, de la que haurem de sortir per l’esquerra. Aquí comença el tram clau del llarg, sortida tècnica per situar-se a una placa que, durant uns quants metres, ens obligarà a treballar de valent. Tram tècnic i mantingut. Trobarem un munt d’assegurances, i el fet de xapar-les totes ens forçarà a bloquejar durant més estona, conferint al llarg més continuïtat de la que realment hi hauria si hi hagués més distància entre proteccions. Superat el tram de placa, anirem a la dreta a buscar una bonica i curta xemeneia que ens deixarà gairebé a la R.

El Joan no va poder gaudir del llarg sencer, ja que quan anava a encarar la placa va haver d’aturar-se durant uns minuts per deixar passar una cordada que rapelava per la via, fent caure alguna que altra pedra.

El Joan a punt d'encarar la placa del L3. Fotos: Josep

L4 (6b – 35 metres). Llarg molt recomanable. Just a l’entrada del llarg, trobarem el pas de 6b. Es tracte d’un parell de passos aïllats sobre placa molt vertical, on ens caldrà una bona tècnica de peus i aguantar de valent sobre presa petita. Al xapar la segona assegurança, et veus obligat a fer un bloqueig amb una mà sobre presa petita que li confereix dificultat al pas. Sortint d’aquesta secció, la via va a buscar un seguit de balmes, que anirem superant de forma atlètica, trobant sempre excel•lents cantells per progressar. Val la pena gaudir de la primera balma (6a+), que superarem pràcticament amb els peus volats. Finalment, el llarg perd verticalitat, i per terreny més fàcil ens permet arribar a la R.

Des de la R4. Foto: Josep

Descens: Caminant. Sortírem amunt amb tendència a la dreta, fins assolir una feixa, d’aquí, seguint fites anirem resseguint la paret cap a la dreta fins que trobarem la pista que tot rodejant la paret des de l’est, ens tornarà plàcidament fins l’aparcament.

La via ens ha agradat. Sense ànim de generar polèmica però, a l’igual que hi ha vies on penso que alguna assegurança addicional no estaria de més, aquesta és una via on penso que es podrien haver resolt els llargs amb la meitat de proteccions, conferint-li més ambient i emoció. Tot i així, he de confessar que la via m’ha agradat més del que m’esperava. “Chapeau” per l’equipador, la recomanaré!

Per cert, al baixar caminant, vàrem estar examinant la paret est: ombrívola, amb menys alçada i més descomposta, tot i així al Joan i a mi ens va cridar l’atenció un possible itinerari. Algú sap si per allà hi passa alguna via?

Mas Brullet (6c o V+/A1 - 295 metres)

2010-01-12T20:03:00.018+01:00

Dissabte 21 de novembre, com que el company de cordada habitual, el Joan, està malalt, quedem amb el Pablo i el Gerard per anar tots tres al Serrat del Moro a fer la Mas Brullet (1ªAscensió: Jaume Mas i Josep Mª Brullet, 1960). Cap dels tres l’ha fet mai, i ja sabem que diu la dita: “qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat”.

Nosaltres portàvem la ressenya del Pep Soldevila (“Las 100 mejores escaladas de Cataluña”), on es detalla molt bé l’itinerari, i la del Luichy-Buxó (“Montserrat Vertiente Norte”). Aquí us deixem el nostre croquis:

Aproximació: Ens adreçarem cap al Monestir de Santa Cecília on deixarem el cotxe. Creuarem la carretera i agafarem el camí de l’Arrel cap a l’esquerra. Al cap d’uns metres, trobarem un corriol que es desvia cap a la dreta i puja directe cap al Serrat. En 20 minuts ens plantarem a peu de via.

Material: 15 cintes exprés, 1 joc de camalots del 0,3 al 2 (0.5, 0.75, 1 i 2 repetits), semàfor d’aliens, 1 friend del 4, tascons i bagues per savines. També ens caldran els estreps i el fifí si el 9è llarg el pensem fer combinant el lliure i l’artificial.

L1 (V+/6a – 40 metres). El primer llarg és un diedre-fissura perfecte, llàstima que estigui tant “sobat”.

Vista del primer llarg. Foto: Josep

La progressió, combinant la oposició i l’encastament, se’ns va fer molt més dura del que ens pensàvem. La fissura està equipada amb tacs de fusta i material vell i divers i els camalots grans ens aniran de meravella per completar la protecció. Sortint del diedre, trobarem una reunió que ens saltarem per encarar una xemeneia estreta que surt per l’esquerra. Tot i que algunes piades indiquen que la sortida per la xemeneia és força complicada, donada l’estretor de la mateixa, no ens va semblar tant difícil. Reunió molt còmoda en una lleixa.

El Pablo progressant pel diedre de L1. Fotos: Josep

El Pablo a punt d'encarar la xemeneia final. Foto: Josep

L2 (V+/6a – 35 metres). Sortirem de la reunió cap a la dreta seguint una llastra-fissura d’autoprotecció fins a l’alçada d’un arbre que queda a sota d’un sostret. La superació del sostret és complicada, ja que costa situar-se, i ens haurem d’enfilar a l’extrem de l’arbre per poder sortir. Trobarem un friend a la fissura que ens permetrà protegir el pas. Un cop a fora, continuarem seguint la fissura en autoprotecció fins que assolirem el pas clau del llarg, l’entrada a la reunió. Es tracte d’un lleuger desplom que cal superar amb mans escasses i peus precaris on trobarem 2 pitons que ens permetran assegurar el pas. Reunió molt còmoda en una lleixa. A l’igual que l’anterior llarg, la roca està molt “sobada”.

Vista de l'inici del L2. Foto: Pablo

Progressant pel primer tram del L2. Fotos: Pablo

Des de la R1. Foto: Pablo

L3 (6b – 35 metres). Sortirem de la reunió flanquejant cap a la dreta, superant una placa ressenyada de 6b. Es tracte de tres passos fins i tècnics, però molt ben assegurats amb 2 espits, i que es poden escamotejar en A0. Al deixar la placa ens situarem a una canal herbosa i bruta, que ens conduirà fins un diedre fissurat molt guapo, que podrem protegir amb facilitat. Sortint del diedre trobarem la reunió, també molt còmoda.

El Gerard a la placa de 6b. Fotos: Josep

El Pablo a la R2. Foto: Josep

L4 (IV – 40 metres). Es tracte d’un llarg de tràmit. Sortida fineta amb un pas de IV no massa exigent, protegit amb un rebló rovellat, que ens deixarà a una feixa. Un cop a la feixa, anirem flanquejant cap a la dreta fins a una gran alzina on muntarem la reunió, novament molt còmoda.

El Pablo al pas de IV del L4. Foto: Josep

El Pablo al flanqueig del L4. Foto: Josep

L5 (V+ - 30 metres). Sortida per terreny fàcil a buscar un diedre evident. Avançarem cap a una zona de blocs, fàcil de superar per l’esquerra, però difícil de protegir i un cop sobrepassada, enfilarem el diedre, vertical i mantingut. Podrem protegir-lo al gust amb camalots petits i/o aliens. La sortida del diedre, una mica bruta, està protegida amb dos pitons. Superat el diedre, localitzarem la reunió a la nostra dreta. Reunió Còmoda.

Des de la R4. Foto: Pablo

Superant els blocs per l'esquerra del L5. Fotos: Pablo

Progressant pel diedre del L5. Foto: Pablo

L6 (V/V+ – 15 metres). Sortirem de la reunió enfilant-nos a un arbre que tenim a la nostra dreta i que ens permetrà superar una panxeta on hi ha el pas de V/V+. Un cop sobrepassada la panxeta, seguirem avançant per una placa ajaguda i fàcil fins la R. La R té un únic parabolt, però la podrem reforçar fàcilment amb els camalots.

La R6 refoçada amb els cams. Foto: Josep

L7 (V+ – 40 metres). Anirem a buscar de nou un diedre-fissura evident. La sortida de la reunió és per terreny fàcil, però cal anar amb compte amb els blocs de pedra, ja que n’hi ha de descalçats. Arribats al diedre, superarem un primer tram en bavaresa fins a caçar un espit. A partir d’aquí, ens tocarà treballar-nos el diedre-fissura, combinant l’oposició i l’encastament. Trobarem material a l’interior de la fissura que ens permetrà protegir els passos. Sortint del diedre, arribarem a una gran lleixa on muntarem la reunió.

El Gerard treballant-se el diedre del L7. Fotos: Josep

Des de la R6. Foto: Pablo

L8 (III+ – 10 metres). Llarg de tràmit. Sortirem en tendència a l’esquerra i amunt per anar a buscar l’inici de la fissura del 9è llarg. Trobarem un pitó, i un rebló per protegir els passos. Reunió còmoda.

A la meitat del fàcil L8. Foto: Pablo

Des de la R7. Foto: Pablo

L9 (6c ó V+/A1 – 30 metres). Que ningú s’enganyi, no és un llarg d’artificial, per tant haurem d’escalar. Tot i que algunes assegurances estan el suficientment properes les unes de les altres, trobarem passos obligats en els que haurem de sortir en lliure.

Sortirem de la reunió a caçar un primer pitó, aquí la fissura va en tendència a la dreta, amb un pas obligat i atlètic per pujar a una primera lleixa. Des de la lleixa, començarem a enfilar la fissura vertical, treballant els encastaments, l’oposició i la bavaresa. El material que hi ha per protegir el llarg, pitons en emplaçaments dubtosos, reblons rovellats amb la xapa a punt de saltar, bagues podrides, ..., no ens permetrà fer masses floritures en lliure, a no ser que tinguem el grau ben consolidat. A part de les peces que trobarem a la paret, haurem de completar la protecció amb camalots grans. El pas clau el trobarem a la sortida en lliure que flanqueja cap a l’esquerra, i ens ha de portar a la reunió, a la part final de la fissura.

El Pablo esforçant-se de valent al L9. Fotos: Josep

El Gerard als últims metres del L9. Foto: Pablo

Des de la R9. Foto: Josep

L10 (IV – 20 metres). Sortida de la reunió resseguint l’espero fins al cim. Únicament trobarem un parabolt a mig llarg. Podem enllaçar una savina al deixar la R i posar un camalot una mica més amunt, abans d’arribar al parabolt. D’aquí fins al cim, més fàcil, però sense assegurar. La reunió la muntarem sobre dos burins molt rovellats i allunyats l’un de l’altre.

Descens: Del cim de l’agulla, crestejarem fins la canal. Un cop a la canal, agafarem un corriol que ens portarà amunt i cap a l’oest. Al cap de poca estona, trobarem les marques que ens conduiran fins als ràpels de la canal de Sant Jeroni. Trobarem el primer ràpel en un arbre, que ens deixarà a una segona instal•lació amb dos espits a mitja paret. Des d’aquesta última ens despenjarem ja fins la canal de Sant Jeroni, per on retornarem cap a Santa Cecília. (1 hora)

Marca que ens indica el camí per trobar els ràpels. Foto: Pablo

Un cop al cotxe, i després de contemplar durant una bona estona la muralla que forma el Serrat del Moro, decidim anar-nos-en a Monistrol de Montserrat a fer la birreta de rigor, i a comentar la jugada.

Vistes de l'imponent Serrat del Moro. Fotos: Josep

Sembla mentida, tot i haver fet una de les vies més clàssiques i emblemàtiques de Montserrat, tots tres tenim la sensació d’haver estat escalant en algun altre indret: fissures, encastaments, autoprotecció, ... aquesta muntanya no deixa mai de sorprendre’ns!

Gran Manitú (V+ - 310 metres)

2010-01-11T22:55:00.010+01:00

Dissabte 14 de novembre, com que el company de cordada habitual, el Joan, està absent per tenir que treballar, tot apuntava que tocaria anar a fer esportiva a Calders. Al final però, aconsegueixo convèncer a l’Edgar, fanàtic de l’esportiva, per anar a fer una via llarga. Pensant amb el meu company, em decideixo per la via Gran Manitú, a Roca Narieda. Pràcticament equipada (perquè ell no ha posat mai cap “catxarru”), amb un grau obligat ben assequible (perquè ell té el V+ més que superat), amb uns primers llargs senzills (perquè ell es pugui anar adaptant), on, tot i els 310 metres, no hi ha sensació de timba (perquè no el preocupi l’alçada) i... perquè enganyar-vos... perquè la placa final fa una pinta brutal, i jo tinc moltes ganes de fer-la!!!

Aquí us deixo la ressenya d’onaclimb, i la del bloc del Xavi

A les 8 del matí, sota una fina pluja que ens convida a deixar-ho córrer, sortim de Manresa. Després del cafè de rigor al Tahussà, a Coll de Nargó, i veient que els núvols van escampant, decidim no demorar-ho més i enfilem cap a Roca Narieda. No tindrem un dia assolellat, però sembla que la pluja ens respectarà!

Aproximació: Poc després de Coll de Nargó, agafarem la L-401 (trencall a mà dreta), i seguirem per aquesta carretera fins que trobem a la nostra esquerra el trencall cap a Canelles. Després d’uns centenars de metres, trobarem una petita esplanada a la nostra esquerra, on podrem deixar el cotxe. De l’aparcament surt una pista que baixa fins al riu de Canelles. Després de creuar-lo, anirem seguint el corriol que primer a l’esquerra i llavors cap a la dreta, va enfilant cap a la paret (fites). El camí no està massa fresat, però la gran placa a la dreta del cim de Narieda Sud ens ha de permetre orientar-nos amb facilitat. El peu de via el trobarem en una canal, on hi ha el nom escrit. (35’)

Material: La via està semi-equipada, però els passos claus estan protegits amb parabolts. Nosaltres portàvem 12 cintes exprés, tascons, bagues i un joc de camalots C4 (0,3 al 2). Imprescindible portar cordes de 60 m.

Un cop a peu de via, i després d’un últim repàs al muntatge de reunions, al funcionament del Reverso i d’aclarir els últims dubtes a l’Edgar (“Això vols dir que frena? No ens aniria millor el Grigri?”, “Tot això he de portar penjat?”...) ens equipem i ens preparem per començar. Decidim que el primer llarg el farà l’Edgar, ja que és molt senzill, i li anirà bé per anar-se familiaritzant a l’escalada amb llast (motxilla, friends, bagues, ...), alhora que li permetrà entrar en matèria de forma gradual.

L'Edgar equipat amb els estris de via llarga. Foto: Josep

L1 (IV – 50 metres). Sortirem per una placa tombada amb llastres a caçar el primer parabolt que es troba a uns 8-10 metres de terra. Superada la mateixa, haurem d’anar en compte de no anar-nos-en cap a l’esquerra, ja que la via segueix amb tendència a la dreta tot superant un seguit de ressalts amb passos aïllats que no ens implicaran masses dificultats. La reunió és molt còmode.

La placa inicial del primer llarg. Foto: Josep

Aquí ens va començar a plovisquejar, i varem començar a dubtar de si el temps ens permetria seguir, tot i així, decidim fer un llarg més i veure que passa.

L2 (IV+ – 50 metres). El segon llarg és molt similar a l’anterior, però trobarem passos aïllats una mica més difícils. Sortirem cap a l’esquerra superant un seguit de plaques que ens deixaran en una canal per la que avançarem fins la R. La reunió és molt còmode.

Com que seguia plovisquejant, decidim parar una estoneta tot fent una cigarreta per veure si escampava (Això d’anar amb un company de cordada amb els meus mateixos vicis està molt bé, no vaig haver-me de sentir en cap moment la frase “Ja fumaràs després, ara tira!”). Ja amb el cel més clar, decidim seguir endavant.

L3 (V – 60 metres). El llarg comença amb un flanqueig a l’esquerra, a buscar un parabolt, sobre una placa d’adherència molt ajaguda i fàcil. Un cop xapat el parabolt, seguirem amunt i amb tendència a la dreta a buscar una diedre-xemeneia. Aquesta ziga-zaga sobre terreny de poc interès, primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta, ens generarà molt fregament a les acaballes del llarg. El nostre consell és sortir de la reunió recte amunt a buscar directament el diedre-xemeneia (trobarem savines per assegurar-nos), saltant-nos el flanqueig a l’esquerra.

Un cop al diedre-xemeneia, trobarem les dificultats del llarg. Començarem situant-nos al diedre per, a mida que progressem, anar sortint cap a l’esperó. Un cop a dalt de tot, seguirem per terreny fàcil, però una mica trencat fins a la R. Novament molt còmode.

L'Edgar anant a buscar el diedre-xemeneia. Foto: Josep

L'Edgar embolicat amb la corda doble, a la sortida del diedre-xemeneia. Foto: Josep

L’Edgar, al diedre va posar a prova els camalots, penjant-se a dues mans d’un C4 (0,75) que havia col•locat ell mateix uns segons abans. Aquesta maniobra, li va permetre, per una banda, aconseguir sortir de la xemeneia on s’havia ficat, i per l’altre comprovar que els friends, si estan ben posats, aguanten sense problemes!!!

L4 (III+ – 40 metres). És un llarg de transició que ens portarà, després d’una petita grimpada i una passejada fins la base de la imponent placa que recorren els últims llargs de la via.

L5 (V+ – 60 metres). El millor llarg de la via. Seixanta metres de placa d’adherència tècnica i molt mantinguda, amb passos de V/V+ obligats, i on haurem d’escalar entre xapa i xapa, ja que les assegurances allunyen i la protecció entre les mateixes és complicada. El pas clau del llarg, per fer-ho més divertit, el trobarem a l’entrada a la R. La reunió és incòmode, penjats a mitja placa.

La placa del cinquè llarg des de la R4. Foto: Josep

A la R5. Foto: Josep

L'Edgar a punt de començar el L5. Foto: Josep

L'Edgar encarant els metres finals del L5. Foto: Josep

L6 (V – 50 metres). La primera part d’aquest llarg, és la continuació de la placa del llarg anterior, per tant, la tònica serà la mateixa: passos tècnics d’adherència obligats entre xapes. Sortirem de la R navegant per la placa amb tendència a la dreta, per seguir després recte amunt a buscar un desplom que remata la placa d’adherència. El desplom, és d’aquells agraïts de fer, amb molt bona presa i fàcil de protegir. Superat el mateix, seguirem per terreny fàcil, i amb tendència a la dreta a buscar la última R (molt còmode).

El sisè llarg des de la R5. Foto: Josep

L’Edgar, capaç d’encadenar passos d’esportiva inhumans i de barallar-se amb problemes de boulder impossibles va veure com el seu cos es bloquejava a l'alçada del segon parabolt i havia de ser despenjat novament fins la reunió. Una nova mostra de que el cap en l’escalada és el múscul més important!

Un cop a la reunió, i després de la cigarreta de rigor de final de via, endrecem el material i ens preparem per la baixada, que no és de les curtes.

Publicitant la Consulta Popular del 13D a Calders. Foto: Josep

Descens: Segons la ressenya, es pot fer rapelant, però després de pujar la via, jo no el recomanaria, tenim molts números de que se’ns enganxin les cordes. Per tant, la millor opció és caminant. Des de la última reunió, pujarem amunt sempre amb tendència a la dreta, fins que assolirem un corriol que seguint cap a la dreta ens portarà a un primer coll. El passarem i continuarem, seguint unes fites, que ens portaran a un segon coll, on trobarem la canal de baixada. Un cop al peu de la carena, desfarem l’aproximació fins al cotxe (1 hora)

Via molt recomanable, encara que només sigui per poder gaudir dels dos últims llargs de placa. Una molt bona opció, per quan els dies siguin una mica més llargs, ha de ser continuar l’ascensió fins al cim de Narieda, empalmant la Gran Manitú amb la Sal de Frutas Eno. Me l'apunto.

Via G.E.M. (6a+ - 150 metres)

2009-12-17T20:01:00.005+01:00

Dissabte set de novembre, com cada setmana, el Joan i jo quedem per anar a escalar, avui però, ens acompanyarà el Jonatan, un alumne avançat que frisava per venir a penjar-se un cop acabat el curset d’escalada. Tot i que inicialment teníem intenció de fer la Mickey Mouse als Plecs de la Vinya Nova, al final ens decantem per la G.E.M., ja que és menys obligada i força protegida, i pensem que el Jonatan la gaudirà més.

Nosaltres portàvem la ressenya de la Guia “Montserrat Cara Sur” del Luís Alfonso i el Xavi Buxó. Aquí us deixem el croquis que hem fet nosaltres:

Croquis Via G.E.M. fet per nosaltres.

Aproximació: Després de travessar el Bruc Residencial ens dirigirem cap a la Masia de la Vinya Nova. Després d’aparcar a l’esplanada de sota el Restaurant, agafarem la pista que va cap a la muntanya. De seguida ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques que, tot fent ziga-zagues, ens portarà, passant de llarg el Pollegó Oest, fins a la Roca Gris. Un cop a la Roca Gris, pujarem per la canal de la dreta que ens deixarà, en cinc minuts, a peu de via. L’itinerari comença en una placa, just al costat esquerra de la via Urquiza-Olmo. (30’)

Material: 18 cintes exprés i alguna baga. Friends i/o tascons poden ser útils per la segona tirada, nosaltres no en vàrem posar cap. Si es va just de grau, pot ser útil un estrep pels passos de 6a+.

Un cop a peu de via, ens equipem i ens repartim els llargs, avui estic de sort, me’n toquen dos, el primer i el quart. El Jonatan farà el segon, i el Joan el tercer.

L1 (V – 40 metres) A l’inici del L1 trobarem el pas clau del llarg. Haurem de superar un lleuger ressalt sobre roca bastant delicada (V). Un cop superat aquest, seguirem progressant sobre placa ben assegurada (IV) però per terreny un pèl brut. La roca anirà millorant a mida que avancem. La Reunió, bastant còmode, la muntarem sobre una alzina.

El Joan progressant al primer llarg. Foto: Josep

L2 (V+ - 50 metres) Sortirem de la R pel diedre que es forma davant nostre, per després d’uns metres fer un flanqueig tècnic de peus cap a l’esquerra (V+) i seguir per un mur vertical i mantingut fins a una fissura que marxa en diagonal cap a la dreta. La nostra progressió per la fissura no ens donarà excessiva treva i ens obligarà a treballar la nostra tècnica (V/V+). A les acaballes de la fissura, tenim l’opció de muntar una reunió, però és millor saltar-se-la i seguir endavant uns 10-15 metres més, superant el lleuger ressalt que forma la fissura per passar a l’esquerra i situar-se sobre una placa ajaguda i fàcil que ens conduirà a la següent reunió.

Des de la R2. Foto: Josep

L3 (6a+ - 35 metres) Possiblement sigui el millor llarg. Sortirem amb tendència a l’esquerra superant un lleuger desplom molt tècnic i que ens obligarà a esforçar-nos de valent, per situar-nos a continuació sobre una placa vertical i mantinguda amb roca excel•lent. La nostra progressió per la placa anirà de més a menys dificultat i serà sempre amb tendència cap a la dreta fins a la R. El Jonatan, amb problemes per superar l’entrada tècnica i dura del llarg, va poder-ho solventar amb l’ajuda d’un estrep.

Entrada tècnica del L3. Foto: Josep

El Jonatan a l'entrada del L3 amb l'ajuda de l'estrep. Foto: Josep

L4 (6a+ - 25 metres) L’últim llarg concentra les dificultats en un parell de desploms. Sortirem de la R amb tendència a la dreta per anar a buscar el punt més dèbil del primer ressalt, que superarem amb un pas tècnic de peus (V+) . Superat el primer, anirem cap a la dreta a buscar el segon desplom. Aquest molt més atlètic, ens obligarà a tibar fort (6a+). Seguirem per terreny fàcil fins al cim, on muntarem la R en una savina. Llarg molt recomanable.

Vista dels dos ressalts a superar del L4. Foto: Josep

Descens: Anirem cap a la dreta a buscar els ràpels de la via Urquiza-Olmo (fites). Baixarem en 3 ràpels de 40, 40 i 55 metres respectivament que ens deixaran a peu de via. D’allà, desfarem el camí d’aproximació fins al cotxe.

Rapelant per la Urquiza-Olmo. Foto: Josep

Un cop al cotxe, coincidim tots en que els millors llargs, amb diferència, han estat els dos últims, que, tot i concentrar els passos més durs del recorregut, recorren els murs verticals amb la millor roca de la via.

VIA SOL SOLET (IV+ - 130 metres)

2009-12-15T19:59:00.009+01:00

Ja feia temps que intentava convèncer al meu cosí per venir a escalar, però quan no era una cosa n’era una altra i mai trobàvem el moment. És un xicot molt ocupat (Sarcasme!). Aquest novembre però, aprofitant que vàrem coincidir esmorzant al cap de setmana a Calders, per fi, vaig aconseguir que acordéssim una data. Com que ell mai ha fet tàpia, em decideixo a portar-lo a la Miranda de Can Jorba. Allà podrem fer la Sol Solet: via totalment equipada, de grau molt assequible i amb uns quants metres on experimentar noves i positives sensacions.

De manera que, a quarts de dotze del migdia, passo a recollir-lo pel Bar Soldevila. Després del cafè de rigor, enfilem cap al Bruc.

Nosaltres portàvem la ressenya de Rocktopo que està molt bé. Aquí us deixo la ressenya de “Ressenya".

Croquis de la via.

Aproximació: Després de travessar el Bruc Residencial, ens dirigirem cap a la Masia de Can Jorba, on aparcarem. Del pàrquing, sortirem pel camí que passa per l’esquerra de la capella i que ens porta cap a les parets. Anirem passant, sempre cap a l’est, per sota dels diferents sectors d’escalada esportiva de Can Jorba (El Gronxador, Guacamayo) fins que arribarem a l’inici del Joc de l’Oca. La via Sol Solet comença enmig d’unes alzines a la placa sud-est.

Material: Si ho volem xapar tot, necessitarem 11 cintes exprés. (Si decidim enllaçar el primer i el segon llarg, i ho volem xapar tot, necessitarem 14 exprés)

Un cop a peu de via, acordem que tiraré jo de primer tots els llargs, i ell anirà fent de segon. Fem un últim repàs a les diferents tècniques que haurà d’utilitzar i comencem.

L1 (IV+ - 30 metres) Sortirem amunt entre les alzines a caçar la primera xapa. Un cop assegurats, seguirem amb lleugera tendència cap a l'esquerra, seguint la filera de xapes que ens va marcant el camí fins la primera R. El pas clau del llarg el trobarem a l’inici, que és on la roca està més polida, tot i així no és excessivament complicat i està molt ben protegit.

L'Amando a les acaballes del primer llarg. Foto: Josep

L2 (IV – 20 metres) Sortirem recte amunt sobre una placa excel•lent fins la R. Nosaltres no ho vàrem fer, però val la pena enllaçar el primer i segon llarg.

L'Amando, ja més còmode, a la R2. Foto: Josep

Vistes des de la R2. Foto: Josep

L3 (IV – 30 metres) A mi sempre m’ha semblat el millor llarg. Sortim de la reunió amb lleugera tendència cap a la dreta superant trams verticals amb molt bona roca, per finalment desviar-se novament cap a l'esquerra a buscar la Reunió.

L'Amando gaudint del bonic tercer llarg. Fotos: Josep

L4 (IV+ - 25 metres) Sortirem de la reunió flanquejant cap a la dreta on haurem de superar un lleuger ressalt entre unes savines. Seguidament, sortirem cap a un diedre que sobrepassarem per situar-nos a la placa dreta del mateix, on trobarem una esplèndid mur vertical. A les acaballes de la placa, tornarem a situar-nos al diedre, i sortint més a l’esquerra arribarem a la Reunió.

L'Amando encarant el diedre del quart llarg. Fotos: Josep

L5 (IV – 25 metres) Sortim recte amunt per terreny còmode fins a la base d’un sostre, que evitarem per l'esquerra. Un cop superat el sostre, no hem de seguir pujant amunt, sinó que hem d’anar flanquejant cap a la dreta a buscar la R.

Descens: Rapelant per la via Escabroni-Escapullini. Sortirem assegurats de la R5 de la via Sol Solet flanquejant cap a la dreta a buscar la instal•lació de ràpel de la via Escabroni-Escapullini, que es troba a uns 5 metres aproximadament. Un cop a la mateixa farem el descens en tres ràpels de 45, 30 i 45 metres. El primer dels tres volat.

L'Amando al ràpel volat de la Escabroni-Escapullini. Fotos: Josep

Un cop a peu de via, sense encantar-nos massa, recollim el material i enfilem cap al cotxe, ja que ens queda poca estona de llum. Com que encara no hem menjat res des del matí, decidim anar-nos-en plegats a sopar a casa la “iaia” Cristina, que segur que estarà encantada com sempre de tenir-hi els nets! Tot sopant, comentem l’escalada, sembla que ha estat molt positiva. Espero que ho hagi gaudit tant com jo, i que puguem compartir cordada en properes ocasions.

Via Àfrica (5b - 75 metres) i Me'n vaig a Mallorca (6a+ - 70 metres)

2009-11-26T18:49:00.008+01:00

Dissabte, 31 d’octubre, el Joan i jo quedem amb el Carlos per anar a escalar. El Carlos és un aspirant a cursetista que, donat que les places del curset d’escalada del CECB estaven complertes va quedar-ne fora. Quedem amb ell a Oliana i d’allà marxem cap a la Paret del Grau: vies assequibles, ben protegides, amb roca perfecte i de pocs llargs, ideal per començar!

Decidim que el millor és començar per la Via Àfrica, i després, un cop acabada, i si encara està animat en farem alguna altra de la zona.

A sota us deixo la ressenya de la via, del blog d’en Xavi:

Aproximació: Un cop al Coll de Nargó, enfilarem cap a les agulles de Nargó (Coll Piquer) on aparcarem. D’allà, fins a les vies no tenim més de 5 minuts.

A l’arribar a peu de via m’adono que m’he deixat el casc, comencem bé! Sort que la roca aquí és prou bona i podré escalar sense assumir masses riscos. Creuem els dits!

Aprofitant que encara no hi ha ningú, ens posem a la via Àfrica. Aquesta ja la he piada en una altra ocasió, de manera que comentaré únicament quatre detalls.

La idea inicial era que el Carlos fes el primer llarg, però ens adverteix que no està segur del tot de saber fer correctament la R. De manera que comença el Joan, que empalma primer i segon llarg.

El Joan al L1 de la via Àfrica. Foto: Carlos

Assegurant al Joan al L1 de la via Àfrica. Foto: Carlos

El Carlos, tot i ser bastant novell, es posa correctament a la roca i avança amb molta facilitat.

El Carlos progressant per la placa del L2 de la via Àfrica. Foto: Josep

A continuació faig jo el tercer llarg, sempre he trobat que és el millor de tots.

Assegurant al Joan des de la R3 de la Àfrica. Foto: Carlos

Un cop estem tots a la R, en lloc de rapelar per la via del Manelet, per on està pujant gent, ens desplacem cap a la via Me’n vaig a Mallorca per on baixem amb dos ràpels.

El Joan buscant la instal·lació de ràpel de Me'n vaig a Mallorca. Foto: Josep

Rapelant per la via Me'n vaig a Mallorca. Foto: Carlos

Acabada la via, i veient que el Carlos es troba còmode a la paret decidim provar la línia Me’n vaig a Mallorca, ja que al fer el ràpel, tant al Joan com a mi ens ha cridat l’atenció.

Material: Via totalment equipada, únicament necessitarem 8 cintes exprés i reunions. Si com nosaltres, es decideix empalmar algun llarg, millor portar 12 exprés.

L1 (6a – 25 metres). Sortirem amunt a buscar una primera panxa molt evident, on trobarem el primer pas de mirar-s’ho bé. Per superar el desplom per la vertical, ens caldrà posar-nos-hi molt bé de peus, ja que les presses de mans són escasses. Aquest pas es pot escamotejar lleugerament si sortim per l’esquerra del ressalt.

El Carlos treballant-se la sortida de la primera panxa. Fotos: Josep

Superat aquesta primera panxa, ens situarem sota un nou desplom similar a l’anterior però que, aquest cop, si que evitarem en la mesura del possible per l’esquerra. Seguidament trobarem el que possiblement sigui el pas obligat de 6a. Una sortida d’un diedre en bavaresa on ens resultarà bàsica una bona tècnica de peus si ens volem estalviar de tibar com bèsties. A partir d’aquí, arribarem a la R per terreny menys obligat.

El Carlos abans d'encarar el pas en bavaressa del L1. Foto: Joan

L2 i L3 (6a i 6a+ - 45 metres). Com que el Joan té el colze dolorit, decidim que jo faré els dos llargs restants. Sortirem de la R1 flanquejant en tendència cap a la dreta a buscar un diedre. Gairebé al capdamunt del diedre, ens haurem de situar a la placa per poder seguir progressant.

Al diedre de la sortida del L2. Foto: Carlos

Aquí entrarà en joc l’adherència, ja que la placa no presenta pràcticament cap opció franca per a les mans. Després d’uns metres, més psicològics que difícils, tornarem a situar-nos sobre un terreny més fàcil, que ja no deixarem fins la R2. Si com nosaltres es decideix empalmar el L2 i el L3, és millor no xapar a la R2 per evitar el fregament. Per sortir de la R2, haurem de superar un desplom bastant pronunciat. Per fer-ho, ens caldrà pujar peus i bloquejar d’una pinça amb la dreta mentre anem a caçar, en dinàmic, un pont de roca amb l’esquerra que costa de veure. No saps com, però l’acabes trobant! Es tracte d’un pas molt guapo, pel meu gust el millor de la via.

A punt d'encarar el desplom de l'inici del L3. Foto: Carlos

Superat el desplom, tornarem a tenir que treballar l’adherència sobre placa fins la R3, però trobant els reposos necessaris per progressar de forma relaxada. Val la pena ressaltar els últims deu metres de la via, on navegarem sobre un calcari perfecte d’aquells que es deixen fer.

Descens: Si anem en cordes de 60, podem muntar un únic ràpel fins a terra des de la R3. Les cordes arriben justes, però arriben bé. Tot i així, totes les reunions de la via estan equipades per rapelar.

Un cop a terra, decidim recollir el material i enfilar cap a Oliana a fer el got. La jornada ha estat rodona, és nota... marxem tots amb aquell somriure estúpid de satisfacció!

Integral Aresta Ribes-Anxaneta (6b+ – 305 metres)

2009-11-24T18:34:00.012+01:00

Dissabte 23 d’octubre, després de cinc setmanes de curset, on no es pot dir que haguem escalat massa, el Joan i jo quedem per anar a fer alguna cosa per Montserrat. Esperem trobar les parets seques, ja que els últims dies ha plogut.

La idea inicial, tot i que fa molts dies que no tibem, és acostar-nos a l’Anxaneta (6c - 310 metres / Obligat: 6a) al Pollegó Oest, però aquesta via no està triada a l’atzar. L’Anxaneta es troba a tocar de l’Aresta Ribes (6a – 315 metres / Obligat: V+) i totes dues vies comparteixen unes quantes reunions, de manera que, segons com vagi la progressió, podrem passar d’una via a l’altra.

Aproximació: Travessarem el Bruc residencial, i ens dirigirem cap al restaurant de La Vinya Nova, on aparcarem el cotxe. Des del pàrquing, ja es divisa el Pollegó Oest. Agafarem una pista que va cap a la muntanya, i al cap de poc ens desviarem per un camí a mà dreta amb marques blanques i vermelles que, tot fent ziga-zagues ens portarà pràcticament fins la base de la paret. A l’alçada del Pollegó, ens desviarem a la dreta novament per anar a buscar el peu de via. La via Anxaneta comença a la cara est del Pollegó, a la dreta de l’Aresta Ribes i uns metres més amunt pujant per la canal. Localitzarem la R0 en una petita feixa-forat que va a buscar un diedre, aparentment una mica trencat. (25’)

Material: Els llargs que vàrem fer de les dues vies estan pràcticament equipats i únicament necessitarem 14 cintes exprés i bagues per encintar savines. Ens poden resultar útils els tascons i els estreps si es va amb el grau just, però no són imprescindibles.

Nosaltres portàvem la ressenya del llibre de La Vinya Nova&Can Jorba de Rocktopo, que és molt complerta i al mateix full ens apareixen les ressenyes de les dues vies. Aquí us deixo la que hem fet nosaltres a partir de la fotografia del Pollegó, i la del Luichy de l'Aresta Ribes, on he afegit en blau els llargs de l'Anxaneta que varem fer.

Itinerari que vàrem seguir. En verd l'Anxaneta i en vermell l'Aresta Ribes

Ressenya del Luichy. En verd l'Aresta Ribes, en blau l'Anxaneta.

Un cop a peu de via, el Joan em cedeix molt amablement el primer llarg de l’Anxaneta, possiblement el llarg més dur. A partir d’aquest, ens anirem alternant.

L1 (6b+ – 20 metres). Sortida de la R0 molt ben protegida amb parabolts. Anirem seguint un diedre una mica trencat i desplomat, però on trobarem bones preses. A la part superior del diedre, trobarem el pas clau del llarg. Haurem de sortir del diedre per posar-nos a la placa. Aquí ja anava just de piles! Masses dies sense escalar! Sense dubtar-ho, m’agafo de cintes i surto a la placa. Sembla mentida, no crec que hagi fet més de 15 metres i ja estic fos! Decideixo seguir amb artifo un tram més però, en la meva progressió, un tascó que he posat em salta i vaig a parar novament a l’alçada de la sortida del diedre! Comencem bé! Sense pensar-m’ho massa, torno a pujar amunt, aquest cop però, quan em trobo a l’alçada de la R2 de l’Aresta Ribes decideixo flanquejar cap allà. Un parell de passos de V/V+ una mica exposats, i ja ens situarem pràcticament a la lleixa de la R2 de l'Aresta Ribes. Després, revisant la ressenya, veiem que hauria estat més fàcil seguir amunt que flanquejar, ja que els passos compromesos del L1 ja els havíem passat.

L2 (IV+ – 45 metres). Llarg molt fàcil. Sortim amunt a buscar un parell de ponts de roca, a partir d’aquí anirem progressant per terreny més assequible fins a la R. A part dels ponts de roca, trobarem un pitó, i podrem encintar un arbust. La R ens la saltarem, per muntar-la al collet que hi ha darrera la bola cimera de l’agulla que escalem.

L3 (V+ – 60 metres). Aquest llarg em toca novament a mi. Sortida fàcil sobre roca trencada i descomposta que fa que t’ho hagis d’anar mirant. Per assegurar-nos, encintarem els arbustos que anirem trobant. Als vint metres, trobarem un arbre on si pot muntar la R, però, si porteu cordes de 60, nosaltres aconsellem seguir pujant. Des de l’arbre, passarem a la placa de la dreta, i seguirem la nostra progressió cap a un ressalt vermellós. La roca va millorant quan més amunt estem. Els millors passos del llarg (i segons diuen els més obligats) es troben al superar la panxeta vermellosa. Es tracte d’un pas d’equilibri, on cal pujar peus i tibar-li. Superat el ressalt, anirem per terreny molt fàcil fins a la R.

L4 (III - 15 metres). És un canvi de reunió de tràmit, per situar-nos novament a la lleixa de l’agulla.

L5 (6a - 55 metres). Aquest li toca al Joan. Sortida de 6a, on haurem d’anar a caçar un bon canto amb la mà dreta, però que ens obligarà a estirar-nos. D’aquí cap amunt, seguint les xapes. La dificultat del llarg va de més a menys. Superat el pas de 6a, ens trobarem un tram mantingut de V/V+, on tocarà aguantar-li, per després veure com la paret va perden verticalitat fins a la R. Un cop a la R, ens la saltarem i seguirem en passos de III fins la següent R que queda en un collet.

L6 (V – 40 metres). Aquí tenim dues opcions, posar-nos per una canal herbosa, que és per on sembla ser que passava la via original, o bé enfilar per la variant que va per la placa. Nosaltres ens decantem per aquesta última. Un cop a la R, novament ens la saltem per anar a muntar la R en un arbre que hi ha uns metres més amunt.

L7 (6a – 50 metres). Aquí varem decidir novament posar-nos a la via Anxaneta, ja que els llargs surten del mateix punt. Sortirem a caçar dos ponts de roca per terreny fàcil, per desviar-nos a la dreta cap a la placa amb millor roca. Anirem sortint per la placa amb tendència a la dreta fins que trobarem un ressalt que ens obligarà novament a esforçar-nos una mica. Ja tocava! Aquí el pas clau es troba al superar la panxeta que ens canvia de totxo. Trobarem un primer pas on ens harem d’allargar per poder caçar un gran forat. Des del forat, seguirem amunt, treballant la tècnica de peus, ja que la placa és més fina del que sembla. Després d’uns metres, la placa perd novament verticalitat fins la R.

L8 (V – 20 metres). Aquí, ens posem novament a la via Aresta Ribes. Trobarem un pas de V per sortir de la R i posar-se en un diedre una mica trencat. El diedre es va convertint en fissura a mida que avancem. Val la pena sortir del diedre i posar-se a la placa de l’esquerra, ja que la roca millora substancialment. Únicament hi ha dues assegurances a l’inici del llarg, però es pot fer sense masses complicacions. La R es pot muntar en una instal•lació que trobarem pràcticament al cim, o bé podem seguir una mica més amunt per muntar-la en una savina.

Un cop al cim, és moment per recollir el material, gaudir de les vistes i mentalitzar-se per la baixada que ens espera (per un camí bastant perdedor i ple de bardisses).

Descens: Des del cim, seguirem carenant, cap al nord. De seguida trobarem fites que ens guiaran cap a un corriolet a mà esquerra que entra al bosc i es dirigeix cap a la canal del Torrent de l’Artiga Alta, a l’est del Pollegó. Es tracte d’un corriol bastant perdedor, i el Joan i jo ens vàrem equivocar en un parell d’ocasions. Al final però, varem aconseguir arribar Torrent, i d’aquí, enllaçant amb la canal de les Dames, ja sense pèrdua, cap al camí de la Vinya Nova. Això si, degut que la canal estava humida, varem tenir que muntar un parell de ràpels aprofitant les instal•lacions de la ferrata de la canal de les Dames. (1h 30’)

L’Aresta Ribes és una via llarga i entretinguda, però el compromís, tot i no tractar-se d'una via d'iniciació, no és excesiu ja que els passos claus estan ben protegits. Malauradament, si es va bé de V+, s’escala bastant poc (l'últim tram del L3 i la primera meitat del L5). La propera vegada haurem de fer l’Anxaneta complerta, la roca té millor aspecte i sembla que a tots els llargs s’ha d’escalar. L’apunto a la llista.

No puc penjar fotos de la via, ja que, tot i portar la càmara, no tenia bateria.

Via Pirinaic (7a o V+/A2 - 145 metres)

2009-10-07T09:16:00.017+02:00

Dissabte 19 de setembre, quedem amb el Joan i el seu germà, l’Enric, per anar a escalar a Montserrat. Inicialment el Joan i jo teníem intenció d’anar a la Paret de Diables, però, a última hora decidim anar-nos-en a Sant Benet, a la Mòmia. La via escollida és la Pirinaic (1ª Ascensió: 10/1962 per J.Castelltort, J.Garcia i J.Ortiz), via de tall clàssic sense dificultats obligades.

Aproximació: Sortint del Monestir, ens dirigirem cap al refugi de Sant Benet, just abans d’arribar al refugi, ens desviarem per un caminet cap a la dreta, que ens portarà, després de travessar una porta de totxanes, per sota la Trumfa, la Prenyada i l’Elefant. Quan siguem a l’alçada de la Mòmia, trobarem una canal a mà esquerra que ens portarà a peu de paret. La via comença a l’alçada d’un arbre que hi ha just a l’inici de la canal que hi ha entre la Mòmia i la Momieta. Veurem dos burins a l’altura de la copa de l’arbre. (50’)

La via Pirinaic ressegueix les fissures estretes de la paret de la Mòmia. Foto: Josep

Material: Ens caldran 22 cintes exprés (si ho volem xapar tot), reunions, estreps i fifi (si no ho fem en lliure), diversos cordinos petits (algunes de les xapes les haurem d’encintar amb un cordino per passar-hi les exprés), tascons i/o friends (Nosaltres portàvem un joc de tascons i camalots del 0,3 al 1, però pot ser molt útil el 2).

Nosaltres anàvem amb la ressenya del llibre de Sant Benet de Rocktopo, que és molt complerta. Aquí us deixo la del Gatsaule, que també està molt bé:

Un cop localitzada la via, ens comencem a equipar i ens adonem que únicament portem 16 cintes exprés. Amb algunes bagues i mosquetons suplementaris que portem ens preparem unes quantes cintes més. Esperem tenir-ne suficients pel 2 llarg! Un cop a punt, ens repartim els llargs: els 3 primers els farà el Joan, jo faré els 3 restants i l’Enric aprofitarà per tirar-nos fotografies. A l’hora de la veritat, però, l’Enric es va animar, i va fer l’últim llarg.

El Joan, a part de les exprés també es va deixar les ulleres d'escalar! Foto: Josep

Impressionants fissures a la Santacana-Ferrera-Balbastro i Serrano-Araguz. Foto: Enric

L1 (IV+ – 15 metres). La via surt amunt pel costat d’un arbre, per anar a buscar dos burins que hi ha més amunt. Un cop aquí, anirem flanquejant cap a l’esquerra fins a situar-nos a una gran balma. El flanqueig, tot i ser fàcil, és delicat. A part dels burins, trobarem un parabolt i un pitó vell. Si tot i així no ho veiem clar, també podem xapar un coper. La reunió és molt còmode.

El Joan al flanqueig del L1. Foto: Enric

L2 (7a o V+/A2 – 30 metres). Sortida en lliure fàcil fins al desplom de la balma. A partir d’aquí, tres o quatre passos de A2, sobre parabolts i ponts de roca, que ens obligaran a esforçar-nos una mica.

El Joan arribant al desplom del L2. Foto: Enric

El Joan treballant-se l'artificial del L2. Fotos: Enric

El Joan, com que no sabia si tindria suficients cintes exprés, va recuperar-ne alguna en la seva progressió. Això va obligar-nos, a l’Enric i a mi, a estirar-nos de valent, sobre l’últim graó dels estreps, per aconseguir caçar les assegurances.

L'Enric, patint al desplom del L2!!! Fotos: Josep

Un cop superat el desplom arribarem a una fissura vertical. A partir d’aquí val la pena progressar en lliure. Quan la fissura es torna cega podrem seguir en lliure per la placa, amb tendència cap a la dreta. Gairebé a l’alçada de la reunió, ens trobarem algun pas finet; fàcil de superar en A0. La reunió no és massa còmode.

L'Enric, arribant a la fissura del L2. Foto: Josep

Mentre l’Enric es barallava amb la sortida del desplom del L2, vaig aprofitar per tirar unes quantes fotos a una cordada que gaudia a la Normal de la Momieta.

Cordada a la Normal de la Momieta (Pol i Sergi?). Fotos: Josep

L3 (6c+ o V+/A1 – 25 metres). Llarg molt vertical, on sortirem directament en A1.

El Joan a l'artificial del L3. Fotos: Enric

L'Enric a l'artificial del L3. Foto: Josep

Aquí trobarem moltes xapes casolanes, que ens obligaran a encintar cordinos per tal de poder xapar.

Els cordinos ens faran falta per poder assegurar-nos a les xapes casolanes. Foto: Enric

A l'incòmode R3. Foto: Enric

Aproximadament a la meitat del llarg, arribarem a una fissura, on haurem de canviar l’estil de progressió, passant de l'artifo al lliure. La fissura, una mica bruta, té algun pitó amagat al seu interior, però podrem protegir-la bé amb camalots i/o tascons. Cap al final del llarg, la fissura s’obre, convertint-se en un diedre. La R3 la trobarem en una balma. Reunió no massa còmode. Llarg recomanable.

Al diedre final del L3. Fotos: Enric

L4 (V+/A0 - 20 metres). El més difícil serà sortir de la balma superant un lleuger desplom que ens ha de permetre ficar-nos a un diedre. Teòricament, s’ha de tibar d’un bloc empotrat per poder sortir, però aquest bloc fa molt mala pinta. És millor sortir en A0, garantint que no arrencarem res. Un cop al diedre, anirem progressant amb molt de compte, ja que la roca està una mica trencada.

A la sortida trencada del L4. Fotos: Enric

A l’inici del llarg trobarem 2 parabolts, i després podrem anar protegint al gust amb l’ajuda dels camalots a partir de 0,75. Superat el diedre, arribarem a una terrasseta, on, a l’esquerra trobarem la reunió, realment còmode!

A la comodíssima R4. Foto: Enric

L5 (IV+ - 30 metres). Sortirem flanquejant cap a la dreta per anar a buscar la evident llastra-xemeneia.

Flanquejant cap a la llastra-xemeneia. Fotos: Enric

Tot i ser fàcil, fa respecte, ja que la primera assegurança es troba a uns 14 metres de la reunió. No ens caldrà situar-nos a l’interior de la xemeneia que es forma, podrem avançar còmodament amb oposició per l’exterior. Abans d'arribar al primer parabolt, podrem posar un camalot del 0,3 en una fissura a l'interior de la llastra. Un cop a l’alçada del parabolt, ens situarem a sobre la placa de la gran llastra, i seguirem per la mateixa fins la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro (molt còmode). D’aquí fins la R5, uns quatre metres en bavaresa per una increïble llastra més fina que l’anterior. La reunió és còmode per 2 persones. El llarg més recomanable.

Progresant al bonic L5. Fotos: Enric

La impressionant llastra-xemeneia. Foto: Enric

Assegurant des de la R5. Foto: Enric

L'Enric arribant a la R5. Foto: Joan

L6 (IV – 25 metres). Sortida amb tendència a l’esquerra per terreny fàcil, però sense assegurar. Anirem progressant direcció a un diedre que caldrà superar. Ja per terreny més còmode (III+), assolirem el cim.

L'Enric progressant pel L6. Fotos: Joan

En aquest llarg no vàrem trobar cap assegurança, però el vàrem poder protegir amb algun merlet. De totes maneres, nosaltres recomanem muntar la R5 aprofitant la reunió de la Santacana-Farrera-Balbastro, així podrem protegir la sortida de l’últim llarg amb un dels parabolts que hi ha a la reunió de la Pirinaic (que ens queda just per sobre), i alhora estarem molt més còmodes.

El Joan i l'Enric a la R de la Santacana, molt més còmode que la R5 de la Pirinaic. Foto: Josep

Aquí us deixo unes quantes fotos del cim.

La foto de grup.

Panoràmiques des del cim (Elefant, Gorros, Monestir). Fotos: Enric

Descens: Buscarem cap al NW de l’agulla un cable fix que ens permetrà baixar fins a una instal•lació de ràpel. Amb un ràpel de 40 metres ens plantarem a una feixa arbrada. Desgrimparem uns 20 metres per plantar-nos al collet on comença la via Normal. Des d’aquí ens adreçarem cap a Sant Benet i d’allà cap al Monestir (55’).

Un cop a Sant Benet, aprofito per mirar-me novament la paret. Vull que la imatge em quedi gravada. Durant les properes setmanes tenim el Curset d’Iniciació a l’Escalada, i passaran uns quants dies abans no puguem gaudir novament d’aquestes fantàstiques línies.

L'Elefant, la Trumfa, la Mòmia i la Momieta des de Sant Benet. Fotos: Enric

Desiré (8a+ ó V+/A1e - 215 metres)

2009-10-01T13:31:00.011+02:00

Dissabte 12 de setembre, decidim anar-nos-en al sempre anelat Cavall Bernat. El Joan ja hi havia pujat en un parell d’ocasions, per la Punsola i per la Normal, però el Pablo i jo encara no hi havíem pujat mai, i ens volíem treure l’espineta.

La via escollida, la Desiré (1ªAscensió: 01/12/1979 per J. Altimira, X. Nicolau, F. Parera i A.G. Picazo – Reequipada: 10/2006 per D.Tarragó, M.Grau i M.Grau pare).

En decantem per aquesta línia per diversos motius. El principal: l’itinerari de la via ens sembla molt atractiu. Els secundaris: el grau sembla assequible i l’equipament, segons indiquen, és de qualitat. Per tant, amb les ressenyes a la butxaca i tot el material al cotxe, encarem cap al refugi de Santa Cecília.

Aproximació: Sortirem del Refugi de Santa Cecília, situat a mig camí entre el Monestir i Can Massana (BP-1103). Travessant la carretera, veurem un camí que puja cap a Sant Benet (GR), el Camí de l’Arrel. L’anirem seguint, passant per davant de les grans parets de la cara nord de Montserrat (Aeri, Patriarques, Diables). En arribar a l’alçada del Cavall (20’) trobarem un torrent que puja a mà dreta i ascendeix cap a l’agulla. En l’ascensió trobarem cordes fixes que ens facilitaran la progressió. Les anirem seguint fins trobar-nos a la cara NE de la paret, moment en que flanquejarem cap a la paret amb l’ajuda d’un passamà que ens deixarà a peu de via. La via Desiré comença sota una balma bastant evident. (35’- 40’)

Material: 25 cintes exprés (si es vol xapar tot), reunions, estreps, fifi i un cordino per merlets per si faltés el que hi ha instal•lat al L4. Si es va just de grau, pot ser útil algun Camalot (0,75 o 1) per protegir la fissura del L5, però no és imprescindible.

Aquí us deixo les ressenyes que portàvem la d’Onaclimb (Luichy) i la de Kpujo.

La via té 5 llargs, i un sisè de sortida al cim. Decidim que en farem dos seguits cadascun de nosaltres, per evitar-nos canvis de cordes redundants.

L1 (V+/Ae – 45 metres). Sortida fineta flanquejant cap a la dreta, que no deu passar de IV, però que fa el seu respecte, ja que encara no t’has xapat, i tens tota la canal a sota. Superat l’inici psicològic, seguirem còmodes fins a una primera balma. A partir d’aquí, s’incrementa progressivament la verticalitat del llarg. La nostra progressió: primer combinant els A0’s amb sortides en lliure de Vº/V+, per després, on es ressenyen els passos de 7a, avançar en A1e. L’entrada a la R és un pas de V que s’ha de fer en lliure. Com sempre se’m va fer molt dur, ja que em costa acostumar-me a aquests canvis de l’artificial al lliure. La reunió no és massa cómode.

Des de la R1. Foto: Josep

L2 (V+/A1e – 40 metres). Sortirem de la R en artificial flanquejant cap a la dreta per anar a caçar una llastra que fa una mica de mala ganya, però que aguanta! Anirem pujant seguint la llastra, passos de IV/IV+, on el que fa més respecte és l’estat de la mateixa. Quan s’acaba la llastra, ens posarem novament a la placa, per seguir pujant amb tendència a l’esquerra, passos de V (Ideal mantenir-se a la dreta de les xapes, ja que el Joan, per l’esquerra, va tenir més problemes). Per entrar a la R, ens trobarem dos passos de V+ amb flanqueig inclòs. La reunió torna a ser poc còmode.

El Joan al flanqueig de l'inici del segon llarg. Foto: Josep

Des de la R2. Foto: Josep

L3 (V+/A1e – 40 metres). Sortida de la reunió bastant dura per superar un ressalt (2 passos), en lliure està acotada de 6c+, nosaltres la vàrem fer en artifo. A partir d’aquí, seguirem en lliure, treballant-nos la placa, de més grau a menys fins que arribem a un sostret. L’evitarem per l’esquerra per encarar l’entrada a la R, on tornarem a tenir un parell de passos de mirar-s’ho bé (V/V+). Per fi una reunió còmode!

El Pablo, superat el pas d'artifo de sortida del L3. Foto: Josep

El Pablo encarant la placa del L3. Foto: Josep

Des de la R3. Foto: Josep

L4 (A1/A2e – 45 metres). El llarg d’artificial, sembla ser que en lliure està acotat de 8a+. Sortida vertical de A1e fins l’alçada d’un desplom que superarem sense masses problemes (A2e). A partir d’aquí seguirem amunt en A1e fins al famós pas del merlet (A1 – 1 pas). Nosaltres varem trobar un cordino instal•lat i en bones condicions i no ens va caldre substituir-lo ni reforçar-lo. Seguirem en A1e fins a l’entrada a la R, on haurem de passar novament al lliure (IV+). Novament una reunió còmode.

El Pablo al desplom del L4. Fotos: Josep

El Joan treballant-se el desplom del L4. Foto: Josep

Unes imatges de la timba del L4. Fotos: Josep

El magnífic merlet del L4. Foto: Josep

L5 (V+/6a – 35 metres). Sortirem de la R cap a la dreta per superar un lleuger desplom (V+). Tornarem cap a l’esquerra per superar un segon ressalt, aquest cop però una mica més dur que l’anterior (V+/6a), que ens portarà a una brutal fissura. A partir d’aquí, avançarem seguint la fissura, passos de V/V+. Al mirar amunt ens semblarà una mica exposat, però trobarem un pitó rovellat amagat a l’interior de la fissura que ens permetrà relaxar-nos una mica! Acabada la fissura, trobarem un esplèndid patatal (passos de IV) que ens portarà fins la R. Possiblement el llarg més bonic de tots. La R és molt còmode, però nosaltres ens la vàrem saltar, i varem enllaçar amb el L6.

L6 (III+/IV – 10 metres). De tràmit. Passos de IV. Sortim de la R5 flanquejant una mica cap a l’esquerra, superem fàcilment un ressalt i fem reunió a la Moreneta. L’entrada al cim s’ha de fer amb compte, ja que està una mica trencat i podríem fer caure pedres als companys de cordada. Si s’opta, com nosaltres, per empalmar el L5 amb la sortida al cim, s’ha d’anar amb compte amb el fregament. (Nosaltres vàrem deixar una cinta llarga a un dels parabolts de la R5, i no vàrem xapar res més fins al cim).

Un cop dalt, com no podia ser d’una altra manera, ens vàrem fer la foto de rigor al costat de la Moreneta, i vàrem aprofitar uns minuts per gaudir de les impressionants panoràmiques que ens ofereix aquesta mítica agulla.

Pablo, "Moreneta", Josep i Joan (D'esquerra a Dreta)

Una cordada a la paret de Diables. Foto: Josep

Descens: rapelarem per la via Normal. El primer (25 metres) el muntarem directament a la Moreneta, i ens deixarà a sobre de la berruga. El segon (55 metres) ens deixarà a terra, just a l’inici de la grimpada d’accés a la Normal. D’es d’aquí, anirem cap a l’esquerra per agafar novament la Canal NE del Cavall, i desfarem el camí seguit durant l’aproximació fins al cotxe (45’- 50’)

No sé els altres, però jo estic content i feliç com si hagués pujat a l’Everest; aquesta agulla és una d’aquelles que t’omplen al conquerir-la. No per la seva dificultat, sinó pel que representa...! Si podeu, no deixeu de fer-la.

L'imponent Cavall Bernat des de peu de via. Foto: Josep

Últimes hores a Vegacervera

2009-09-30T11:26:00.012+02:00

Dimecres 2 de setembre a la tarda, després de dinar, decidim portar al Jaume, al Jordi i al Rubèn a tibar una mica al Sector El Clavo. Nosaltres hi vàrem estar dilluns i pensem que pot ser un bon lloc perquè tinguin una primera presa de contacte amb el que trobaran després.

Podeu veure la localització del sector i els croquis de les vies aquí.

Un cop allà, ens equipem i el Joan els hi munta als nouvinguts la via Chorrera Negra (6b), per tal de que puguin provar la placa, i si volen la sortida pel sostre en top-rope.

Equipant-nos a l'arribada al Sector. Foto: Núria

El Joan al sostre de Chorrera Negra. Fotos: Núria

El primer en provar-ho és el Jaume, que no ho veu gens clar. Després de patir de valent a la placa, aconsegueix arribar al sostre. La sortida d’aquest li resulta extremadament dura, i s’ha de penjar en diverses ocasions abans d’aconseguir sortir-se’n. Seguidament ho proven el Rubèn i el Jordi, seguint, tots ells, la mateixa sort que el Jaume: molts problemes a la placa, i moltíssims al sostre. Ara ja saben com les gasten a les Hoces!

El Jaume a Chorrera Negra. Fotos: Josep

El Rubèn a Chorrera Negra. Foto: Josep

El Jordi a Chorrera Negra. Foto: Josep

La Núria còmodament instal·lada a peu de via. Foto: Edgar

És el meu torn. M’encordo i m’hi poso. Avui avançar per la placa ja no em costa tant, i la gaudeixo molt més. Ens anem acostumant a la placa! La sortida del sostre, increïble, xapes des d’abaix la primera xapa, d’aquí te’n vas a caçar la evident llastra vertical que et permet xapar la segona. Et col•loques bé i et gires per allargar-te a la fissura horitzontal dolenta de l’esquerra, rebot ràpid per pillar-te al pont de roca de dalt i... xapatge còmode de la tercera xapa. A partir d’aquí, incorporar-se i tibant de bones bústies, sortida del sostre i xapatge final a la reunió.

Sentint-me còmode a la placa de Chorrera Negra. Fotos: Edgar

Al increïble sostre de Chorrera Negra. Fotos: Edgar

Mentre estic a Chorrera Negra, l’Edgar es baralla en top-rope amb El Clavo (6b+), però, a l’igual que li va passar el dilluns, no aconsegueix treure’s el pas de 6b+ de la placa. Al final, tant el Joan com jo decidim provar la línia. Impressionant! El pas clau ens resulta del tot impossible, sort que estem treballant en top, ja que alguna de les caigudes a la placa hauria pogut implicar una refregada dolorosa!!!

El Joan sota l'atenta mirada del peu de la Núria. Foto: Núria

Estètica posició (??) al pas clau de El Clavo. Foto: Núria

Al final, veient que els nouvinguts n’han tingut prou, decidim tornar-nos-en cap a la casa de Villar del Puerto. Avui toca sopar de comiat. La Núria i jo hem de marxar cap a Tarragona per anar a un casament, i l’Edgar ha de tornar per feina. Realment, el lloc val molt la pena, llàstima que la Núria es fes mal el primer dia.

El peu de la Núria l'últim dia. Foto: Josep

Estic gairebé segur que ens hi tornaran a veure per aquí, ens ha quedat molta feina pendent.

Fluido Rosa (Vº - 120 metres)

2009-09-24T12:36:00.008+02:00

Dimecres 2 de setembre, aprofitant que la Núria, l’Edgar, el Jordi, el Jaume i el Rubén decideixen anar a visitar la Cova de Valporquero, el Joan i jo ens acostarem novament a les Hoces per gaudir de la impressionant línia Fluido Rosa.

Aquí us deixo la localització del sector, la foto de la paret i el croquis de la via:

Localitació del Sector

Foto de la paret i croquis

Aproximació: Anirem fins les Hoces, que es troben a uns 3 km del poble de Vegacervera. El Sector Fluido Rosa es troba just després del tercer pont, a la nostra esquerra. Trobarem un parell de lloc per deixar el cotxe a la nostra dreta, al Sector El Clavo. Després d’aparcar, haurem de travessar el riu (a la primavera pot ser fotut!), i un cop a l’altre vessant, fer una grimpada per una canal-xemeneia que ens deixarà a una còmode vira a peu de via. 3 minuts.

Material: A l’igual que la majoria de vies de les Hoces, la línia està semi-equipada. Nosaltres portàvem tascons, un joc de camalots C4 (0,3 – 2) i un joc de camalots C3 (00 al 2). També ens seran útils bagues per encintar ponts de roca o blocs. Totes les reunions estan equipades.

Com que la via té quatre llargs, en podrem fer dos cada un. Un cop ben equipats amb tot el material, decidim que jo començaré el primer llarg.

L1 (IV+ - 30 metres). Començarem pujant sense excessiva dificultat per un bloc. Un cop a l’altre banda del bloc, haurem de baixar uns metres, per flanquejar a la dreta per sota un sostre. Tot i que segons la ressenya es tracte de passos de IIIº, a nosaltres ens va semblar com a mínim de IV+: haurem de confiar amb l’adherència metre flanquegem, ja que no trobarem gaires possibilitats d’agafar-nos. Acabat el flanqueig, enllaçarem amb una evident fissura, que podrem protegir al gust, i que anirem seguint, sempre amb tendència a la dreta, per arribar a una llastra brutal. D’aquí, avançant en bavaresa, anirem resseguint la llastra fins la còmode R. Llarg net.

R1. A sota, el sostre que hem flanquejat. Foto: Josep

Instal·lació de la R1. Foto: Josep

La brutal placa que ens espera al L2. Foto: Josep

L2 (V – 35 metres). Llarg de placa increïble. Haurem d’anar navegant d’esquerra a dreta, buscant sempre la millor opció. Adherència 100%. La placa té un pas clau a la sortida de la R, i a partir d’aquí, a gaudir! Sort que ja portem uns dies escalant per aquí, i comencem a estar acostumats a moure’ns per aquestes parets. Al finalitzar la navegada, arribarem a un ressalt, que superarem amb facilitat. Just a sobre trobarem la còmode R. 10 Parabolts.

El Joan navegant per la placa del L2. Foto: Josep

L3 (IV – 25 metres). Llarg de flanqueig per anar resseguint la fissura evident. Començarem sortint cap a la nostra esquerra, per seguir un tram curt amunt i tornar flanquejant novament cap a la dreta. Mentre anem flanquejant cap a la dreta, passarem de llarg la R de la via Martín Vidal. La R es troba en un balconet pràcticament a sobre de la R anterior. 1 parabolt (La R de la via Martin Vidal).

Des de la R3, la R2 està just uns metres per sota. Foto: Josep

L4 (IV – 30 metres). Surt amb tendència a la nostra dreta, entre un caos de blocs enormes, on trobarem un pitó. S’ha d’anar en compte de no sortir recte amunt, on hi veurem un seguit de parabolts, ja que no és la nostra via. Superat al caos de blocs, seguirem amunt, navegant de fissura en fissura, i sempre amb tendència a l’esquerra fins que trobem la R, al capdamunt de tot. El Joan, en el seu deambular per les fissures, va perdre’s per la paret, anant massa cap a l’esquerra, i va haver de recular per localitzar la R final.

Detall de l'inici del L4. Foto: Josep

Descens: Rapelarem per la mateixa via. Des de la R4 fins la R3. D’aquesta fins la R1, i d’aquí, amb molt de compte perquè les cordes no ens vagin a l’aigua, cap a terra. Un cop a terra, desgrimparem la canal-xemeneia, travessarem el riu, i al cotxe. 3 minuts.

Rapelant des de la R3. Foto: Josep

El Joan desgrimpant per la canal-xemeneida. Foto: Josep

El Joan, travessant el riu Torio. Foto: Josep

Acabada la via, vàrem aprofitar per fer unes quantes fotos a les parets de les Hoces, mentre esperàvem que els de la visita a la Cova ens passessin a recollir. Aquí us deixo unes quantes fotos.

Ens queden molts deures pendents. Haurem de tornar!!! Fotos: Josep

Retorn a la Boyeriza

2009-09-24T11:14:00.005+02:00

Dimarts 1 de setembre per la tarda, decidim acostar-nos novament al Sector de la Boyeriza. Té poca aproximació (ideal per la Núria), i a més és bastant ombrívol, fet que ens permetrà escapar de l’ambient calorós.

Així doncs, un cop dinats i equipats, ens posem al cotxe i ens adrecem cap allà. Malauradament no podrem deixar fotos d’aquesta segona visita al sector, ja que ens havíem quedat sense bateria, i vàrem deixar la càmera carregant a Villar del Puerto.

En arribar al sector, decidim que avui provarem alguna de les vies del sector principal: Sector Duendes.

El sector principal: Sector Duendes

Mala Sombra (V+/6a). El Joan i jo decidim iniciar l’escalfament en aquesta via, ja que sembla molt assequible. Després de pujar un tram herbós fàcil, hem d’encarar una placa més tècnica, fàcil de superar per la dreta. A partir d’aquí la via guanya en verticalitat fins a la reunió però no haurem de patir massa, ja que anirem trobant molt bons cantells. A nosaltres ens va semblar de Vº com a màxim.

Un cop l’hem encadenada, ens decidim a provar la via del costat, que també sembla bastant fàcil. No-nay (6b+?). Aquesta línia puja amb més verticalitat que l’anterior, però aquí les preses de mà escassegen molt més. Hi ha un primer pas de mirar-s’ho a mitja via, però el crux està al pas d’arribada a la R, on caldrà superar un petit ressalt, tibant de monodits i amb peus una mica precaris. Tot i així, ni a mi ni al Joan ens va semblar 6b+. Com a màxim 6a/6a+.

Mentre el Joan i jo escalfàvem, l’Edgar ha escollit una línia bastant bloquera al “Tocho del Camino”. Chocho (6a+). Es tracte d’una via molt curta, d’uns 7-8 metres, on s’ha d’aguantar de regletes minúscules i cantells roms. Primer comença per buscar els passos de forma aïllada. Penjant-se d’assegurança en assegurança aconsegueix treure’ls tots. Finalment, un cop ho té clar, es decideix a provar d’encadenar en top-rope, i aconsegueix el “green point” (encadenar en top) sense més problemes.

Aquí veiem la localització del Tocho del Camino

Un cop llestos, decidim anar a provar una fissura que fa molt bona pinta, i sembla de les que podem intentar fer. Poder perruno (6b+). El Joan s’agafa un estrep per si les mosques i encara decidit la via. S’ha de penjar a totes les xapes de la via a reposar, però al final arriba a la R, i deixa la via muntada per tal que l’Edgar i jo la puguem provar en top-rope. El primer en intentar-ho és l’Edgar, però, es tracte d’una via on cal fer encastaments de dits i mans, i això no li va massa. Després de penjar-se en varies ocasions, i quan gairebé estava a la R, decideix que ja en té prou, i que vol baixar. A continuació és el meu torn. L’entrada, molt dura, de tibar i caldrà encastar la mà per superar el primer tram. Aquí ja he de reposar! Superada l’entrada, ens ficarem a la fissura, i haurem de seguir encastant i tibant per anar progressant. En ocasions haurem d’ajudar-nos de l’exterior de la fissura per avançar, ja que per l’interior d’aquesta es pràcticament inviable. A l’arribar pràcticament a dalt de tot de la fissura, haurem de fer una sortida, flanquejant, cap a la placa de la nostra dreta, on serà imprescindible traccionar d’una “orella” oculta que cal buscar. D’aquí fins la R, canvi de xip, i a pujar per la placa, amb bona nansa però amb els braços molt tocats. Després d’algun que altre repòs, aconsegueixo plantar-me a la R. Collons, com apreta!
El Joan, al que li ha agradat molt la línia, decideix tornar-la a fer en top-rope. Aquesta vegada, tot i patir de valent, aconsegueix el seu "green point" del dia, i decideix que avui, ja ha escalat prou!

L’Edgar, agobiat per no haver encadenat la via de la fissura, tampoc té masses ganes de seguir escalant. Donat que jo tampoc estic frisant per seguir, decidim deixar-ho i anar-nos-en cap a la Pobla de Gordón a fer una birreta. D’allà, d’hora cap a la casa de Villar del Puerto que avui al vespre han d’arribar el Jordi, el Jaume i el Rubén.

Levitación Trascendental (6a - 110 metres)

2009-09-23T17:47:00.009+02:00

Dimarts, 1 de setembre, el Joan i jo anem a escalar la molt recomanada via Levitación Trascendental al Sector Levitación de las Hoces de Vegacervera. L’Edgar i la Núria decideixen acompanyar-nos i quedar-se per la zona. La Núria aprofitarà per tirar-nos fotos des d'abaix.

El peu de la Núria, abrigat de bon matí. Foto: Núria

Aquí us deixo la localització del sector, la foto de la paret i el croquis de la via.

Localització del Sector

Foto i croquis de la via

Aproximació: Anirem fins les Hoces, que es troben a uns 3 km del poble de Vegacervera. El Sector Levitación es troba just abans de creuar el primer pont a la nostra esquerra. El millor per aparcar és deixar el cotxe a una petita esplanada a la nostra dreta que trobarem en creuar el primer pont. Al costat d’un antiga caseta mig derruïda, al sector del Bar. Per arribar al peu de via, únicament haurem de fer una petita grimpada que ens deixarà a l’inici de la línia.

Al peu de la via. Foto: Núria

Material: La via està semi-equipada. Nosaltres portàvem tascons, un joc de camalots C4 (0,3 – 2) i un joc de camalots C3 (00 al 2). També ens seran útils bagues per encintar ponts de roca o blocs. Totes les reunions estan equipades.

La via té tres llargs, i com que ahir, a la via Eden Rock, a mi me’n va tocar un més que al Joan, decidim que avui ell farà el primer i el tercer llarg, i jo faré únicament el segon.

L1 (6a – 45 metres). És tracte d’un llarg increïble. Començarem la nostra ascensió pujant per una placa finíssima, que ens obligarà a confiar en el nostre treball en adherència per avançar, sempre amb tendència a la dreta per anar a buscar una llastra-bavaresa. Gairebé al final de la placa trobarem el crux del llarg, molt ben protegit, però obligat. Superat el mateix, arribarem a la llastra, on haurem d’alternar les tècniques d'adherència per les tècniques de progressió en bavaresa. I quina bavaresa!!! La podrem anar protegint al gust gairebé fins al final, moment en el que haurem de situar-nos sobre una còmode terrasseta, on muntarem la R. Quatre parabolts i reunió.

A la placa del primer llarg. Fotos: Núria

A la llastra-bavaresa del primer llarg. Fotos: Núria

L2 (V+ - 30 metres). Sortida de la R lleugerament desplomada però amb bons cantells. Després de flanquejar cap a la dreta, ens trobarem amb el pas clau: un pas bastant llarg d’adherència i sobretot confiança per sortir d’un ressalt i anar a petar a una llastra salvadora. Un cop a la llastra, esgarrifa’t!!! Si la del primer llarg era increïble, aquesta millor. L’anirem resseguint, protegint al gust fins assolir la R. Un parabolt i reunió.

A la llastra del segon llarg. Fotos: Núria

El Joan al pas clau del segon llarg. Foto: Núria

L3 (V+ - 35 metres). Sortida fàcil. Deixarem a la nostra dreta un evident diedre, per anar a buscar una fissura. D’aquí, anirem combinant passos fins de placa amb forats salvadors fins que arribarem al pas clau del llarg, un flanqueig de dretes d’adherència. Superat aquest, trobarem la reunió final. Quatre parabolts i reunió.

Iniciant el quart llarg. Fotos: Núria

Al pas clau del quart llarg. Fotos: Núria

Descens: Rapelarem per la mateixa via. De la R3 a la R1, i d’aquesta a terra.

Un cop a terra, veient que la Núria i, molt especialment, l’Edgar, estan avorrits d’esperar, suggerim d’anar a fer el vermut a Vegacervera. Ràpid quòrum, i cap allà que anem.

Plaques, sostres i rasclers.

2009-09-22T11:47:00.017+02:00

Dilluns 31 d’agost, després de dinar i fer una mica el “perro” al sofà, decidim acostar-nos a les Hoces de Vegacervera, a fer una mica d’esportiva a un dels sectors amb poca aproximació, per tal de que la Núria no hagi de caminar.

Després de revisar les ressenyes ens decidim per anar al Sector el Clavo, on hi ha varies vies d’esportiva amb una aproximació pràcticament nul•la.

Aproximació nul·la a les vies. Foto: Núria

Aquí us deixo la situació del sector, la foto de la paret i els croquis de les vies.

Localització del sector

Foto de la paret i croquis

Mentre la Núria es situa a un lloc estratègic per tirar-nos fotografies i l’Edgar s’ho va mirant a l’espera de la motivació, el Joan i jo ens equipem per començar a tibar.

Decidim encadenar en primer lloc la placa de Chorrera Negra (6b). La via comença amb una placa d’adherència de Vº (pas clau a l’inici, al anar a buscar la segona assegurança) i acaba sortint per un sostre brutal acotat de 6b, però amb bona nansa.

Placa d'adherència i sostre! Foto: Núria

Tant el Joan com jo, encadenem amb un repòs a la sortida del sostre.

El Joan encadenant Chorrera Negra. Fotos: Núria

Gaudint de valent a Chorrera Negra. Fotos: Núria

Per la seva banda, l’Edgar aprofitant que les vies comparteixen reunió, ha decidit que provarà la via El clavo (6b+) en top-rope. Tot i la motivació, la placa de 6b+ és terrible, i no pot treure’s els passos. Tibant de cinta aconsegueix superar el pas clau, i seguir pujant fins al sostre, on, a l’igual que nosaltres ha de fer un repòs per sortir.

L'Edgar a El Clavo. Fotos: Núria

El Joan animant a l'Edgar! Foto: Núria

Mentre l’Edgar puja, el Joan troba una via a la dreta de Pire Inesperado, que a la part superior té uns tubs d’òrgan brutals. Sense pensar-nos-ho, cap allà que anem. No tenim ni idea del grau, però la via té un pas d’adherència terrible per sortir de la segona assegurança, com a mínim de 6a+. Tant el Joan com jo, ens hem de penjar en nombroses ocasions d’aquest punt fins que aconseguim sortir. A partir d’aquí, a gaudir! Un tram més de placa, i arribada als tubs d’òrgan (rasclers), on gaudirem d’uns passos difícils de trobar per les nostres terres.

El Joan a la via dels Rasclers. Fotos: Núria

Treballant-me els passos dels Rasclers. Fotos: Núria

Contents amb les vies que hem provat aquesta tarda, i veient que comença a fer-se fosc, decidim tornar cap a Villar del Puerto, per sopar i preparar la jornada de demà.

Eden Rock (V+ - 150 metres)

2009-09-22T00:54:00.006+02:00

Dilluns 31 d’agost, el Joan i jo ens aixequem d’hora per anar a fer la via Eden Rock a la Paret de Moda de les Hoces de Vegacervera. Es tracte d’una via que ens han recomanat com a adaptació al tipus d’escalada de la zona.

Foto de les vies de la Paret de moda

Croquis de les vies de la Paret de Moda

De manera que, un cop esmorzats i amb tot el material a punt, enfilem cap al sector.

Aproximació: Anirem fins les Hoces de Vegacervera, que es troben a uns 3 km del poble. La Paret de Moda, és la primera que trobarem a la nostra esquerra, venint de Vegacervera. Trobarem, just davant de la paret, un petit aparcament per un sol cotxe a la nostra dreta. Si tenim sort i està lliure, podrem deixar-hi el cotxe.

Localització dels sectors a les Hoces de Vegacervera

Material: En principi la via està totalment equipada. Tot i així seran útils els tascons, els friends i les bagues per si es vol completar la protecció. Nosaltres per prevenir, portàvem tascons, un joc de camalots C3 (00 al 2) i un joc de camalots C4 (0,3 al 2).

Un cop allà, toca equipar-se i... abrigar-se, són les 8:30 del matí, i tot i que la temperatura no és excessivament baixa, 10ºC, el vent que passa per l’interior del congost fa que la sensació tèrmica sigui molt més exagerada.

En principi, la via té quatre llargs, el primer dels quals és una grimpada fàcil sense protegir. El Joan, que sembla tenir clar per on passa la via, decideix anar de primer a la grimpada, a partir d’aquí, ens anirem alternant els llargs.

L1 (III+ – 30 metres). Tirada fàcil, que ens porta, després de rodejar-lo a sobre d’un gran bloc adossat a la paret. El Joan, per protegir la grimpada utilitza un camalot del 0,75. Un cop estem tots dos a la reunió, ens adonem que ens hem equivocat. El Joan ha fet la grimpada corresponent a la via Futuro Incierto, per tant, ens tocarà fer un llarg més de flanqueig, per anar a buscar la R1 de la via Eden Rock.

El Joan a la grimpada del L1. Foto: Josep

L1' (IV – 15 metres). Tirada de flanqueig a la dreta i amunt, per anar a buscar la R1 de la via Eden Rock. Per protegir el llarg utilitzo dos camalots, el 0,5 i l’1. En el meu camí, em trobo una reunió que em salto, ja que em sembla que no es la que busquem.

El Joan al flanqueig per arribar a la L1'. Foto: Josep

L2 (IV+ - 40 metres). Començo a tirar amunt, però no trobo cap parabolt dels que s’indiquen a la ressenya. Sembla que, a l’igual que el Joan, jo també m’he equivocat de reunió. En lloc d’anar a la R1 de la Eden Rock, al flanquejar m’he passat de frenada i he anat a parar a la R1 de la via Ocultos Pensamientos. De manera que començo a tirar amunt i cap a l’esquerra, buscant la R2 de la via Eden Rock. La tirada, tot i trobar-me fora de via, és pot protegir bé, navegant per la paret, amb l’ajuda dels camalots i les bagues. Al final, però, aconsegueixo arribar a la R de la desitjada Eden Rock.

Per fi, a la R2 de la Eden Rock. Foto: Josep

L3 (V+ - 35 metres). A l’inici del llarg s’ha de superar el pas ressenyat de V+. Es tracte d’un lleuger desplom, on vas trobant “cantu”, però on no val a badar. Superat el desplom, ens trobarem amb les típiques plaques de les Hoces, que tot i estar ressenyada de IV/V, tant a mi com al Joan ens va costar més que la sortida de V+. Es nota que encara no ens hem acostumat al tipus d’escalada local. Per progressar per la placa, ens tocarà navegar de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, buscant sempre les debilitats de la placa. La tirada està protegida amb parabolts, el Joan va utilitzar un parell de camalots a l’inici del llarg, i un tascó a la placa.

Detall de l'inici de V+ del L3. Foto: Josep

A la magnífica placa del L3. Foto: Josep

L4 (V – 45 metres). Bonic llarg sobre placa de l’estil de Malanyeu, tot ple de forats i foradets roms on la base de l’escalada serà la continuïtat. En aquest llarg, en el que vaig patir de valent, vaig completar la protecció amb el C3 (1), i els C4 (0,4 i 2).

A la placa del L4, al més pur estil Malanyeu. Fotos: Joan

Descens: Baixarem rapelant per la mateixa via. Nosaltres varem rapelar de la R4 a la R3, de la R3 a la R2, i de la R2 a terra, desgrimpant l’últim tram fins a la carretera.

Un cop al cotxe, i després d’una última ullada a les línies de la paret, no ens queda més remei que retornar novament cap a Villar del Puerto, on ens esperen la lesionada Núria i el “blokeru” Edgar.

Tarda tranquil·la a la Vall de Boyeriza

2009-09-21T19:47:00.013+02:00

Diumenge 30 d’agost, un com esmorzats, ens adrecem cap al Centre Mèdic de La Estación de Matallana, per tal de que li facin una ullada al peu de la Núria. Un cop allà, i després d’una àgil atenció, ens adrecen a les Urgències de l’Hospital de Lleó, per tal de que li facin unes radiografies, i poder així descartar qualsevol tipus de fractura. De manera que, tots quatre de nou cap al cotxe, i cap a Lleó.

A l’hopital, on també rebem un excel•lent tracte, fan les radiografies de rigor a la Núria, i es descarten els traumatismes. Li envenen el peu, i sortim d’allà, gairebé a l’hora de dinar, amb un diagnòstic, que ens tranquil•litza, d’esquinç de segon grau.

De nou a la casa de Villar del Puerto, dinem alguna cosa i decidim acostar-nos a algun sector d’esportiva amb poca aproximació. Inicialment ens decidim per anar a Geras de Gordón, al sector de la Foz del Palanco, però un cop allà, ens recomanen un sector més proper i amb menys aproximació a la Vall de la Boyeriza.

Localització de l’escola: Ens adreçarem direcció a Geras de Gordón per la LE-473. Aproximadament 3 km després del poble de Cabornera trobarem una corba bastant pronunciada cap a la dreta, i unes parets al marge dret de la carretera. El riu Casares, passa pel marge contrari de la carretera. En aquest punt, trobarem un pont petit que creua el riu. A l’altra banda del riu, agafarem una pista que seguirem durant uns 200 metres fins a la evident zona d’aparcament. D’aquí, seguint la “senda de los duendes”, en 5 minuts ens plantarem a les parets de la Vall de la Boyeriza.

No teníem les ressenyes de la zona, de manera que, després de mirar-nos les diferents vies, el Joan i jo decidim atacar les que es veuen més assequibles, mentre que l’Edgar i la Núria s’”apalanquen” per la zona. La Núria perquè no pot fer res, i l’Edgar perquè és massa d’hora, i no està motivat!

El peu embolicat de la Núria. Foto: Núria

A dia d’avui, podem explicar en aquest post les vies que vàrem fer gràcies a la informació dels sectors que ens ha facilitat la gent del Club Peñas de Prado. Aquí us deixem els sectors on varem estar:

El Joan i jo decidim començar amb dues vies que hi ha a l’altre banda del riu, al Sector Bosque. Són vies recomanables sobre una roca pràcticament excel•lent, ideals per escalfar motors. La primera en caure és Pa Soria me voy (6a), on, seguint les fissures verticals de la roca, anirem progressant per la paret. Gairebé dalt de tot, flanquejarem cap a l’esquerra per anar a buscar la R. El pas clau, a mitja via, ens obligarà a estirar-nos, per caçar una fissura i superar una de les plaques.

El Joan a Pa Soria me voy. Fotos: Núria

Feta aquesta, ens posem a la via veïna, Desayuno con miñuelos (6a+). Via molt similar a l’anterior, però aquí el pas clau de la via es troba en la superació d’un lleuger desplom. No ens faltarà nansa per traccionar. Altament recomanable.

Treballant a Desayuno con miñuelos. Fotos: Núria

Acabades aquestes, el Joan es posa a la via Mi Reina por un campano de vino (7a). Evidentment no en teníem ni idea del grau, però aviat ens n’adonem. Després de treure els estreps i tibar de pràcticament les últimes cintes, el Joan l’aconsegueix muntar. Un cop muntada, aprofito per provar-la en top. Es tracte d’una placa vertical brutal, on t’ho pots anar “currant” fins la quarta assegurança, a partir d’aquí, a patir! Arribar a la cinquena és realment difícil, placa fina per les mans, i adherència pura pels peus, però seguir en lliure a partir d’aquí fins la reunió és pràcticament impossible. Al final, amb els A0 de rigor, aconsegueixo també arribar a la R.

Als primers passos de Mi Reina por un campano de vino. Fotos: Núria

L’Edgar, que ja s’ha animat, ha escollit via, El gocho volador (6c), al Sector Estrecho. Es tracte d’una via que desploma, amb una entrada bastant bloquera, on cal un bon treball de col•locació i força per tibar de regletes. El pas clau de la via està en un pas bastant llarg per anar a caçar una orella amb la dreta, imprescindible per aconseguir xapar la quarta assegurança. L’Edgar ho va provant, i després d’anar-se penjant en nombroses ocasions, aconsegueix treure els passos de la via. Ara està decidit a provar-la novament des de l’inici i encadenar. Tot i així, no té sort, i cau novament al intentar caçar la tercera xapa. Decideix deixar-li provar al Joan, que després de penjar-se també en varies ocasions, aconsegueix arribar a la preuada R. M’animen a provar-ho, però d’estar quiet mirant, he agafat fred, i decideixo quedar-me fent companyia a la Núria, a una zona arrecerada del vent.

L'Edgar a l'inici i al pas final de El gocho volador. Fotos: Núria

Assegurant els "pegues" de l'Edgar a El gocho volador. Fotos: Núria

El Joan xapant després del pas clau de El gocho volador. Fotos: Núria

Abans de marxar, el Joan i l’Edgar decideixen provar també la via Epilepsia (6a+) al mateix sector. Es tracte d’un via molt estètica sobre un bloc curt i bastant desplomat, però amb molta nansa. Ho prova el Joan, i encadena amb més facilitat de la que esperava. A continuació ho prova l’Edgar, però al pas de sortida s’ha de penjar. Al tornar-hi encadena sense més problemes.

Provant l'estètic desplom de la via Epilepsia. Fotos: Núria

Mentre ells acaben de recollir el material, em carrego la Núria a l’esquena i la porto cap al cotxe, a l’arribar-hi, el Joan i l’Edgar ens atrapen. De camí cap a Villar del Puerto, parem a fer la birra de rigor a Pola de Gordon.

Comencem amb mal peu!

2009-09-21T13:42:00.013+02:00

Dissabte 29 d’agost, després de llevar-nos i esmorzar, aprofitem el matí per acabar-nos d’instal•lar i per anar a comprar menjar per aquests dies que estarem per Vegacervera. A la tarda, un cop dinats, ens acostarem a un dels sectors d’escalada esportiva de la zona que ens han recomanat: Valverdín-Pedrosa.

Anirem en cotxe fins a Valverdín, i un cop allà, amb l’evident paret a la nostra esquerra, buscarem un lloc per deixar el cotxe. Un cop equipats amb el material, i abundant aigua, ja que es tracte d’un sector orientat cap al sud, on ens hi tocarà el sol fins tard, enfilem cap a la paret. Nosaltres varem optar per anar al sector “Ponte en forma Cachalote”

El sol apretava de valent, i l’orientació del sector, no ens va permetre trobar ni un racó amb ombra. De totes maneres, el Joan, com sempre ben fanàtic, escull via per tal de que l’assegurem.

Comencem amb Mi uno y tu cero (6a+). Pas clau al desplom de sortida, on haurem d’apretar de valent per poder xapar la primera, i arribar a la segona assegurança. D’aquí seguirem per placa amb bons cantells fins a un segon desplom. Aquest ja té molta més nansa que el de l’inici de la via, però també ens farà tibar. Superat aquest segon ressalt. Navegada més fàcil fins a la R. El Joan per equipar la línia, ha de tibar de cinta a l’entrada de la via i s’ha de penjar als passos claus. Veient que “pica”, la Núria i jo, decidim forçar-ho en top-rope.

El Joan a l'últim tram de Mi uno y tu cero. Foto: Núria

Al pas clau de l'entrada de Mi uno y tu cero. Foto: Núria

Prepara't per superar el segon ressalt de Mi uno y tu cero. Foto: Núria

D’aquí passem a la via del costat, Se te dobla el mango (6b), entrada per placa d’adherència fineta, on cal fixar-s’hi bé per no anar avall. Arribem a una llastra invertida, ens hi posem bé, i haurem de superar un ressalt confiant en unes gotes d’aigua per la nostra mà esquerra, que ens han de permetre anar a caçar un forat millor més amunt. Superat el desplom, la via perd dificultat fins la R.

L'Edgar patint a la placa de Se te dobla el Mango. Foto: Núria

Sense adonar-nos, el Joan i jo ja estem a No ensucies los gallumbos (6b), a la dreta de l’anterior via. Uns deu metres de placa brutal d’adherència, per aconseguir arribar a una llastra salvadora. Des de la llastra, a treballar-se una fissura, un pel herbosa, fins la R.

Si volem gaudir del calcari de la zona, ens haurem d’adaptar ràpid a les plaques d’adherència que trobem per aquí. Al no estar-hi avesats, patim de valent a cada pas.

Sembla que l’Edgar ha trobat una via que el motiva, Nostromo (7a+), un desplom criminal de regleta petita. Fa diversos intents, i després de penjar-se en nombroses ocasions a la primera xapa aconsegueix arribar a la segona. D’aquí, però, ja no surt, i acabem per desmuntar-ho.

Per la seva banda, la Núria s’ha posat a Ciudad sin ley (V+), una via a l’esquerra de les que hem provat. Comença bé, xapa la primera, i avança, posant-s’hi d’allò més bé fins la segona xapa. A partir d’aquí, però, no aconsegueix veure com superar un petit ressalt que l’ha de portar a la tercera xapa. Ho intenta per l’esquerra, flanqueja una mica a la dreta, recula novament, ... i torna, ara per la dreta, recula novament. Finalment, sembla que troba la forma de treure’s el pas, i arribar a una presa bona que l’haurà de permetre xapar còmode la tercera assegurança, però, ha estat massa estona buscant la forma de sortir-se’n, li fallen les forces i ... avall va!!! No és un “saque” molt bèstia, però ha tingut la mala fortuna de torçar-se el peu esquerra al picar amb la paret. Ràpidament, la baixem de la via. Li fa molt mal, i ens comenta que el turmell li ha fet un temible “crack”. Mentre el Joan la porta fins les motxilles, jo desequipo la via. En pocs minuts, ja estem llestos per marxar. L’Edgar i el Joan agafen el material, mentre que jo em carrego la Núria a l’esquena. Cap avall a buscar el cotxe i cap a casa. Allà tenim gel i antiinflamatoris. Esperem que no sigui res, però haurem de veure com evoluciona. Comencem bé!!!

La Núria treballant-se la via Ciudad sin Ley. Fotos: Josep

El Joan carregant a la Núria fins les motxilles. Foto: Josep

Després de posar-s'hi gel, sopar i pendre's un antiinflamatori, sembla que es troba una mica millor. Decidim que demà ens acostarem a un centre mèdic per tal de descartar qualsevol traumatisme greu.

La Núria. Avui, "cornua y apalea". Foto: Josep

Cap a Villar del Puerto

2009-09-18T08:31:00.004+02:00

Són dos quarts de 8 del vespre de divendres 28 d’agost. El Joan, l’Edgar, la Núria i jo, estem acabant de distribuir l’equipatge al maleter del meu cotxe. Esperava un parell de motxilles per persona (una per la roba i una altre pel material d’escalada), però el Joan ens ha sorprès a tots. Porta una caixa pel material d’escalada, tres motxilles (una exclusivament per sabates! Serà “senyoritu”!), una bossa plena de llibres, ... Tan sols mirar-m’ho... i ja m’estic posant nerviós!

Desprès de redistribuir a consciència tots els “bultos” pel maleter, aconseguim tancar-lo. Són gairebé les 8 tocades, i ens esperen encara uns 850 km fins al nostre destí: Villar del Puerto.

Localització de Villar del Puerto.

Villar del Puerto es troba al municipi lleonès de Vegacervera, enclavat en plena Muntanya Central Lleonesa, a 1.200 metres sobre el nivell del mar. Allà hem llogat l’antiga escola del poble, actualment reconvertida en una confortable casa de lloguer de dues plantes per a sis persones.

La casa des de fora.

Després de 9 hores de conducció nocturna per les carreteres, amb les seves corresponents aturades per sopar i fer cafès, per fi, a les 5 de la matinada, arribem a la nostra preuada destinació. Un cop allà, descarreguem paquets, ens distribuïm per les que seran les nostres habitacions els propers dies, i cap a dormir, que demà ens espera un dia intens.

Visitant sectors oblidats

2009-09-16T17:14:00.004+02:00

Diumenge 23 d’agost, el Joan, l’Edgar i jo, després del cafè de rigor al Soldevila, i donat que estem una mica cansats i fa molta calor, decidim acostar-nos a veure les noves vies que estan obrin al Sector del Racó del Pou de Calders. Al menys tindrem ombra!

Per arribar-hi, decidim baixar amb el meu 4x4 pel camí de la Ponsa, que s’agafa just abans d’arribar a la benzinera. Després d’un parell de revolts bastants tancats, trobem un aparcament per 2-3 cotxes a mà esquerra, just abans d’una corba molt tancada a mà dreta. Deixem el cotxe, i seguim el corriol que es fica al bosc. Després d’uns 5-10 minuts arribem al sector en qüestió.

Un cop allà, i després de revisar les vies que hi ha i les que estan obrint, decidim provar-ne tres de noves que hi ha a una placa, al costat d’una balma.

La placa on hi ha les tres noves vies. Foto: Josep

El Joan les va obrint, i darrera passem l’Edgar i jo. Entre els tres, a mida que les anem repetint, aprofitem per netejar els itineraris. Fem caure les pedres soltes, passem el raspall per treure la pols, i anem marcant els passos que creiem que s’han de fer.

L'Edgar, raspall en mà, a la via de l'esquerra. Foto: Josep

No tenim les ressenyes, però d’esquerra a dreta, la acotació de les vies ens va semblar la següent: 6a+/b (la de l’esquerra), 6a/V+ (la del mig), V (la de la dreta). Potser menys, però com que estan una mica brutes i encara hi ha roca trencada ens va semblar que el grau deuria rondar l’estimat. Esperarem a veure que en diu l'equipador/s.

L'Edgar provant els passos de la via de la dreta. Foto: Josep

A part de caldre més repeticions, també s’hauran de netejar els peus de via, on encara hi ha massa vegetació. Decidim que ens hi tornarem a acostar un altre dia, per tal de col•laborar en la neteja del sector, i qui sap, potser ens animem a equipar un parell o tres de línies, aprofitant alguna de les plaques lliures que varem veure.

Cansats de les repeticions i la neteja de les vies, decidim deixar-ho i anar a fer el vermut al Racó del Pou, que ja toca! No ens estem de res!!!

Fent el gos per Malanyeu

2009-09-16T13:49:00.006+02:00

Dissabte 22 d’agost a la tarda, després de menjar a Saldes d’un bon plat combinat d’aquells oliosos que entren tan bé! Decidim acostar-nos a Malanyeu, al sector “Taules de la llei”, a fer una mica d’esportiva per completar el dia.

Jo, amb l’escalada del matí al Mirador de Gresolet i la “fritanga” del migdia, vaig més que servit per avui. Per ganes me’n tornaria cap a casona a fer “sofà”, però, com que l’Edgar encara no ha escalat gens, decidim que anirem tots a Malanyeu.

Des de Saldes, baixarem direcció Berga fins que trobem el trencall cap a Malanyeu, a on arribarem després de 3-4 km. Un cop al poble aparcarem al costat del camp de futbol. D’aquí agafarem el camí que travessa el poble i ens porta cap a la evident paret. En aproximadament 10 minuts ens trobarem al peu de les vies del sector.

En aquest sector hi ha dues zones diferenciades separades per una gran fissura. El sector esquerra, amb vies que ronden fins al 6è grau, i el sector dret, amb vies de 6c+ a 7b+. La tònica: treballar per placa de forats més o menys bons, i bastant roms, on el secret serà col•locar-nos bé de peus si no volem veure com els nostres braços pateixen més del desitjat. Vies bastant llargues, de mitjana rondaran els 30 metres, on posarem a prova la nostra continuïtat. Està encarat totalment al sud, de manera que ha de ser una zona ideal a l’hivern.

Mentre la Núria i jo reposàvem sota l’ombra (fa una calor que tomba), el Joan i l’Edgar es posen a un 6a per escalfar. Comença el Joan, sembla que l’esforç del matí també l’ha marcat. A dues xapes per la R, decideix deixar-ho i deixar que l’acabi d’obrir l’Edgar. Està petat!

El Joan provant el 6a. Foto: Núria

L’Edgar, al seu torn, també es treballa la placa buscant el forat correcte, però acaba per desistir al mateix punt on el Joan ho havia deixat. I aquest no havia fet res al matí!!!

L'Edgar a la mateixa línia. Foto: Núria

El Joan em comenta que ho provi jo, però no estic per la labor. Decideixo assegurar-lo, per tal de que l'acabi d’encadenar, i potser després, en top, la provarem amb la Núria.

"Supermotivat" a peu de via. Foto: Núria

Finalment, el Joan encadena i ens deixa muntat el top per tal de que ho provem. Veient que ningú s’anima a fer res, la provo de segon. M’he de penjar en més d’una ocasió abans d’arribar a la reunió. Tinc els braços com “botifarrons”, sembla que estic obviant una mica el meu treball de peus! Quina gran tarda!

Provant la línia en top-rope. Foto: Núria

Al baixar, el Joan aprofita que la via del costat comparteix reunió amb la que acabem de fer per provar-la en top-rope. Pateix de valent, i també s’ha de penjar en més d’una ocasió abans de la R.

Animem a l’Edgar a escalar alguna via més, ja que és l’únic que avui no ha fet pràcticament res, però tampoc està massa motivat, i decidim marxar i anar a fer una birra.

Tornarem un altre dia que no faci tanta calor. Aquesta zona val molt la pena. A part de les vies d’esportiva, també trobem vies de més d’un llarg realment interessants.

Ventana Indiscreta (6a - 180 metres)

2009-09-15T19:21:00.009+02:00

Tal com havíem acordat el dia anterior, el Joan, la Núria i jo, quedem a les 8 del matí de dissabte 22 d'agost a Sallent, per anar cap al Pedraforca. Un cop a Saldes, després del cafè de rigor i d’escollir via entre les ressenyes que portem, comencem la nostra ascensió cap al Mirador de Gresolet.

Després de recollir aigua fresca a la font i d’equipar-nos degudament amb tot el material, decidim anar a fer una ullada a la línia de ràpels que s’han de muntar per arribar al peu de la via escollida: Ventana Indiscreta. Aquí us deixem la ressenya d’Onaclimb.

Aproximació: pràcticament nul•la. El que nosaltres anomenem una aproximació 5 estrelles. A tocar de la barana de les escales que ens porten cap al mirador, trobarem un arbre amb dos soques des d’on muntarem la primera instal•lació de ràpel. Des d’aquí, únicament haurem d’anar buscant les reunions de la nostra via. Nosaltres no varem enllaçar cap ràpel, tot i que sembla possible empalmar el R3 amb el R1.

Material: Ens caldran unes 10 cintes exprés i reunions. Nosaltres portàvem també tascons i un joc de camalots C3 (00 – 1), però únicament vàrem utilitzar el 1. També serà necessari portar alguna baga i maillon per muntar la primera instal•lació de ràpel a l’arbre de dues soques.

El Joan preparant la instal·lació de rapel. Foto: Josep

Nosaltres no vàrem rapelar fins la R0, ja que a l’arribar a la R1, ens va semblar que el primer llarg de IV no tenia massa interès: poc vertical i amb roca discreta. Per tant, el primer llarg no el vàrem fer. Un cop a punt, ens repartim els llargs amb el Joan, ell farà el L2 i L3, mentre que jo faré el L4 i L5. La Núria, prefereix no tirar de primera.

La Núria i el Joan als ràpels. Foto: Josep

L2 (V – ≈35 metres). Llarg per habituar-se al tipus de roca, que per cert, és més bona del que esperàvem inicialment. Comença amb tendència a l’esquerra i la primera assegurança allunya una mica. El llarg, tot i tenir les assegurances justes, no permet completar la protecció, i això ens fa treballar de valent el “coco”. Tot i així, la moderada dificultat del llarg fa que aviat et trobis còmode a la roca.

Des de la R2. Foto: Núria

L3 (6a – ≈40 metres). En aquest llarg trobem dues parts diferenciades, en una primera part, has de superar un lleuger desplom, on trobem el pas de 6a. Aquest pas, tot i anar de segon, em va costar força, ja que al sortir del desplom vaig tenir que bloquejar de preses bastant dolentes, mentre mirava de trobar algun lloc còmode pels peus. Un cop superat el desplom, continuarem pujant superant un segon ressalt, per la seva dreta i flanquejarem a l’esquerra fins a la R. Llarg recomanable.

El Joan un cop superat el pas de 6a. Foto: Josep

La Núria iniciant el pas clau del L3. Foto: Josep

L4 (V – ≈35 metres). Per mi, el millor llarg de tots. Començarem sortint flanquejant cap a la nostra dreta per anar a caçar un pitó vell. A partir d’aquest, la nostra via comença a pujar, sempre amb tendència cap a la nostra esquerra. En el nostre navegar, anirem superant lleugers ressalts desplomats, amb molt bona nansa, fins que arribarem a un últim ressalt, més acusat que la resta i que ens implicarà apretar una mica més. Aquí vaig completar la protecció amb el C3. Superat aquest, a pocs metres trobarem la R.

El Joan arribant a la R4. Foto: Josep

L5 (IV – 40 metres). Gaudirem de la primera meitat del llarg, sobre bona roca, i baixa dificultat, però la segona meitat del llarg ja és un altre tema. Haurem de treballar amb compte, sobre roca bastant trencada fins la R.

Descens: No n’hi ha!!! Únicament haurem de saltar la barana, i ja estarem al pàrquing.

Un cop a dalt, després de saludar al nombrós públic que aquesta via implica, ens trobem amb l’Edgar, que ja ens està esperant per anar a dinar. Decidim baixar a fer un most a Saldes, i a la tarda proposen d’acostar-se a Malanyeu, tot baixant cap a Calders, per acabar de rematar el dia fent esportiva.

Retorn al conglomerat

2009-09-10T13:14:00.008+02:00

Divendres 21 d’agost, ens ajuntem el Joan, el Cabello, l’Edgar, la Núria i jo i decidim anar a la Vinya Nova. Fa molts dies que no toquem el conglomerat Montserratí, i ja el trobem a faltar.

A continuació us deixo les ressenyes del sector escollit, obtingudes de Onaclimb:

El Joan i la Núria es posen a escalfar a la via #15 (V+), una de les més llargues del sector, mentre que el Cabello, l’Edgar i jo ens posem a la via #18 (Vº).

La via #18 (Vº) no implica masses dificultats, entrada fineta, però fàcil, per anar a buscar una llastra que evitem per l’esquerra, d’aquí fins la reunió, una passejada d’anar-s’ho mirant. Un cop l’he encadenada, s'hi posa el Cabello, que feia al menys un parell de mesos que no venia a escalar. Al principi li costa una mica, però aviat li agafa el tacte, i encadena sense més problemes. Finalment, l’Edgar, tot i que no el motiva massa el conglomerat, si posa també i encadena.

D’aquí, decideixo posar-me a la via #15 (V+), que ja han fet el Joan i la Núria. Realment és una via molt bonica que val la pena fer, tot i que no impliqui massa dificultat. L’itinerari, comença amb poca verticalitat, per anar-se posant dret a mida que avances. Té un primer pas clau quan la via passa pel costat d’una fissura bastant cega, on cal treballar-s’ho i on la continuïtat serà el factor principal de l’escalada. Superat aquest tram, ens trobarem una primera reunió (per aquells que escalin amb cordes de 50), que ens saltarem per arribar a dalt de tot del totxo. Aquest segon tram fins la segona reunió, té un pas clau al flanquejar cap a l’esquerra i entrar a la R. Gran via, fàcil, mantinguda i llarga. Al despenjar-me, aprofito per fer unes fotos al Joan, que està lluitant a la via #14. Sembla que pateix!!!

L'Edgar i la Núria posant-s'hi bé per la foto. Foto: Josep

El Joan patint al pas clau de la via #14. Foto: Josep

El Cabello començant el tram fàcil de la via #15. Foto: Josep

L'Edgar en un repòs a la part bona de la fissura de la via #15. Foto: Josep

Aprofito que el Joan ha deixat les cintes posades a la via #14 (6a+), per provar-la també. Aquí ja cal apretar una mica més. Entrada bastant fineta, on cal anar amb compte amb els peus, fins que assoleixes un bon repòs a l’alçada d’una fissura. Aquí trobem un pas lleugerament desplomat per travessar la fissura i posar-se a la placa de la banda contraria. Últim repòs, i a patir! La placa, molt vertical, implica molt treball de peus i molta continuïtat, aquí trobem el pas clau de la via. El Cabello i l’Edgar la proven en top-rope, i han d’escamotejar el pas clau de la placa per la dreta, ja que no se’n surten.

A l'inici de la via #14. Foto: Núria

Finalitzant els passos finets previs a la fissura de la via #14. Foto: Núria

Encarant el pas clau de la via #14. Foto: Núria

Finalment, abans de marxar, el Joan ens anima a fer la via #16 (6a+), on el pas clau està just a l’entrada, al sortir de la primera xapa. Ho provo, però m’he de penjar. M’han dit que he d’anar a caçar un bidit però no ho veig clar. Després d’uns quants intents, aconsegueixo treure el pas. El problema és que m’he deixat totes les piles al pas anterior i la navegada per la placa fins la R se’m fa força dura. Al final però, assoleixo la preuada reunió. Aquesta l’hauré de tornar a fer la propera vegada, a veure si la puc encadenar complerta. L’Edgar la prova en top-rope, i aconsegueix treure’s el pas clau a la primera, no sé perquè no ho fa de primer.

Encarant la placa, un cop superat el pas clau de la via #16. Foto: Núria

Completada la via, donem per finalitzada la sessió montserratina. Abans de marxar, el Joan i jo acordem d’anar al dia següent al Pedraforca, a fer una de les vies del Mirador del Gresolet. Ja fa dies que tenim ganes de fer-ne alguna d’allà.

Tarda de bloc a Savassona

2009-09-09T12:12:00.008+02:00

Dijous 20 d’agost, la Núria i jo quedem amb l’Edgar i el Roger per anar a fer bloc a Savassona, on l’Edgar té un parell de projectes que ens vol ensenyar. De manera que, després de dinar, ens trobem els quatre al bar Soldevila per fer el cafè, i d’aquí enfilem cap a Tavèrnoles.

Un cop a Savassona, decidim escalfar una mica al Dau, a la part de darrera, on hi toca l’ombra. L’Edgar ens indica un parell de vies fàcils per escalfar. Un cinquè que passa per un dels esperons, on t’has d’agafar a banda i banda per poder arribar a la part superior, i després apretar per sortir tibant d’un parell de cantells roms, on ens va anar molt bé talonar. Ens hi posem tots quatre fins que aconseguim completar l’ascensió. Just al costat d’aquesta via, hi ha un 6a+ on ja s’ha de començar a apretar més. El Roger i la Núria el proven començant directament per davant, mentre que l’Edgar i jo i sumem un parell de passos de travessia que ens situen a la vertical de la línia d’ascensió. Com no podia ser d’una altra manera, l’Edgar assoleix l’ascensió ràpidament, mentre que jo he de treballar-m’ho en varis intents fins aconseguir-ho. Al final, però, ja tenim les dues vies al sac, i estem a punt per anar a projectes més durs.

El Roger provant l'ascensió a la via de 6a+. Fotos: Josep

La Núria a la mateixa línia. Fotos: Josep

Ens situem al Dauet, un bloc proper al Dau on hi ha diverses vies fàcils, però on l’Edgar té un projecte de 7a+. Es tracte d’una travessia d’esquerra a dreta, que comences assentat. Després d’un creuament de mans, t’has d’allargar bastant per agafar una pinça i bloquejar per ajuntar mans, d’aquí, amb peus bastant precaris passes l’espero per situar-te a l’altre cara del bloc, on tens un bon repòs previ a la sortida, que, per mi, és el pas clau. Es va a buscar una regleta molt petita, on ajuntes mans i talones per tal de llençar a un pla que et queda per sobre, apretar de valent i fora. L’Edgar s’hi posa i aconsegueix treure’s el seu projecte. Jo faig uns quants “pegues” però no sóc capaç de treure’m el pas que passa l’esperó. Mentre seguim batallant, la Núria i el Roger van provant passos aïllats de la trave.

L'Edagar al pas clau de sortida de la trave de 7a+. Foto: Núria

Lluïtant als passos inicials de la travessia. Fotos: Núria

Un cop extenuats, decidim anar-nos-en a l’altre projecte de l’Edgar, que crec recordar que era al bloc de les Bessones, és un 6c+, no massa llarg, on has d’aguantar-te d’una regleta molt petita per poder pujar els peus al màxim i d’aquí anar a caçar un pla que queda a sobre, reincorporar-te i llavors sortir aguantant de cantells plans. L’Edgar ens mostra com fer-ho, però no aconsegueix completar l’ascensió, li resta pendent treure’s el pas de sortida. Ho provem la Núria i jo, i cap dels dos se’n surt, a més, tenim les puntes dels dits al límit i ja no podem ni tibar. Veient que es comença a fer fosc, i que ja estem baldats, decidim deixar-ho i tornar cap a Calders.

Barallant-nos amb la línia de 6c+. Fotos: Núria i Josep

Marxo content, estava preocupat per si seguiria sentint dolor al colze, però sembla que el repòs que he fet entre setmana m’ha anat bé. Únicament he sentit unes lleugeres molèsties, que han desaparegut al afluixar el ritme.

Projecte Ocellets al sac!

2009-09-08T17:21:00.008+02:00

Diumenge 16 d’agost al matí, quedem novament la Núria, el Joan, l’Edgar i jo per acostar-nos a Collsuspina, per fer alguna cosa abans de dinar.

Un cop allà, ens equipem i decidim que farem. La Núria, el Joan i jo, anem a escalfar una mica, mentre que l’Edgar es queda buscant algun projecte que el motivi.

La Núria, el Joan i jo, ens posem a Puta (5c), una via de forats i placa, de les fàcils del sector. Entrada tibant, per posar-se a una placa de forats d’anar fent, fins que arribem a un desplom que evitem per la seva esquerra, el pas clau de la via.

El Joan al pas clau de la Puta. Foto: Josep

Un cop l’hem fet els tres, ens posem a Cercant el Gest (6a+), té l’entrada comuna amb la via Puta, però després segueix recte cap al desplom, que el supera pel mig. No cal dir que el pas clau està a la sortida del desplom, on cal caçar un bidit amb la dreta mentre estem bloquejant amb l’esquerra. El pas es pot escamotejar una mica si al superar el sostre ens obrim de cames i treballem amb oposició amb el desplom oposat que surt a la nostra dreta. Al fer-la, em ressenteixo de l’estrebada al tendó del colze que m’havia fet ahir, i decideixo que per mi ja n’hi ha prou. No vull lesionar-me abans de començar les vacances.

El Joan xapant a la part central de Cercant el Gest. Foto: Josep

En aquestes, el "blokeru" Edgar ja ens ha escollit via. Nosaltres li havíem suggerit l’Albert-Fede o l’Ocellets, però ell prefereix fer la que passa entre aquestes dues. Té l’entrada comuna a l’Albert-Fede, però després es desvia per seguir una placa brutal d’adherència. La via no té nom i està ressenyada de 7a+/b. Per tal de que pugui provar-la, el Joan fa la via Ocellets (6b), i des de dalt, li munta el top-rope a l’Edgar. L’Edgar la visualitza, i sense pensar-s’ho més l’ataca. Resol l’entrada sense problemes, però a l’arribar a la placa, s’ha de penjar. Fa diversos intens, però no aconsegueix treure’s els passos i prefereix deixar-ho.

L'Edgar, "encadenant a vista" el seu projecte del dia. Video: Josep

La Núria per la seva part encadena en top-rope la via Ocellets sense cap problema, la propera vegada, l’animaré a fer-la de primera ja que s’ho ha tret com si res.

La Núria treballant a la placa de l'Ocellets. Fotos: Josep

Com que em sento motivat, decideixo fer també l'Ocellets, ja que la tinc entre els meus projectes. Tot i no voler tibar gens, a l’entrada he d’esforçar-me per xapar la primera, a partir d’aquí, anar-s’ho treballant, sobretot de “coco” ja que la via està una mica mal protegida, i en cas de caiguda... al final però, un altre projecte al sac! Ara ja marxaré content.

Encadenant el meu projecte "Ocellets" (6b) Fotos: Núria

Un cop a la reunió d'Ocellets, aprofito per equipar la via Albert-Fede per tal de que l’Edgar la pugui provar en top-rope. Com abans, resol molt bé l’entrada, però al pas de posar-se a la placa s’ha de penjar. Després d’un parell d’intents, arriba a la R.

Són pràcticament les dues del migdia, així que decidim baixar cap a Calders a fer el vermutet i a comentar la jugada.

Matí de Bloc a Sant Joan

2009-09-08T16:25:00.006+02:00

Ahir a la nit, tot sopant al Racó del Pou, vàrem accedir a la petició de l’Edgar d’anar a fer bloc a Sant Joan, de manera que, dissabte 15 d’agost, de bon matí, enfilem amb la Núria cap a Manresa per trobar-nos amb l’Edgar. Després del cafè de rigor, tots tres ens adrecem cap al mal anomenat bloc de Sant Joan, dic mal anomenat perquè sembla ser que els blocs es troben al terme de Fonollosa.

Un cop allà, l’Edgar carrega el seu Crashpad Millet i ens fa de guia per la zona. Fa molta calor, i la Núria i jo anem poc motivats, així que li demanem que ens busqui alguna cosa per escalfar. Ens indica algunes “traves” per fer al Dau i a l’Autobús i, mentre la Núria i jo comencem amb calma, l’Edgar ja es posa fanàtic a un 6a del Dau.

L'Edgar mostrant-nos a l'Autobús que no és dificil. Foto: Núria

La Núria al mateix llençament a l'Autobús. Foto: Josep

L’Edgar, veient que no estem massa motivats, ens intenta mostrar noves opcions on tibar, però decidim acompanyar-lo a un projecte que té pendent al Submarí. Allà, m’anima a provar la sortida del seu projecte, que no aconsegueixo resoldre ni per casualitat.

L'Edgar al seu projecte al Submarí. Foto: Núria

Patint a l'entrada del projecte de l'Edgar al Submarí. Foto: Núria

La calor segueix apretant, i l’Edgar ens suggereix anar a la Llengua, on hi ha un parell de 6a de placa que ens agradaran. Un cop allà, veient el 6b Expo de la part de davant, deixem de banda els 6a per barallar-nos amb aquesta línia brutal.

Entrant a la placa de la Llengua. Foto: Núria

Lluïtant a la placa de la llengua. Foto: Núria

Tots tres ho provem, i en diversos intents estem a punt de treure’ns el pas final, però l’adherència i l’exposició fan que dubtem i cap dels tres aconsegueix completar-lo. Al final, marxem del sector amb un bon regust de boca, haurem de tornar. Aquesta ens queda pendent.

Fent deures al Cargolaire

2009-09-08T14:25:00.006+02:00

Divendres 15 d’agost, ens ajuntem el Joan, l’Edgar i jo, i anem a tibar una mica al Cargolaire. La Núria ens acompanya, però marxa de seguida ja que té un compromís.

Com que ahir varem estar a Les Puces, sense apurar, decidim que avui toca posar-s’hi de valent.

Per escalfar, comencem amb La Tremenda (6a+). Es tracte d’una via d’entrada bloquera, on cal superar un bombet per entrar a la placa, d’aquí a la reunió, una passejada. S’hi posa l’Edgar, i s’ha de penjar a la sortida del bombet, al tornar-hi encadena sense problemes. El mateix em passa a mi, i al Joan. Sembla que no anem bé!

Un cop feta, decidim anar per feina, i ens posem a La Bruixa de Blair (6b+). És una via molt similar a la Tremenda, entrada bloquera per situar-se a sota un bombet, aquí ens haurem de col•locar, per buscar alguna presa sobre el sostret que ens permeti sortir a la placa, un cop fet, de tranquis fins a la R. S’hi posa l’Edgar, i cau a l’intentar superar el bombet, al tornar a provar el pas, surt sense massa problemes a la placa, i completa la via. És el meu torn, m’hi poso, i ja d’entrada, pateixo de valent per situar-me sota el bombet, malament anem! A l’intentar sortir, no aconsegueixo caçar la presa bona, i tibo d’una regleta que no em permet sortir. Desastre, m’he de penjar!!! Després de batallar-hi una bona estona més, aconsegueixo treure’m el pas i arribar a la reunió. Sembla que avui no pinta bé!!! És el torn del Joan, si jo no tinc el dia, ell menys!!! S’ha de penjar a l’entrada de la via, ni tan sols aconsegueix arribar al bombet. Es desespera, però no desisteix, després de penjar-se gairebé a totes les xapes, arriba a la R. Veient com ha anat el tema, decidim tornar-hi tots. L’Edgar si posa, però a l’igual que li havia passat la primera vegada, s’ha de penjar a la sortida del bombet, i acaba encadenant amb un repòs. Ara és el meu torn, m’agafo l’entrada molt millor que la primera vegada, sense cremar-me tant, i em situo sota el bombet ràpidament, un cop situat, caço amb l’esquerra una banyeta petita i amunt, no és la bona, però no m’ho penso, i els ànims del Joan i l’Edgar m’obliguen a no rendir-me. Fet! Ja sóc a la placa, respiro fons i fins la R. Encadenada! Una més al sac! El Joan, que no ho tenia clar, es motiva al veure que l’he encadenat i s’hi posa amb ganes. L’entrada se l’agafa perfecte, es situa sota el bombet, el lluita, i... violà! Ja es a la placa i encadena també! Va foll! A més, avui té un sopar amb amics escaladors, i ens comenta que ja frisa per explicar-ho! Li diem a l’Edgar si la vol tornar a provar, però prefereix deixar-la pendent i anar a una altra via, per acabar de destrossar-nos abans de marxar.

L'Edgar a l'entrada de la Bruixa de Blair. Foto: Núria

Lluïtant sota el bombet de sortida a la placa. Foto: Núria

El Joan a la placa de la Bruixa de Blair. Foto: Núria

L’escollida és La Marrana (6c), via molt bloquera, amb una entrada desplomada i on cal apretar de valent per superar el desplom de sortida que ens permetrà situar-nos sobre un petit ressalt des d’on seguirem tibant fins a la R. No l’hem provada mai, per tant, a veure que surt. L’Edgar, que diu que aquesta via el motiva molt, si posa primer. Xapa la primera, i després de penjar-se i barallar-se amb el pas, aconsegueix xapar la segona. Però, a partir d’aquí hi ha el pas de la via. Ho prova sense descans, però no aconsegueix treure’s el pas. Finalment el baixem. M’hi poso jo, i tampoc sóc capaç de treure’m el pas a la tercera xapa. Per tal de poder provar-ho en top-rope, decidim muntar la via amb l’ajuda d’un estrep, i com que hi estic ficat, me’l passen a mi. Encadeno la Marrana en artifo! El Joan marxa i ens deixa a l’Edgar i a mi per provar la via en top. Ens anem alternant entre els dos, per provar de trobar el pas de sortida, l’Edgar sembla que el troba amb un encastament de cama, però, com que les forces ens fallen i els últims “pegues” ja els fem sota la llum dels frontals, decidim anar cap al Racó a fer la birra, i la deixem com a deures per la propera.

L'Edgar barallant-se amb La Marrana. Fotos: Josep

A l'ombra de "Les Puces"

2009-09-08T13:51:00.005+02:00

Dijous 13 d’agost, quedem amb el Edgar i el Roger a Manresa per anar-nos-en a un sector que ha trobat el Roger, on tindrem ombra tota la tarda. El sector en qüestió és diu “Les Puces”, i no es troba massa lluny d'Olesa. Sembla ser que els equipadors no volen que es difongui massa, i per tant ho respectarem.

Es tracte d’un sector amb ombra, ideal per les tardes caloroses d’estiu, on fins i tot tenim un aire condicionat natural provinent d’una coveta que hi ha a peu d’unes de les vies. Desconeixem el grau de les vies que varem fer, però deduïm que es devia moure entre V i el 6a+.

A l’inici del sector, trobem vies en conglomerat, que fan pinta de ser més dures, nosaltres les varem passar de llarg, per anar-nos-en cap al final del sector, on trobem una espècie de roca tipus dolomita, amb abundants xurreres i forats. Les vies, no massa llargues, estan assegurades a l’estil casolà, amb abundants ponts de roca i xapes de dubtosa homologació. Tot i així, si no s’apura massa el grau, el sector esta la mar de bé per anar-hi a passar una calorosa tarda d’estiu.

Nosaltres varem provar varies vies, i varem marxar bastant satisfets. No deixem fotos del sector per respectar als equipadors.

Integral “Chinxapa”-“Territori Sioux”-“Con ocho basta” (V+/6a – 115 metres)

2009-08-12T14:29:00.006+02:00

Dissabte 8 d’agost, després d’uns dies en que únicament ens hem acostat a tibar als sectors d’escalada esportiva de Calders, decidim anar-nos-en a Montanisell amb el Joan. La via escollida és “Con ocho Basta”, la volíem fer fa un parell de setmanes, però al final ho varem haver de deixar estar, ja que havíem de retornar a Calders al migdia.

Així doncs, a les 8 del matí, hem passa a buscar el Joan per casa, i enfilem cap a Organyà. A mig camí ens adonem que, l’un per l’altre, no hem agafat la ressenya!!! Fabulós, som uns cracks! Decidim que pararem a esmorzar al Bar Tahussà, al Coll de Nargó, i aprofitarem per copiar-la del llibre de piades.

Un cop esmorzats, i amb la ressenya copiada a un tovalló, ens posem rumb al poble de Montanissell. Un cap allà, agafarem una pista (en bastant bon estat) a la nostra dreta que ens portarà fins el peu de la paret. Trobarem un aparcament per dos cotxes just després d’un revolt a mà dreta força tancat.

Aproximació: El camí no té pèrdua, baixarem per un caminet que va resseguint la paret, fins que arribem a l’alçada d’un despreniment (balma vermellosa). Des d’aquí, grimparem cap amunt per arribar a la feixa, que seguirem a l’esquerra fins al peu de via.

Nosaltres, donat que portàvem la ressenya molt ben “pintada”, ens varem passar de llarg l’inici de la via i varem seguir més a l’esquerra del compte, fins que varem localitzar un pitó. Pel que hem pogut deduir, el pitó en qüestió forma part del segon llarg de la via “Chinxapa”. Aquí us deixo la ressenya de la integral del dia.

A l'esquerra es mostra l'Integral del dia.

Material: Ens caldran unes 8 cintes exprés, tascons i/o friends (nosaltres portàvem Camalots fins al número 2) i bagues “savineres”.

L1 (V+ – 45 metres). La primera part creiem que es correspon amb el 2n llarg de la via “Chinxapa”. Començarem pujant a la roca per anar a caçar un pitó que veiem des del terra, d’aquí, sortirem cap a la dreta, en uns passos delicats que podrem protegir en alguna de les savines que trobarem, per sortir a una zona més herbosa. Aquí, enllaçarem amb el 2n llarg de la via “Territori Sioux”, que, per un calcari òptim, ens portarà fins a la nostra 1a reunió. Un cop aquí, ens adonem que “Con Ocho Basta” passa una mica més a la nostra dreta.

El Joan al primer llarg. Foto: Josep

L1(bis). Ens desplacem cap a la nostra dreta a muntar la reunió R1bis, per tal d’evitar el fregament al següent llarg, que ja es correspondrà amb el 3er llarg de la via “Con Ocho Basta”.

Flanquejant cap a la R1(bis). Foto: Josep

L2 (V+/6a – 40 metres). El millor llarg de tots els que vàrem fer. Sortirem de la reunió amunt sobre una placa de calcari excel•lent (pas evitable per la dreta), per agafar un preciós diedre que puja en tendència a la dreta. Al sortir del diedre, ens enfilarem a una placa brutal que amb passos fins, ens anirà portant, en flanqueig a l’esquerra, fins l’entrada de la següent reunió. Aquesta es troba en una feixa molt ampla on podrem posar-nos còmodes per esperar al company de cordada.

A la còmode R2. Foto: Josep

L3 (V+ – 30 metres). Començarem enfilant una canal-diedre que no implica massa dificultat, per sortir a una placa on, per entrar-hi, haurem de superar un petit desplom. Un cop a la placa, navegada per forats fins la reunió.

El Joan al 3er llarg. Foto: Josep

Descens: Des de la R3, muntarem un ràpel que ens deixarà a la feixa de la R2. D’aquí, caminant feixa avall, en 10 minuts, ens plantarem a l’aparcament.

Tot i haver-nos equivocat de via, i haver-nos perdut els 2 primers llargs de “Con Ocho Basta”, l’itinerari que vàrem fer no ens va decebre. Un primer llarg un pèl herbós, però amb regust d’aventura.

Un cop al cotxe, tornem cap a Organyà, on menjarem alguna cosa i ens trobarem amb l'Edgar i la Núria. Aquesta tarda, ens portaran a tibar a Tres Ponts!

Curs Escalada al CECB

2009-08-12T11:27:00.007+02:00

Com cada any, el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB) organitza el Curs d’Iniciació a l'Escalada.

Durant quatre setmanes bastant intensives, es dotarà als participants dels coneixements i les capacitats, tant teòriques com pràctiques, que li han de permetre escalar amb la màxima seguretat vies esportives d’un sol llarg i vies equipades de més d’un llarg de manera totalment autònoma.

A continuació us deixo el calendari del curs per si us interessa:

25/09/2009

Presentació del curs (a les 20:00 hores al CECB)
Xerrada de Material i equipament personal

26/09/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada esportiva (Montserrat)

27/09/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada esportiva (a determinar)

02/10/2009

Xerrada de tècniques de seguretat i progressió I

03/10/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada (a determinar)

04/10/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada clàssica (a determinar)

09/10/2009

Xerrada de tècniques de seguretat i progressió II

10/10/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada clàssica (a determinar)

11/10/2009

Sortida pràctica a zona d’escalada clàssica (a determinar)

14/10/2009

Xerrada de graduacions
Xerrada de Medi

16/10/2009

Organització per part dels alumnes de l’última sortida, en la qual hauran de buscar i preparar tota la documentació i material necessari per realitzar l’escalada d’una via d’un mínim de tres llargs, pernoctant a la zona escollida. (Sant Llorenç de Montgai, Vilanova de Meià,...)

17-18/10/2009

Cap de setmana de pràctiques organitzades pels alumnes

El material imprescindible per la realització del curs és el següent:

Casc

Arnés

Peus de gat

4 Mosquetons amb tancament de seguretat (tipus HMS)

1 Baga per reunions (Cinta Dyneema de 10x120 mm aprox.)

1 davallador (Tipus Reverso, ATC, ...)

1 cordino de 6 o 7 mm (1,5 metres de longitud)

El preu del curs és de 135 € (Socis CECB: 110 €) i el nombre de places està limitat.